D’entrada, cal assenyalar que el que s’ha aconseguit per part de Puigdemont representa un avenç significatiu en el traspàs de competències, atès que es tracta d’una transferència que va molt més enllà de la simple delegació de funcions, com insisteix repetidament el Govern.
Per comprendre la magnitud d’aquest fet, és útil retrotreure’s al pacte del Majestic, subscrit entre Pujol i Aznar, en què es van establir les bases d’un autogovern reforçat. La comparació rau en la importància del que s’ha aconseguit, ja que s’han traslladat competències que la Constitució reserva expressament com a exclusives de l’Estat.
Aquesta situació genera dificultats a l’hora d’aplicar altres articles constitucionals, en particular l’article 150.2, que permet delegar funcions de l’Estat a les comunitats autònomes, però únicament amb l’aprovació del Congrés dels Diputats.
La controvèrsia rau en el fet que traspassar competències estatals i delegar funcions tenen naturaleses diferents, ja que la primera implica cedir responsabilitats que la Constitució reserva de manera específica. En cas que la qüestió arribi al Tribunal Constitucional, és previsible que la sentència sigui desfavorable, pel fet que, malauradament, aquesta instància s’ha convertit en un instrument al servei dels interessos del Govern.
Cal recordar que, fa mesos, tant Sánchez com la portaveu ministra del Govern, Pilar Alegría, van negar de manera explícita i rotunda la possibilitat de cedir aquesta competència, qualificant-la d’intransferible i indelegable. En aquest sentit, el ministre Marlaska, que no hem d’oblidar que és jutge de professió, va respondre de manera clara al Congrés dels Diputats sobre la qüestió, afirmant que es tractava d’una competència intransferible i indelegable. No obstant això, per interessos polítics i amb la intenció de prolongar la legislatura, aquests arguments semblen haver quedat en l’oblit.
En l’àmbit de la immigració, la Generalitat ja comptava, en virtut de l’Estatut d’Autonomia del 2006, amb algunes competències –principalment relacionades amb la prestació de serveis socials per a l’acollida i integració dels immigrants.
L’acord que s’ha assolit és fruit del PSOE, encara que correspon al Govern dur-lo a terme i sotmetre’l al Congrés mitjançant una via anòmala, pràctica sistemàtica de Sánchez. En lloc de presentar-se com a projecte de llei, la iniciativa s’emmarca com una proposició de llei, cosa que permet ometre certs tràmits habituals, com la consulta preceptiva al Consell d’Estat o al Consell General del Poder Judicial, instàncies que poden emetre dictàmens desfavorables, que no interessen al Govern, que sap que té una posició controvertida en aquest tema, fins i tot dins les seves pròpies files.
La proposta transfereix a la Generalitat competències sobre l’autorització de residència per a permisos de llarga estada, definits per a períodes superiors a noranta dies i inferiors a cinc anys. Així mateix, s’atribueix a l’administració catalana la gestió de la renovació o extinció d’aquests permisos i la resolució dels recursos que s’hi interposin, a més del lliurament del número d’identitat d’estranger.
En un altre capítol, la qüestió de les expulsions es manté, en última instància, en mans del Govern central; no obstant això, la Generalitat obtindrà competències sobre el procés d’instrucció de l’expedient i el procediment sancionador, cosa que li confereix, almenys en teoria, una influència decisiva en aquesta matèria.
Pel que fa a les devolucions a la frontera –conegudes com a “devolucions en calent”–, aquestes seran responsabilitat de la policia autonòmica, que establirà els controls d’immigració als punts fronterers. Per exemple, a la zona de la Jonquera, es preveu la intervenció de la Policia i de la Guàrdia Civil, juntament amb agents estatals.
No obstant això, sorgeix la incertesa en el control de passaports als aeroports catalans (com el Prat, Girona o Reus), ja que l’admissió i la presentació de passaports continuaran en mans de la policia espanyola.
L’aplicació d’aquest conjunt de mesures presenta nombrosos punts conflictius, que dependran de la bona voluntat i coordinació entre les parts. Si no s’adopten les mesures necessàries, és previsible que el sistema presenti errades, especialment en un context en què la policia autonòmica ja afronta greus deficiències en recursos.
D’altra banda, la Generalitat assumirà la gestió dels centres d’internament per a estrangers, on es podran retenir per períodes màxims de seixanta dies en els casos en què existeixi una ordre d’expulsió. Tot i que Junts ha anunciat la seva intenció de tancar-los, l’acord estableix que aquests centres continuïn operatius sota la gestió de la Generalitat, cosa que representa, sens dubte, un punt conflictiu.
L’exposició de motius de la proposició de llei és un extens enunciat d’intencions que segueix una línia de raonament pròpia de Junts i que el Govern ha adoptat parcialment.
En aquests textos s’estableix el compromís amb la integració i el respecte als valors cívics, així com als coneixements lingüístics i culturals que defineixen la nostra societat. Aquest compromís no se circumscriu únicament a Catalunya, cosa que permet a cada part –tant a Puigdemont i la seva formació com a Sánchez i la formació governant– interpretar l’abast de l’acord segons els seus interessos.
En el cas dels independentistes, es planteja que el coneixement del català sigui una condició per a la residència dels estrangers a Catalunya, com a mesura per revertir el retrocés continuat de l’ús de la llengua catalana. No obstant això, com que es tracta d’una delegació de competències estatals, l’exigència lingüística resulta problemàtica, ja que la llengua que s’ha de dominar és l’espanyol.
Tanmateix, l’acord fa referència a la plena inclusió i integració de la població estrangera a Catalunya, deixant oberta la possibilitat d’incorporar criteris lingüístics, encara que això genera incerteses operatives.
Tot i que les forces independentistes de Puigdemont poden sentir-se satisfetes amb el que han aconseguit –fins i tot Esquerra Republicana ho ha celebrat sense matisos, cosa poc habitual en la pugna entre ambdues formacions–, tot plegat es veu amenaçat per importants debilitats en l’aplicació pràctica.
En primer lloc, l’aprovació de la proposició de llei al Congrés afronta dues barreres fonamentals: la possible oposició de certs grups parlamentaris i l’ús de pretextos per encarir el vot favorable. En segon lloc, la implementació efectiva de l’acord estarà condicionada a la superació d’obstacles jurídics i a l’adequada assignació de recursos.
La manca d’efectius de la policia autonòmica és un altre problema crucial. Diverses organitzacions, inclosa la Unió Sindical de Policia Autonòmica de Catalunya, han criticat l’acord, subratllant que el cos de Mossos d’Esquadra ja es troba envellit, amb vehicles insuficients i greus dèficits en el servei en diverses comarques.
S’estima que, en un futur pròxim, la reducció d’efectius –a causa de jubilacions i de la fuita cap a policies locals amb millors condicions laborals– farà que, fins i tot amb la incorporació de 1.800 nous agents, la xifra final no assoleixi els nivells actuals, atès que la meitat dels mossos actuals, per raons d’edat, es dedicarà a la segona activitat, és a dir, a tasques administratives, entre el 2030 i el 2032, amb la qual cosa el reforç de les noves entrades no compensarà ni de bon tros la pèrdua d’efectius reals. Aquesta situació, a més de posar en risc la seguretat ciutadana, és qualificada per moltes organitzacions policials com una ficció amb finalitats purament polítiques.
Finalment, és important destacar que, malgrat que Junts i Esquerra han aconseguit noves competències per a Catalunya, la gestió i aplicació d’aquestes estaran, en última instància, en mans del Partit Socialista, que governa a Madrid, i de la Generalitat, actualment presidida per Illa, no per Puigdemont.
En la pràctica, això implica que les exigències i la implementació d’aquestes competències s’adaptaran al ritme que dicti el Govern central, mentre que la Generalitat serà un amic col·lega que donarà la cara per justificar possibles retards, omissions o fins i tot la manca d’aplicació de les competències transferides.
En conclusió, l’acord de traspàs de competències en matèria d’immigració suposa un avenç polític per als independentistes i un intent de reforçar l’autogovern a Catalunya. No obstant això, la seva viabilitat pràctica depèn de l’aprovació al Congrés i de la capacitat operativa de la Generalitat per assumir les noves responsabilitats, en un context marcat per seriosos desafiaments de recursos i de coordinació interadministrativa.
Les tensions entre el Govern central i la Generalitat, juntament amb les deficiències en la Policia autonòmica, constitueixen punts foscos que podrien comprometre l’eficàcia de l’acord i, en conseqüència, afectar la seguretat i la integració de la població immigrant a la regió.
Loading ...
