La lletra ñ és un símbol molt característic de l’espanyol i té una història molt interessant. Tot i que avui dia és única de la nostra llengua, el seu origen es remunta als temps del llatí i l’evolució de les llengües romàniques.
L’origen de la Ñ
- Doble «n» al llatí vulgar :
Al llatí, certes paraules tenien una doble n per indicar un so nasal perllongat (per exemple, anno per a «año» i llunna per a «luna»). En evolucionar cap a les llengües romàniques, com el castellà, moltes d’aquestes dobles consonants es van simplificar o transformar. - La necessitat d’abreujar a l’escriptura medieval :
Durant l’Edat Mitjana, els escribes havien de copiar textos a mà. Per estalviar temps i espai, van començar a fer servir un sistema d’abreviatures. En el cas de paraules amb doble n, els escribes posaven una petita virgulilla (~) sobre la n per indicar que hi havia una lletra duplicada (anno → año). Amb el temps, aquesta virgulilla es va integrar com a part de la lletra i va néixer la ñ . - La consolidació al castellà:
Al segle XIII, sota el regnat d’Alfons X, es va buscar unificar l’ortografia del castellà. Aquest procés va oficialitzar la lletra ñ com a caràcter propi, distingint-la d’altres llengües romàniques. Així, es va convertir en un tret distintiu de l’espanyol.
Per què només l’espanyol conserva la Ñ
Encara que altres llengües romanços (com el portuguès, italià o francès) també van evolucionar a partir del llatí, no van adoptar la ñ .
- En italià: el so equivalent s’escriu gn (per exemple, lasagna ).
- En francès: s’usa gn també (per exemple, montagne ).
- En portuguès: utilitzen nh (per exemple, manhã ).
L’espanyol, en canvi, va mantenir la ñ com un caràcter únic, convertint-la en un símbol cultural i identitari. Avui, la lletra ñ també és present en altres llengües com el gallec, l’euskera, el quítxua, el guaraní i algunes llengües filipines, a causa de la influència de l’espanyol.
Un símbol únic i valuós
La ñ és tan especial que fins i tot forma part del debat identitari. Per exemple, quan els primers ordinadors no incloïen aquest caràcter, hi va haver un gran moviment a Espanya per protegir-lo, argumentant que era un símbol cultural essencial. Des del 1993, la ñ està oficialment protegida per la legislació espanyola.
Per què el català no la va adoptar?
1. Evolució fonètica al català
- El llatí annum (any) va donar lloc al català any .
- El llatí vinum (vi) va donar lloc al català vi (va ometre completament el nasal).
El català va preferir conservar l’ortografia amb n i una y afegida per indicar el so palatalitzat (/ɲ/), en lloc de simplificar-lo en un únic caràcter com la ñ en espanyol.
2. Influències culturals i lingüístiques
El català va estar més influenciat per les tradicions gràfiques de les llengües occitanes i del llatí eclesiàstic, que tampoc no van adoptar la ñ. L’occità, que comparteix arrels amb el català, també utilitza nh o ny per representar aquest so. Això va marcar una diferència amb el castellà, que va adoptar solucions gràfiques més pròpies.
A més, durant el període en què el castellà va desenvolupar la seva ortografia sota el regnat d’Alfons X (segle XIII), el català tenia la seva pròpia tradició literària, especialment lligada als trobadors occitans i les escriptures jurídiques catalanes. Aquestes tradicions es van mantenir allunyades de les influències castellanes en aquesta època.
3. La funció de ny en català
La solució del català amb ny no només era eficient, sinó que també és més intuïtiva des d’un punt de vista etimològic, ja que reflecteix amb claredat la combinació de sons. Per exemple:
- España (Espanya).
- Cataluña (Catalunya).
Aquesta ortografia permet al lector identificar immediatament el so nasal palatalitzat, sense necessitat d’un nou caràcter com la ñ .
Diferències culturals i polítiques
El català i el castellà, encara que veïns, han tingut trajectòries històriques i culturals diferents. Això va incloure el desenvolupament de les seves ortografies. La consolidació de la ñ com a símbol del castellà també va estar lligada a la unificació lingüística que va buscar la corona castellana als seus territoris, cosa que no va influir en el català, que tenia la seva pròpia identitat lingüística i literària.
En resum
El català no va adoptar la ñ perquè va prendre una solució pròpia i coherent amb les seves arrels lingüístiques i culturals: l’ús de ny . Aquest camí va ser influenciat per la seva evolució històrica i les seves relacions amb altres llengües romàniques, especialment l’occità.
A més, això demostra la diversitat de les llengües romàniques i com cadascuna va resoldre els reptes lingüístics de manera diferent, enriquint la seva identitat pròpia.
