Salvador Illa ja ha iniciat les seves visites als presidents autonòmics per explicar l’anomenat “finançament singular” de Catalunya. Va començar ahir amb el president canari, Fernando Clavijo, i posteriorment es va reunir amb el valencià Carlos Mazón. D’aquesta manera, compleix amb l’anunci que va fer el president de la Generalitat de Catalunya, que va prometre presentar personalment l’acord de finançament assolit amb Esquerra Republicana. Aquest acord, finalment batejat com a “finançament singular”, inicialment va ser proposat per ERC com un nou concert econòmic a l’estil del basc, cosa que va generar certa inquietud fins i tot dins les files del PSOE.
No obstant això, la característica més destacable d’aquest acord és que ningú no sembla saber en què consisteix en termes concrets. Més enllà d’algunes generalitats, els aspectes presentats són contradictoris i generen més preguntes que respostes. Per exemple, si Catalunya aconsegueix un finançament basat en l’ordinalitat —és a dir, que, si ocupa el tercer lloc en contribucions a l’Estat, també ocupi aquesta mateixa posició quan rep—, és inevitable que hi hagi comunitats autònomes perjudicades.
Això es deu a dues raons principals: primer, perquè diverses autonomies perdrien la seva posició relativa en el repartiment de fons; i segon, perquè si aquest principi s’aplica a Catalunya, també s’hauria d’aplicar a Madrid i les Balears, dues de les regions més desequilibrades en aquest sentit, i això multiplicaria el descens de la majoria de comunitats al rànquing del que reben de l’Estat.
És clar que el perjudici es podria compensar si l’Estat injectés una quantitat significativa de diners addicionals, de manera que les comunitats que retrocedeixen en el rànquing no vegin reduïts els seus ingressos en termes absoluts. No obstant això, això implicaria una aportació econòmica considerable que no està prevista en les xifres que el govern espanyol ha presentat a Brussel·les. Llavors, què passarà? Misteri.
I el misteri no acaba aquí. La pregunta clau és: quin serà el benefici net que Catalunya obtindrà amb aquest finançament singular, els detalls del qual encara es desconeixen? Per contextualitzar, podem mencionar algunes xifres.
Segons la Generalitat i la seva balança fiscal, la diferència entre el que Catalunya aporta a l’Estat i el que rep és negativa en 22.000 milions d’euros. Aquesta xifra, encara que discutible i variable segons el mètode de càlcul, pot servir com a punt de referència màxim. Una altra mesura de les necessitats catalanes és el crèdit sol·licitat al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que supera els 8.000 milions d’euros aquest any, igual que l’any passat. I, finalment, hi ha el dèficit en sanitat, un dels majors forats financers: amb un pressupost de 13.000 milions d’euros i una despesa real d’uns 16.000 milions, el dèficit arriba als 3.000 milions. A més, la consellera de Salut, Olga Pané, ha proposat augmentar el finançament de la sanitat pública del 5,7% al 7% del PIB, cosa que elevaria la necessitat de fons fins als 20.000 milions d’euros, és a dir, 7.000 milions més per cobrir el dèficit amb els ingressos actuals. Això, sense comptar altres partides crítiques com l’educació, que també afronta greus restriccions pressupostàries.
En resum, si el nou sistema de finançament singular no aporta almenys 3.000 milions d’euros nets, i preferiblement s’acosta als 7.000 o 8.000 milions, no haurà resolt res. Però, de nou, aquí regna el misteri. Ningú sap amb certesa quin serà l’impacte real d’aquest acord.
El més curiós de tot és que Illa es reuneix amb els presidents autonòmics per assegurar-los que el nou sistema no els perjudicarà, sense oferir-los detalls concrets. Illa, que ja va demostrar la seva habilitat per gestionar la paraula buida durant la seva etapa com a ministre de Sanitat en plena pandèmia de la COVID-19, sembla haver-se convertit en un mestre de l’ambigüitat, amb una imatge tan seriosa i sòbria com un quadre del Greco. Però, al final, el que compta són els fets concrets, i d’això, per ara, no hi ha res.
Per a un govern que se sosté en una precària minoria, aquesta situació resulta especialment delicada. Com diu aquella filosofia popular catalana: “Qui dia passa, any empeny.” I en això estan, empenyent dia a dia, mentre el misteri del finançament singular segueix sense resoldre’s.
Loading ...
