La qüestió migratòria se situa actualment al centre del debat social i polític a Espanya i especialment a Catalunya.
La immigració és un exemple clar de contraposició de principis. D’una banda, els drets legítims de les persones a emigrar per millorar les seves condicions de vida, enfront del deure i dret legítim dels països receptors a protegir el seu bé comú. Aquí emergeix clarament un conflicte de drets, difícil d’harmonitzar especialment en contextos de migració massiva i ràpida. Per això és necessari que la immigració i la consideració sobre ella no es plantegin en termes d’abstractes universals, sinó a partir de les circumstàncies concretes, i és sobre ella que s’han d’aplicar aquells valors.
Espanya i Catalunya presenten un escenari demogràfic crític des de fa anys: el saldo vegetatiu és negatiu des del 2015, amb més defuncions que naixements (Espanya va perdre 135.166 persones només el 2022), i Catalunya està especialment afectada per una taxa de natalitat extremadament baixa (1,1 fills per dona), fins i tot menor que l’espanyola (1,12). Aquest dèficit de natalitat provoca un envelliment creixent i la futura insostenibilitat estructural del sistema de pensions i serveis socials i tensiona la sanitat, sobretot en els capítols de crònics i despesa farmacèutica.
Tot i que la immigració es presenta com una solució parcial a curt termini, l’evidència mostra que la seva efectivitat per compensar plenament aquest dèficit demogràfic requereix condicions econòmiques específiques: segons estudis recents, només quan el salari mitjà dels immigrants supera els 22.000 euros anuals de valor actual al llarg de la seva vida laboral s’aconsegueix cobrir adequadament el balanç generacional; si és inferior, genera dèficit.
Aquest és un factor que sovint s’oblida, igual que s’oblida que els immigrants que treballen són aportants nets a la Seguretat Social, però que en un futur cobraran una pensió, que si es manté en les coordenades actuals, tendirà a ser superior al que han aportat, com succeeix amb les pensions mínimes avui en dia.
Les xifres actuals reflecteixen la dimensió del fenomen: a Espanya, la població immigrant supera els 8,5 milions de persones (17,7%), mentre que a Catalunya arriba als 2.339.113 immigrants, representant ja el 26,2% del total. Barcelona registra la major concentració migratòria del país, amb el 31,3% dels seus habitants nascuts a l’estranger, principalment procedents del Marroc, Itàlia, el Pakistan i Colòmbia. Aquesta concentració se centra especialment en edats laborals joves (25-45 anys), on pràcticament ja representen la meitat de la població en aquesta franja d’edat, generant seriosos desafiaments d’integració social.
L’impacte territorial és profund i evident: la immigració es concentra en barris pobres i marginats (com el Gòtic, el Besòs o Nou Barris a Barcelona o en poblacions senceres com Salt, a Girona). En altres casos, ha canviat radicalment les característiques sociourbanes, com succeeix amb l’àrea central de Figueres, derivant en la formació de “guetos” urbans que agreugen la segregació residencial i educativa. La competència directa entre locals i immigrants per habitatges accessibles intensifica la crisi habitacional existent, davant l’absència de polítiques efectives d’habitatge social.
Des d’una perspectiva econòmica i laboral, tot i que els immigrants cobreixen la majoria dels nous llocs de treball generats, solen fer-ho en llocs de baixa qualificació i escassa productivitat.
Com a resultat, malgrat l’augment del PIB total a Catalunya (un 37% enfront del 30% de mitjana a la zona euro en els darrers anys), el PIB per càpita gairebé no millora. La causa és que aquest creixement econòmic ha necessitat un augment de població del 25%, mentre que per a la zona euro només ha requerit del 8%; com a resultat, l’augment del PIB per càpita ha estat molt superior en aquesta última. En comparació directa, la productivitat per habitant a Catalunya creix molt menys que a la Unió Europea (un factor de divergència de 2,53 vegades menor), ja que la immigració predominant es concentra en sectors poc qualificats, amb baixa productivitat.
A més, hi ha efectes socials negatius clarament constatables: l’ús social del català retrocedeix notablement a causa de l’elevada concentració de població immigrant. En educació, els fills d’immigrants presenten taxes de fracàs escolar significativament més altes (32,9% enfront del 16,1% dels autòctons), perjudicant greument els resultats educatius generals (PISA situa Catalunya entre les comunitats amb pitjors resultats d’Espanya).
També la sanitat pública afronta greus desafiaments per la pressió poblacional immigrant, la qual cosa es reflecteix en la taxa alta d’assegurament privat (33%), indicant greus deficiències estructurals en el sistema públic.
Un aspecte crucial de l’anàlisi és l’altra cara de la moneda, que empitjora la situació: l’emigració massiva i creixent de joves espanyols altament qualificats, que el 2022 va arribar a les 426.000 persones, provocant una descapitalització econòmica estimada superior als 150.000 milions d’euros.
La riquesa fonamental d’un país és el seu capital humà: el valor del capital humà mitjà d’un espanyol era d’aproximadament 320.975 euros el 2021, significativament superior a la mitjana immigrant. Quan es produeix una substitució massiva del capital humà autòcton per un de menys qualificat, es genera una pèrdua considerable i permanent de riquesa real.
Davant d’aquesta situació clarament negativa, un model migratori equilibrat i rigorós hauria d’estar centrat en tres grans línies d’actuació:
- Una política familiar i de natalitat ferma, incrementant la inversió actual (actualment només l’1,3% del PIB) fins a assolir o superar el 2,3% de mitjana europea, acompanyada d’altres mesures complementàries efectives, per tal de remuntar la natalitat. L’exemple d’Hongria en aquest sentit és molt clar i concret.
- Una immigració regulada i ajustada a les necessitats econòmiques reals, prioritzant perfils que impulsin efectivament la productivitat i la integració socioeconòmica plena, juntament amb mesures clares de reagrupament familiar legal i voluntari per als admesos legalment.
- Implantació de programes específics per millorar habitatge, educació i sanitat, mitigant així els impactes negatius actuals, que han de ser per al conjunt de la població.
Finalment, el model econòmic actual del govern Sánchez es revela profundament qüestionable, ja que es basa en explotar el capital natural del país mitjançant un turisme sobredimensionat i degradar el capital humà amb una aposta a curt termini per llocs de treball poc qualificats que la immigració propicia.
Això genera un major PIB nominal i ocupació immediata, que beneficia via fiscalitat el govern de torn, però a costa d’un creixent esforç fiscal per part dels ciutadans, una gran pèrdua de productivitat, salaris reals baixos, menor convergència econòmica amb Europa i un deteriorament dels serveis públics i béns necessaris com l’habitatge.
En resum, Espanya i Catalunya necessiten urgentment un model migratori, econòmic i social crític, realista i equilibrat, evitant extrems ideològics i apostant decididament per la sostenibilitat demogràfica, cultural, econòmica i social.
