El predomini del sector catòlic es va consolidant a mesura que perdia pes l’hegemonisme falangista. L’equilibri governamental que mantenia Franco s’acomodava a les vicissituds polítiques del moment, en particular a l’evolució de la guerra europea i als enfrontaments entre les diferents famílies del règim.
L’Església, que des d’un principi havia tingut una clara inclinació a favor del bàndol revoltat (la Carta de l’Episcopat i la subsegüent entronització de la Croada), va mantenir una discreta participació en tasques governamentals al llarg dels anys de la contesa i a l’inici de la postguerra.
El fervor parafeixista d’aquells temps encimbellava els falangistes, encara que, ja en el segon govern de la dictadura, és a dir, a partir del 9 d’agost de 1939, va ocupar la cartera d’Educació Nacional, com s’ha dit, el catòlic integrista José Ibáñez Martín.
Mentrestant, Serrano Suñer havia passat d’Interior a Governació i de Governació a Exteriors, i és ben sabut que “els exteriors donen directament al carrer”. Serrano Suñer surt del govern, Tovar i Ridruejo són destituïts de les seves competències en Premsa i Propaganda, Laín Entralgo deixa la direcció de El Escorial, sent substituït per José María Alfaro Polanco (1905-1994), un escriptor burgalès, Premi Nacional de Literatura el 1933, que després el franquisme situaria com a ambaixador a Colòmbia i l’Argentina.
Així mateix, el catedràtic de Dret Civil i falangista destacat, Alfonso García Valdecasas (1904-1993), perd la direcció de la Revista de Estudios Políticos, succeint-lo a partir de la tardor de 1942 Francisco Javier Conde García (1908-1974), igualment catedràtic de la Universitat de Madrid i més endavant també premiat amb importants responsabilitats diplomàtiques.
Va quedant enrere l’aïllament i la feixistització i comença el camí cap a l’obertura i la democràcia orgànica, amb el punt d’inflexió que suposarà la designació d’“Espanya catòlica”, sancionada per la Llei de Successió de 1947.
El gir s’amplia a finals de 1943 i, de manera definitiva, el 1945 quan els aliats surten victoriosos de la guerra europea. La família nacionalcatòlica assumeix tot el protagonisme, centrat en educació (Ibáñez Martín) i recerca (el pare Albareda).
Mentrestant, Governació havia passat a mans del militar Valentín Galarza i la vicesecretaria d’Educació Popular l’ocupava Gabriel Arias Salgado (1904-1962), un catòlic-falangista que, quan es produeixi el canvi de govern de 1951, serà nomenat titular del nou ministeri d’Informació i Turisme.
El gruix de les competències en premsa i propaganda quedarà dipositat en Arias Salgado amb la inestimable col·laboració del ja citat Juan Aparicio. Els falangistes, en particular el Grup de Burgos, s’“acomodaran” en una segona línia, orientant la seva influència en l’àmbit universitari, en les tasques pròpies del SEU i successivament en les relatives a l’accés al professorat.
En aquest punt, de totes maneres, serà l’Opus Dei qui en traurà “la millor part”. Al llarg de la dècada dels quaranta, 23 homes de l’Obra obtindran càtedra universitària, començant per José María Albareda, que l’ocuparà el 1940. A continuació, Calvo Serer, Vicente Rodríguez, Pérez Embid, Antonio Fontán, Sánchez Bella… També figures importants del futur polític, com Laureano López Rodó o Alberto Ullastres.
López Rodó, després de fracassar en el primer intent, accedeix a la càtedra de Dret Administratiu de la Universitat de Santiago el juliol de 1945; Ullastres, a la d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Múrcia, el desembre de 1948, si bé no va arribar a prendre possessió perquè se li va concedir una excedència per no haver d’abandonar les seves tasques a Madrid (Ullastres va ser designat en segon lloc amb tres vots, obtenint el liberal Juan Sardà Dexeus el primer lloc per unanimitat).
En un clima “bel·licós”, el tema de les oposicions a càtedra va ser una qüestió discutida i polemitzada amb una clara intencionalitat politicoideològica, esgrimint per la part contrària el temerari sarcasme “catedràtic és/qui de cinc vots/n’obté tres”.
Amb tot, en l’època també accedirien a la càtedra els falangistes Pedro Laín Entralgo i Antonio Tovar.
Així les coses, Franco mantenia falangistes en el govern (principalment, el camisa vieja Girón a Treball, el camisa nueva Fernández Cuesta a Justícia i, en certa manera, l’acomodatici Arrese a la Secretaria General del Moviment), però els focus d’irradiació doctrinal i ideològica anirien experimentant reorientacions significatives que es farien notar en les publicacions de cada part.
Els falangistes, atrinxerats i dolguts, encara que no per això en rebel·lia, ja que, al cap i a la fi, se sentien part del “Nou Estat”, continuaren amb l’impuls que suposava la revista Vértice fins al 1946, quan tancaria les portes, i també en El Escorial, malgrat haver-ne perdut el control arran dels canvis ministerials de 1942.
Contribuirien a llançar la nova revista Garcilaso, Juventud Creadora (1943), fundada per José García Nieto (1914-2001). Rivalitzaria amb Espadaña del grup de Vitoriano Crémer (1906-2009), de línia editorial contrària al règim i de clar compromís polític i social.
També aprofitarien l’aparició de noves publicacions en l’àmbit privat i aparentment independents, com Índice (1945) i Ínsula (1946).
Ara bé, en aquest context de “reflexió falangista” sobresurt l’acceptació per part de Laín Entralgo de dirigir el 1948, acompanyat de Luis Rosales, la revista Cuadernos Hispanoamericanos, que d’alguna manera intentarà, en la línia “comprensiva” iniciada en la darrera època d’El Escorial, l’aproximació a figures del republicanisme com Antonio Machado, així com el contacte amb l’exili com a alternativa a la revista editada a Mèxic, Cuadernos Americanos.
Per la banda del nacionalcatolicisme, en auge creixent en aquests anys, la revista de referència, deixant Ecclesia per a qüestions de tipus episcopal, va ser Arbor, veritable estrella de l’època.
Fundada a Barcelona el març de 1943 per Rafael Calvo Serer, Ramón Roquer i Raimon Paniker, aviat es trasllada a Madrid dins l’òrbita del Consell Superior d’Investigacions Científiques, sent-ne la revista més emblemàtica.
Calvo Serer en seria el “factòtum” fins a mitjan anys cinquanta, excepte durant un parell d’anys (1947-48) en què exercí com a subdirector de l’Institut Espanyol a Londres.
El seu distanciament d’Arbor i del CSIC es deu a la publicació el 1953 a París d’Écrits, un manifest on reclamava una tercera força nacional, els monàrquics, per substituir democristians i falangistes.
Mentrestant, les pàgines d’Arbor van acollir articles i treballs de les figures més destacades de la intel·lectualitat del moment, sense faltar-hi col·laboracions de naturalesa político-institucional, entre les quals es troben algunes de l’almirall Luis Carrero Blanco.
Abundaren els números monogràfics i l’organització de seminaris. Es comptava amb les aportacions d’editorials fundades per membres de l’Obra, entre les quals destaca Rialp. I, de manera molt especial, amb el reforç del simbòlic Ateneu de Madrid, presidit per opusdeistes tan notoris com Pedro Rocamora (1946-1951), Florentino Pérez Embid (1951-1956) i Vicente Rodríguez Casado (1956-1961).
En el clima així generat, es configurà l’anomenada “generació del 48” (sembla que va ser el prestigiós historiador català Jaume Vicens Vives qui els va donar aquest nom, ja que en aquell temps estava vinculat amb ells).
A aquesta generació se la qualificà també de “westfalians”, ja que precisament el 1948 es commemorava el tercer centenari de la pau de Westfàlia, que havia posat fi a la guerra dels Trenta Anys. Amb aquest motiu, Vicente Palacio Atard va publicar un article a Arbor (Westfalia ante los españoles de 1648 y 1948), que originaria una interessant discussió intel·lectual sobre els esdeveniments d’aquells anys, incloent-hi altres episodis històrics anàlegs com el 1848, per les revolucions socials i la publicació del Manifest Comunista de Marx i Engels, o el 1898, per la desfeta colonial, ja que el 1948 en commemorava el cinquantè aniversari.
Loading ...
