La família catòlica va succeir en el temps a la falangista en l’hegemonisme cultural dins de la intel·lectualitat afí. Els seus components es distribuïen en tres grups, dos ja actius en l’època republicana i un altre que s’integraria, i a més amb força, a partir de la segona meitat dels anys quaranta.
Els dos primers grups eren el dels catòlics integristes, que seguien Ramiro de Maeztu, agrupats al voltant de la revista Acción Española (1931), i el dels catòlics gradualistes, liderats per Ángel Herrera Oria com a president de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. El tercer grup el componen membres de l’Opus Dei, institut que, nascut el 1928, aniria adquirint rellevància en concloure la guerra amb la publicació el 1939 de Camino, per Josemaría Escrivá de Balaguer.
El conjunt caracteritzaria el nacionalcatolicisme, denominació que s’atribueix al canonge sevillà José María González Ruíz (Sevilla, 1916 – Màlaga, 2005), que, pel que sembla, el va analogar, d’una banda, amb el nacionalsocialisme nazi i, d’altra banda, amb el falangista nacionalsindicalisme.
Aquesta denominació, de totes maneres, va adquirir caràcter de naturalesa quan el jesuïta i historiador Alfonso Álvarez Bolado (Valladolid, 1928 – Salamanca, 2013) la va utilitzar en diferents articles, enfatitzant-ne el significat i l’abast. En aquest sentit, els fonaments doctrinals del nacionalcatolicisme reposen en la identificació de la tradició espanyola amb el catolicisme, en línia amb el pensament de Marcelino Menéndez Pelayo i, en certa mesura, també amb el de Juan Vázquez de Mella.
En aquest sentit, el catedràtic d’Ètica de la Universitat de Madrid i sacerdot de vocació tardana, Manuel García Morente (Jaén, 1886 – Madrid, 1942), fidel intèrpret del cardenal franquista Isidro Gomá (Tarragona, 1869 – Toledo, 1940), va sentenciar: “No es pot ser espanyol i no ser catòlic, perquè si no es és catòlic no es és espanyol“.
Atès que el nacionalcatolicisme responia al consentiment estatal que el franquisme donava a l’Església Catòlica com a legitimadora per excel·lència del règim, la família catòlica es va situar al costat del bàndol revoltat des del primer moment.
Al setembre de 1936, el bisbe de Salamanca, Enrique Pla i Deniel (Barcelona, 1876 – Toledo, 1968), acompanyat d’altres prelats, va fer pública una carta pastoral, Las Dos Ciudades, en què justificava la revolta i constituïa el fonament teològic del que es va denominar Croada (Pla i Deniel va cedir la seu episcopal salmantina a Franco perquè hi ubiqués la Prefectura de l’Estat).
Tanmateix, el document decisiu va ser la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol, signada a Pamplona l’1 de juliol de 1937 per 43 bisbes (només 4 van rebutjar la signatura, entre ells el cardenal Francesc Vidal i Barraquer). La carta, amb l’anuència del papa Pius XI i el coneixement de Franco, va ser encarregada al cardenal Gomá, com a arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, amb la finalitat “de mostrar al món la postura dels bisbes espanyols i defensar-se així dels atacs de la premsa estrangera a la tasca eclesial com a instigadora i fomentadora de la mateixa guerra”.
Tot seguit, es va consagrar a l’àmbit domèstic l’eslògan “Per l’Imperi cap a Déu!”.
La família catòlica, amb el rerefons del feixisme clerical, va tenir importants representants entre els diferents grups que la constituïen. Uns, provinents de l’ACNdeP i, més endavant, també d’Acció Catòlica; i d’altres, membres de l’Opus Dei, amb afegits ocasionals de socis de l’Ateneu madrileny.
A més de la seva activitat intel·lectual, entre els primers destaca la seva tasca política en diferents departaments ministerials, i entre els segons, les seves tasques organitzatives en el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Així, mentre José Ibáñez Martín i Alberto Martín-Artajo van ocupar els ministeris d’Educació Nacional i Afers Exteriors, respectivament, José María Albareda Herrera va exercir la secretaria general del Consell Superior d’Investigacions Científiques.
José Ibáñez Martín
José Ibáñez Martín va néixer a Valbona (Terol) el 18 de desembre de 1896. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de València, obtenint després una plaça de catedràtic d’institut (1922).
Durant la dictadura de Primo de Rivera, va ingressar a l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, ocupant càrrecs a l’administració local de Múrcia. En esclatar la guerra, es va vincular a l’exèrcit franquista, havent estat diputat a Corts durant la República.
Després de la destitució de Pedro Sainz Rodríguez com a ministre d’Educació Nacional, Franco, per suggeriment de Serrano Suñer, el va nomenar per a aquestes responsabilitats el 9 d’agost de 1939 i va continuar en el càrrec fins al 19 de juliol de 1951. Va aplicar la política de sotmetre l’educació espanyola als interessos del règim i de l’Església Catòlica, amb una activa participació en la reorganització de l’ensenyament.
Sota el seu mandat es va crear la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials de Madrid, i les escoles de Veterinària van passar a ser facultats. Va escriure el pròleg per a l’edició nacional de les Obras de Menéndez Pelayo.
Va ser el primer president del Consell Nacional d’Investigacions Científiques, de 1939 a 1967. Va ser ambaixador a Portugal, substituint el germà del Caudillo, Nicolás Franco. Va morir a Madrid el 21 de desembre de 1969, als 73 anys.
Alberto Martín-Artajo Álvarez
Alberto Martín-Artajo Álvarez (Madrid, 1905-1979) va ser ministre d’Afers Exteriors des del 20 de juliol de 1945 fins al 25 de febrer de 1957, cartera que va acceptar després de consultar-ho amb el cardenal Enrique Pla i Deniel.
Aleshores presidia Acció Catòlica Espanyola, seguint una llarga trajectòria iniciada en l’època republicana en estreta col·laboració amb Ángel Herrera Oria, com a director del diari catòlic El Debate.
Entre les seves activitats com a ministre, molt actives per trencar l’aïllament de la dictadura, destaquen la signatura del Concordat amb la Santa Seu a l’agost de 1953, l’ingrés d’Espanya a l’ONU el 1955 i el reconeixement de la independència del Protectorat Espanyol del Marroc el 1956.
Va estudiar Dret a la Universitat de Madrid, obtenint després una plaça de Lletrat del Consell d’Estat (1930). Va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
José María Albareda Herrera
José María Albareda Herrera va néixer a Casp (Saragossa) el 15 d’abril de 1902. Es va especialitzar en Ciència del Sòl i va cursar estudis en diferents universitats alemanyes.
Va ser el primer secretari general del CSIC el 1939, càrrec que va exercir fins a la seva mort el març de 1966. El 1935 va conèixer Josemaría Escrivá de Balaguer i va ingressar a l’Opus Dei dos anys més tard.
Va rebre l’ordenació sacerdotal el 1959 i va continuar amb tota la seva activitat professional i acadèmica. Va ser rector de la Universitat de Navarra des de la seva fundació el 1960 fins al 1966.
Va ser el primer membre de l’Opus Dei que va acudir al Vaticà, sent rebut pel papa Pius XII el juliol de 1942.
