Cinc anys després de la tragèdia de la COVID-19, la societat espanyola s’enfronta a un escenari marcat per la manca de responsabilitats polítiques i la carència de mitjans adequats per afrontar una nova amenaça. La COVID-19 ha deixat una profunda empremta en la nostra societat, evidenciada no només per les xifres de pèrdues d’anys de vida, sinó també per la dolorosa realitat dels 120.000 a 130.000 morts directes. Aquesta xifra, una de les més elevades d’Europa, no reflecteix la totalitat del mal causat.
A més de les víctimes mortals directes, s’hi sumen aquelles persones que, afectades per altres patologies, van veure la seva situació agreujada de manera determinant per la COVID-19.
Un tercer capítol el conformen els afectats per la COVID persistent, un fenomen mèdic encara poc conegut que impacta la vida de dos milions de persones a Espanya. El quart dany és el psicològic, manifestat en la proliferació de malalties mentals, en gran mesura vinculades als estrictes i reiterats confinaments, que paradoxalment no van aconseguir evitar una alta taxa de mortalitat. Aquest problema ha afectat especialment una generació d’adolescents i nens que van patir l’aïllament prolongat.
L’impacte econòmic és una altra àrea de greu afectació. Espanya va ser un dels països europeus més perjudicats i un dels últims a recuperar-se. Com a resultat, una part dels salaris encara es troba per sota dels nivells reals del 2019, a causa de la crisi inflacionària que va seguir a la pandèmia, que continua erosionant el poder adquisitiu, especialment de les rendes més baixes i de les classes mitjanes amb fills. Malgrat les mesures governamentals, milers d’empreses van tancar.
Encara persisteix un últim capítol de danys, amb seqüeles importants: la inhabilitació de l’estat de dret, justificada pels riscos de la COVID-19, que va portar a confinaments extrems i a la suspensió de l’activitat del Congrés en un moment en què el control de les decisions de l’Executiu era més necessari que mai.
Totes aquestes qüestions no han estat objecte d’una anàlisi exhaustiva i transparent, malgrat els compromisos del president del Govern. L’únic informe disponible, elaborat per experts designats pel Ministeri de Sanitat durant la gestió de Carolina Darias, se centra exclusivament en l’àmbit sanitari i, per la seva naturalesa governamental, no aborda totes les dimensions crítiques de la gestió de la COVID-19.
Mentre el Congrés i el Senat debaten sobre la creació de comissions per investigar les responsabilitats polítiques de la catàstrofe de la DANA, la tragèdia de la COVID-19, de magnitud històrica, continua sense una revisió similar. Aquesta omissió representa una ocultació per part del Govern de Sánchez i una negligència de l’oposició en el seu deure d’exigir rendició de comptes.
Aquesta manca podria haver estat esmenada pel Defensor del Poble, la seva autoritat i independència li permetrien dur a terme una investigació exhaustiva. Quina millor defensa del poble que aclarir les responsabilitats polítiques per aprendre dels errors i evitar-ne la repetició?
Per exemple, per què el Ministeri de Sanitat no va coordinar els recursos entre comunitats autònomes davant la saturació d’hospitals i la disponibilitat de capacitats en altres regions? Aquesta coordinació podria haver salvat moltes vides, com va passar a França.
Va ser realment necessari fer triajes per edat als serveis de salut de Catalunya i Madrid, que van condemnar a mort persones grans? És imperatiu reexaminar aquestes decisions per extreure’n lliçons valuoses en lloc de negar l’evidència i intentar ocultar-la en l’oblit. Si no es revisen les polítiques aplicades en tots els àmbits, no només els aspectes tècnics, sinó també les decisions polítiques i les seves conseqüències, no haurem après res d’aquesta tragèdia.
Sánchez té una gran responsabilitat en aquest desastre i, per tant, és el principal interessat que no se’n parli. El president de Catalunya, que era ministre de Sanitat, també va tenir un paper lamentable i mai se li van exigir responsabilitats polítiques. Pablo Iglesias, com a vicepresident del Govern encarregat dels serveis socials, va ser negligent davant la tragèdia a les residències, que poden tornar a ser escenaris de mort a causa de la manca de solucions a problemes com l’amuntegament i la desconnexió del sistema nacional de salut.
La polèmica a la Comunitat de Madrid, amb atacs i contraatacs entre Ayuso i l’oposició, és una de les poques ocasions en què la COVID-19 torna als mitjans de comunicació. No hem d’oblidar que aquesta va ser la tragèdia més gran després de la Guerra Civil, i el poder actual està interessat que desaparegui de la memòria col·lectiva.
Només el 2020, l’any més cruel a Espanya, van morir unes 50.000 persones, davant les 35.000 d’Itàlia, tot i que aquest país va ser el primer en la llista d’afectats. L’impacte inicial a Espanya va ser devastador, duplicant-se en els dos anys següents. Aquest impacte, malgrat els durs confinaments, es va deure en gran mesura a la inacció inicial.
L’anunci del brot de pneumònia a Wuhan es va fer el 31 de desembre de 2019, però la sanitat espanyola no va reaccionar. El 10 de gener de 2020 es van enviar recomanacions tècniques a l’OMS, però Espanya va romandre inactiva. El Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties va emetre una comunicació de baix risc el 22 de gener, però quatre dies després ja s’advertia d’un alt risc si no es prenien mesures.
L’OMS va declarar l’emergència de salut pública internacional el 30 de gener, però Espanya va continuar sense actuar. El 3 de febrer, l’OMS va publicar un pla de preparació i resposta, però els responsables de sanitat espanyols no van reaccionar. El Ministeri de Sanitat va insistir que hi havia pocs casos importats a Espanya, fins i tot l’1 de març, quan ja s’havien reportat 73 casos, que van augmentar a 234 el 5 de març i a 904 el 9 de març. Malgrat això, es van permetre esdeveniments massius com les manifestacions del 8 de març i no es van prendre mesures als aeroports. Aquesta inacció inicial, sumada a decisions equivocades posteriors, va agreujar la situació.
Cinc anys després, és imprescindible una comissió parlamentària que revisi el que va succeir, estableixi responsabilitats i determini els errors comesos. En cas contrari, continuarem presenciant absurds com el retard de cinc anys en la creació de l’Agència Estatal de Salut Pública, que a més es presenta sense pressupost, recursos humans ni ubicació física. També ens manca una llei que permeti adoptar mesures extraordinàries sense vulnerar la Constitució, com va passar amb els confinaments.
L’única solució per al nostre futur és il·luminar el passat i extreure’n conclusions que ens permetin evitar la repetició d’errors tan greus.
Loading ...
