La setmana passada, avions caça-bombarders de la força aèria de la Índia s’aventuraren en territori internacionalment reconegut com paquistanès per tal d’atacar un suposat camp d’entrenament de terroristes. L’acció es feia en represàlia d’un recent atac islamista contra un comboi indi.
El dia següent es produïren escaramusses aèries entre avions indis i paquistanesos, que se saldaren pel que sembla amb la pèrdua d’un aparell per cada bàndol, i amb un pilot indi capturat pels paquistanesos.
L’acadèmic indi Sumit Ganguly escriu a Foreign Affairs que analistes d’arreu del món han assenyalat que els dos països veïns han creuat una línia vermella fins ara mai depassada. Els governs de Nova Delhi i Islamabad estan rebent pressió de les ales més dures per preparar una represàlia a gran escala.
Si un dels dos països dugués a terme una acció militar d’envergadura, podria provocar una escalada que arribés a les armes nuclears, que tant el Pakistan com la Índia tenen en els seus respectius arsenals. És aquest escenari catastròfic possible?
Cal assenyalar d’entrada que ni Índia ni Pakistan disposen de dispositius de llançament d’armes atòmiques de llarg abast. Els seus arsenals han estat concebuts per dissuadir-se mútuament (tot i que actualment Índia tindria capacitats per atacar la gran major part del territori xinès).
El país que tindria més probabilitats de ser arrasat completa i irreversiblement és Pakistan, que ocupa un espai geogràfic molt inferior a la Índia i concentra a més la seva elit política i la seva economia a prop de la frontera. Com diuen els experts, manca de “profunditat estratègica” per a defensar-se.
Ganguly afirma no obstant que la recent escalada no hauria de provocar una guerra a gran escala, ja que històricament els dos països han demostrat prudència en situacions similars.
Al 2002, després de repetits atacs terroristes per part de grups implantats en territori pakistanès, Nova Delhi amenaçà amb una ofensiva a gran escala. Malgrat iniciar una mobilització massiva, i davant la falta d’opcions viables -sense recórrer a l’arma nuclear- les tensions baixaren.
De fet, la història sembla ensenyar que els països que posseeixen armes nuclears eviten les situacions que podrien conduir al seu ús. L’exemple dels Estats Units i la Unió Soviètica és el més paradigmàtic, però n’hi han d’altres, com el d’aquest segon país i la Xina. Al 1969, varis centenars de soldats russos i xinesos moriren en escaramusses a la frontera. No obstant, la crisi s’arreglà per la via diplomàtica.
A pesar de l’odi mutu que es tenen les elits de Pakistan i Índia, els seus líders polítics i militars sempre han actuat de forma racional, i han evitat emprar narratives o efectuat preparatius per a un atac nuclear, al menys públicament. De cara la crisi actual, i malgrat l’enfrontament entre les dues forces aèries, de moment tots dos països han actuat igual que en el passat.
