A aquella hora es produirà primer el jurament de J. B. Vance davant el jutge del Tribunal Suprem, Brett Kavanaugh, i, immediatament, el farà Trump com a president davant el jutge John Roberts. Si fem cas dels mitjans de comunicació, sobretot d’aquells que s’alineen més o menys amb la progressia, a partir d’aquell moment el món canviarà a pitjor. De fet, per a molts d’ells, el canvi ja va començar amb la victòria de Trump, que, per cert, no va ser petita: va obtenir el 49,9% i va superar la vicepresidenta i candidata Kamala Harris per més de dos milions de vots.
La progressia ja ha definit la victòria de Trump com la “derrota de les minories racials, els grups LGTBIQ+, les dones que necessiten avortar, els ecologistes, la Unió Europea, Groenlàndia, el Canadà, Mèxic i la Xina”.
Segons aquesta narrativa, tots aquests col·lectius estan en contra de Trump, llevat del dels homes blancs rics, una descripció que encaixa molt malament amb el votant real del republicà i els milions de vots d’avantatge sobre Kamala Harris, a menys que els Estats Units estiguin poblats per una immensa majoria de persones sota aquestes condicions.
D’altra banda, no tots els “derrotats”, reals o presumptes, ho tenen tan clar. Per exemple, el govern autònom de Groenlàndia, l’illa més gran del món i dependent de Dinamarca, ha sol·licitat reunir-se amb la nova administració, no tant per ser absorbits com per arribar a acords, fins i tot per damunt del govern de Copenhaguen, del qual tècnicament depenen.
La Xina, per la seva banda, ha trencat la tradició i ha enviat un dels seus càrrecs més alts a la presa de possessió, un fet insòlit. Així mateix, destaca la invitació extraordinària a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, mentre que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha quedat fora de la llista d’invitats.
Fins ara, el jurament i presa de possessió del president dels Estats Units era un acte reservat, amb rares excepcions, als ciutadans nord-americans, i no s’invitava personalitats d’altres països, excepte en casos molt concrets.
La progressia també ha establert que, si bé Trump no serà un dictador, sí que serà un líder autoritari i oligàrquic. Sembla que només amb Trump el gran capitalisme està present al Govern de Washington, cosa que seria una presa de pèl si ens ho creguéssim.
N’hi ha prou de recordar com, en plena crisi econòmica, Obama, un dels pocs símbols progressistes que encara manté prestigi, es va envoltar a l’àrea econòmica de destacats dirigents procedents de Wall Street, l’epicentre de la crisi causada per les hipoteques subprime. Però, és clar, Obama pertanyia al gremi de la progressia, i per això li van donar el Premi Nobel de la Pau quan tenia tres intervencions militars en curs, tres ni més ni menys, mentre que Trump, vist com un perillós assetjador, tancava conflictes. És evident que per als mitjans de comunicació progressistes, uns carden la llana i altres se l’emporten.
El passat dissabte, com va succeir durant el primer mandat, es va dur a terme una manifestació preventiva convocada per una àmplia aliança d’opositors, però només va aconseguir reunir, segons els organitzadors, unes 50.000 persones, vuit vegades menys que la primera manifestació d’aquest tipus durant el mandat anterior de Trump.
Això assenyala quelcom significatiu: segons el diari The New York Times, les polítiques del republicà tenen ara més suport entre els ciutadans que quan va guanyar les eleccions. Els demòcrates, després d’una derrota que van veure venir lentament, encara continuen noquejats.
La presidència dels Estats Units estarà liderada per la persona de més edat en arribar al càrrec, ja que Trump complirà 79 anys en cinc mesos. En contrapartida, el seu gabinet té una edat mitjana de 54,1 anys, una de les més baixes de la història. Destaca especialment el vicepresident Vance, de tan sols 40 anys, ja considerat candidat oficiós a la Casa Blanca per al 2028, encara que això és molt de pressuposar en una administració tan accelerada com la de Trump. És rellevant que el líder republicà governarà en una ciutat, Washington D.C., que va votar a favor de Harris amb un 92% dels vots.
Llegint diaris com El País o La Vanguardia, un arriba a la conclusió que els nord-americans han votat per “rebaixar els impostos als rics, reduir la despesa social, sotmetre a depuració ideològica els funcionaris, utilitzar la policia i la justícia per perseguir els enemics i pressionar els mitjans de comunicació convencionals” (sic). És realment sorprenent com han votat més de 77 milions de persones bàsicament en contra seva i enganyades, és clar, per les xarxes socials i els infiltrats de Putin, o una cosa així.
El més interessant és com el Sud Global, abans anomenat Tercer Món, veu amb amb gust el canvi de presidència, movent-se entre la satisfacció i una actitud favorable. En canvi, els més preocupats són els aliats històrics dels Estats Units, com la Unió Europea i el Regne Unit.
Encara que Europa hauria d’estar encantada que un president com Trump intenti negociar amb Putin per acabar la guerra d’Ucraïna, posar fi a la massacre de Gaza o calmar les tensions entre la Xina i Taiwan, no és així. L’elit que dirigeix Europa sembla més interessada a augmentar el conflicte amb Rússia, misteris de les polítiques de les elits.
En aquest context, el feminisme de gènere més militant, com el que expressa Mariam Martínez-Bascuñán a El País, ja critica el pitjor de Trump i el seu cercle d’oligarques: la seva “masculinitat vella” i el seu rebuig a la cooperació i la cura, característiques suposadament feministes. Aquest feminisme de gènere, cada cop més fracassat, sembla més centrat a salvar-nos de la masculinitat que a aprofundir en la feminitat.
Finalment, en clau interna, La Moncloa ha anunciat que Sánchez visitarà el Fòrum de Davos per portar la seva batalla contra “la internacional ultradretana”. És una magnífica ocasió per plantar cara a Trump, el pare de tots els dretismes haguts i per haver. Caldrà veure si Sánchez realment confronta el nou president dels Estats Units o si deixa la seva croada per a consum intern.
Loading ...
