La intel·lectualitat falangista es va manifestar hegemònicament des de començaments de la guerra fins a rebre els primers envits a la tardor de 1940, mantenint-se, a més del seu apreciable nivell, sobretot pel pes polític dels seus representants a les esferes governamentals.
No obstant això, la situació va començar a trontollar quan el principal suport, Ramón Serrano Suñer, va ser objecte d’acerades crítiques per part de les altres famílies franquistes. A Serrano se li objectava la seva ambició exacerbada en un context de creixent facistització amb derivacions militars.
L’exèrcit va manifestar el seu malestar al Caudillo , exigint que es reconduïssin les prerrogatives de Serrano Suñer a risc de presentar-li una cascada de dimissions. Franco va reaccionar. Òbviament, a la seva manera.
Va cessar el cunyadíssim al capdavant de Governació a l’octubre de 1940. També van perdre els seus càrrecs al departament de Premsa i Propaganda, Ridruejo i Tobar pels seus escrits crítics publicats a dalt . Però, va transferir a Serrano Suñer al Ministeri d’Afers Estrangers i va deixar vacant Governació (en mans del sotssecretari, home de Serrano Suñer) tot el temps que prudentment va poder, nomenant llavors el militar Valentín Galarza (maig de 1941).
Compensatòriament, Franco va augmentar el nombre de falangistes al govern , designant el “camisa vella”, Antonio Girón de Velasco, com a titular del recentment creat Ministeri de Treball, i va deixar vacant la Secretaria General del Moviment (ocupada pel tinent general Agustín Muñoz Grandes ) fins a la formació del nou govern (20 de maig de 1941), designant llavors per al càrrec el “falangista acomodat”, José Luís Arrese.
Aletargat el falangisme polític, l’intel·lectual es va refugiar en el seu “métier” . Com es va indicar, Ridruejo s’enrolaria com a voluntari a la Divisió Blava i al seu retorn, com es va indicar, començaria el distanciament amb el règim en enviar una carta al Generalíssim acusant-lo de desvirtuar el falangisme en general i en particular, el nacionalsindicalisme.
Així les coses, els intel·lectuals-polítics de la Falange, perduda pels seus correligionaris de l’Eix la guerra europea, romandran en una discreta segona línia fins als darrers anys de la dècada en què, arran del canvi governamental de juliol de 1951 en què accedeix al ministeri d’Educació Nacional Joaquín Ruíz Giménez (amb el temps titllat de “falangista liberal”), tornaran a intentar escalar al poder.
En aquest govern, de totes maneres, Raimundo Fernández Cuesta es mantindria a la Secretaria General del Moviment i un “falangista acomodat” i parent llunyà del Caudillo, Gabriel Arias Salgado, doctor en Filosofia especialitzat en Teologia, serà el titular del nou ministeri d’Informació i Turisme. Ruíz Giménez organitza el seu equip amb una participació important d’antics components del Grup de Burgos.
Així, juntament amb Joaquín Pérez Villanueva, com a Director General d’Ensenyament Universitari, Jorge Jordana Fuentes, com a Cap Nacional del Sindicat Espanyol Universitari, i comptant com a Secretari General Tècnic amb un joveníssim Manuel Fraga Iribarne , nomena Pedro Laín Entralgo, que havia renunciat a la subsecretaria, rector de la Universitat de Madrid; a Antonio Tovar, rector de la Universitat de Salamanca ia Dionisio Ridruejo, tenint en compte la seva condició de notable escriptor i periodista, se li encarrega que salti a la palestra per batre’s en defensa dels nous ideals que emanaven de l’“estrenat” ministeri d’Educació Nacional.
Anecdòticament, Tovar va aconseguir que a la Universitat de Salamanca (i després a les altres) poguessin cursar-se els estudis de doctorat que fins llavors i des de la llei Pidal de 1848, ratificada per la de Moyano de 1856, monopolitzava la Universitat “Central” madrilenya.
L’intent no va passar d’aquí, sobretot quan el 1956 Ruíz Giménez surt del ministeri arran de la primera i important revolta estudiantil. A mesura que passava el temps, una bona part dels que al seu dia eren fervents falangistes aniran distanciant-se del règim, adoptant posicionaments crítics i fins i tot de franca oposició.
La situació va començar a trontollar quan el principal suport, Ramón Serrano Suñer, va ser objecte d'acerades crítiques per part de les altres famílies franquistes Share on X
Loading ...
