Que Europa pateix una crisi de cohesió política, que se suma a l’econòmica, és una evidència. Que aquesta crisi posseeix una gravetat insòlita i no sembla que s’hagi de reduir, sinó més aviat al contrari, també ho és. Però el que està menys tractat i podria ser una bomba d’explosió retardada és el conflicte creixent entre la ideologia que domina a les institucions europees i part dels seus estats membres i la cultura cristiana, el factor CC, que encara impregna bona part de la societat europea.
El fet no és gens menor si es comparteix el criteri que aquesta concepció, com a referent moral, antropològic, social i cultural, és el fonament de la matriu d’Europa. Si no es té aquesta perspectiva, la importància del fet es relativitza o fins i tot es pot percebre, com en el cas del govern espanyol, com una forma definitiva de passar comptes amb una vella institució enemiga: l’Església Catòlica, amb la qual el PSOE va tenir un grau d’extrema virulència, incloent-hi cremades i persecucions, abans de la Guerra Civil.
Però només cal veure què va succeir a Rússia. L’URSS va procedir, al llarg de 70 anys, a la demolició sistemàtica de l’ortodòxia, per persecució, infiltració i desprestigi, fins a deixar-la reduïda a “contes” d’un grapat d’àvies. Però l’imperi soviètic es va ensorrar en aparença d’un dia per l’altre i de manera inesperada, i la cultura cristiana ortodoxa ha rebrotat ràpid i amb força.
Les condicions són diferents, sempre ho són, però el fons musical sona conegut. I en la mesura que el xoc entre la cultura cristiana i la cultura oficial i dominant de la UE augmenta, una de les dues té molt a perdre, i la UE té més anys, força i poder a les seves mans que la difunta URSS.
Sigui quina sigui la posició personal, existeixen unes incompatibilitats i punts de crisi objectius molt evidents, com aquests:
- La referència transcendent de Déu com a fonament últim de la moral i la política.
Europa es caracteritza per la secularitat i l’exclusió de qualsevol referència religiosa en l’espai públic i polític, en nom de la neutralitat respecte a les creences religioses, que en la pràctica s’ha traduït en laïcisme d’exclusió religiosa i cultural, i ateisme pràctic. - La concepció de la persona com a creada “a imatge i semblança de Déu” amb una naturalesa donada i un propòsit específic.
La perspectiva de gènere i la teoria queer promouen l’autodefinició total de la identitat i el rebuig de qualsevol essencialisme sobre el gènere o la naturalesa humana, fet que contradiu la idea d’una naturalesa fixa o donada per Déu. - La centralitat del matrimoni heterosexual i la família tradicional com a nucli fonamental de la societat.
L’acceptació i promoció d’identitats sexuals diverses (LGBTIQ+) a la societat occidental inclou el reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe, famílies no nuclears i la igualtat plena de les relacions no heteronormatives. - Tensió entre la perspectiva de gènere i la visió cristiana de l’ésser humà.
El cristianisme afirma una naturalesa humana fixa i donada per Déu, mentre que la perspectiva de gènere sosté que la identitat de gènere és fluida i determinada per l’experiència subjectiva de cada individu. Això genera conflictes en àmbits com l’educació, les polítiques de gènere i la legislació sobre drets reproductius i d’identitat. - Reconeixement de les persones LGBTIQ+ com a identitats col·lectives portadores de drets.
Les persones LGBTIQ+ són reconegudes com una identitat col·lectiva, fins i tot amb bandera pròpia i amb drets específics, com el matrimoni igualitari, l’adopció i la protecció asimètrica contra la discriminació. Aquest reconeixement inclou polítiques actives per promoure la visibilitat a l’espai públic i la saturació mediàtica, així com limitacions als drets dels altres. Exemple: legislacions que prohibeixen teràpies de conversió o la inversió de la càrrega de la prova. - Autodeterminació sexual davant el concepte de llei moral natural.
La teoria queer i el moviment LGBTIQ+ rebutgen qualsevol noció d’un “ordre natural” que limiti les identitats o les pràctiques sexuals. Promouen la idea que cada individu té dret a autodeterminar la seva identitat sexual i la seva manera de viure les relacions afectives. - Tensió en qüestions bioètiques: santedat de la vida vs. autonomia individual.
L’autonomia individual és un principi central, fet que atorga a les persones el dret de decidir sobre el seu propi cos i vida. Això inclou el dret a l’avortament, l’eutanàsia i altres procediments com el canvi de gènere. El cristianisme rebutja que la vida humana estigui subordinada a decisions individuals, mentre que la societat occidental posa l’èmfasi en l’autodeterminació. Això crea una tensió profunda en temes com la legalització de l’avortament o l’eutanàsia, que el cristianisme considera actes moralment inadmissibles. - Perdó vs. justícia retributiva en justícia social i reparació històrica.
El cristianisme situa el perdó i la reconciliació com a respostes fonamentals al pecat i a la injustícia. L’èmfasi cristià en el perdó és percebut com una minimització del dany històric o una forma d’evitar la responsabilitat, mentre que les perspectives contemporànies demanen penalització tangible que no prescriu. - Caritat cristiana vs. model estatal de benestar social.
A la visió cristiana, tot i assumir l’estat del benestar, es considera que:- La seva realització ha de basar-se en la subsidiarietat, evitant la seva concentració a l’estat i donant més funció als cossos intermedis i a les mateixes famílies.
- No ha d’estar plantejat de manera que exclogui la caritat com un acte personal que implica responsabilitat directa i relació amb els necessitats.
- No ha de significar la pèrdua de la dimensió espiritual, personal i comunitària de l’acte.
- La solidaritat cristiana passa, en la mesura del possible, per capacitar les persones en situació de necessitat per superar aquest estadi, fet que no sempre comparteix la burocràcia pública. Això pot portar a tensions des del cristianisme sobre la burocratització, despersonalització i malbaratament per part de l’estat i la creació d’una classe administrativa i unes elits sobrants dirigides a “gestionar” la pobresa o a substituir els deures morals per mecanismes burocràtics.
- Educació.
La promoció de la diversitat de gènere i sexualitat als currículums escolars entra en conflicte amb el dret dels pares cristians a educar els seus fills segons les seves creences.
Aquests 10 punts incompatibles són línies d’error que esquincen el sòl social, cultural i polític europeu. Són una mostra, però s’estenen molt més enllà. Només cal meditar sobre la contraposició entre les Benaurances i el Parenostre, els dos compendis fonamentals de la cultura cristiana, amb els valors i polítiques imperants, per constatar la magnitud del xoc.
