El moviment dels Armilles Grogues dels darrers mesos ha posat en evidència el malestar de molts francesos respecte el govern del president Emmanuel Macron, acusat de governar pels rics.
No obstant, els Armilles Grogues representen un segment determinat de la població francesa: els francesos d’ascendència francesa, que disposen d’un poder adquisitiu mitjà-baix i que viuen lluny dels principals nuclis urbans.
No fou casualitat que el detonant de les seves protestes fóra una nou impost sobre el carburant: són ells els que necessiten més que ningú altre a França el cotxe per a desplaçar-se.
Diverses enquestes han demostrat que una àmplia majoria dels francesos recolza les reivindicacions dels Armilles Grogues. No obstant, seria un error pensar que les seves manifestacions representen la immensa majoria dels francesos.
De fet, és podria dir que, políticament parlant, no hi ha una sola França, sinó tres. Es tracta de tres grans sectors de la població, traçats d’una forma simple però que reflecteix la realitat. Tots tres no es coneixen bé els uns els altres, o simplement s’ignoren.
La França del camp
La primera França, ja evocada, està representada pels francesos rurals que no ham emigrat a grans ciutats. El que els uneix no són els seus posicionaments d’esquerres o dretes, sinó un sentiment d’abandonament per part de l’estat francès, que s’ha accentuat durant els primers dos anys del mandat de Macron.
Es tracta d’una França que carrega amb un enorme pes impositiu: la població activa ha de suportar els volums d’impostos més forts de la Unió Europea, que han augmentat durant els darrers anys. Al mateix temps, els francesos del camp no solen gaudir de prestacions socials perquè sobrepassen els mínims exigits o són propietaris de les seves residències. Però això no vol dir que no tinguin dificultats per arribar a final de mes.
Nombroses zones rurals franceses s’estan quedant sense infraestructures ni serveis públics. Dos exemples concrets: el numero de metges instal·lats en zones rurals disminueix sense parar i les dones embarassades han de recórrer enormes distàncies per donar llum. Hi ha nombroses línies ferroviàries secundàries que han quedat abandonades perquè la SNCF, l’empresa pública de ferrocarrils, no pot fer-se’n ja càrrec.
La França de París o benestant
Es tracta del grup segurament menys nombrós en termes absoluts, però al mateix temps el més influent. Per a ser exactes, no es tracta dels parisencs com a tal, sinó de l’elit sòcio-econòmica en el sentit més ampli del terme.
El primer punt en comú dels membres de la França benestant és la seva posició socioeconòmica elevada, ja sigui al sí de l’administració pública o en el món privat. Aquesta activitat professional fa que visquin en nuclis de població de primer ordre, al capdavant dels quals –i a molta diferència dels altres- hi ha París.
Es tracta d’una França que, degut a les seves pròpies condicions de vida, veu amb certa distància (tot i que no necessàriament antipatia) les demandes dels Armilles Grogues. Cosa que s’entén perquè la França benestant disposa de totes les facilitats de les grans ciutats, com xarxes de transport públic o establiments mèdics capdavanters.
Es també aquesta França la que s’entusiasmà amb Macron (els altres votaren simplement contra Le Pen). Tot i que entre els seus membres hi ha conservadors i progressistes, al seu sí hi retrobem la “gauche divine” o els “bobós”: francesos amb idees d’esquerra –a favor d’augmentar la despesa pública, a favor de la immigració, etc.- però amb comportaments propis de gent adinerada.
La França de les perifèries
A França, el terme banlieue (literalment, suburbi), té una connotació fortament negativa, i és sinònim de delinqüència i immigració no assimilada. És la França que més es beneficia de les prestacions socials, des dels subsidis familiars fins a l’habitatge social, ja que és la que genera menys ingressos.
Tal i com assenyala la presidenta de la regió d’Ile-de-France (que agrupa les perifèries de París), en una recent entrevista a Le Figaro, la situació de les perifèries “és explosiva”. La seva imparable “guetització” ha fet que la població autòctona francesa les hagi abandonat quasi completament. El passat mes de desembre, 80 instituts de la regió foren atacats, sovint per bandes de joves, possiblement estudiants: “el seu sol objectiu era la destrucció i el caos”, assenyala la dirigent política.
La França de les perifèries també és una França insurrecta com la dels Armilles Grogues, però té unes reivindicacions molt diferents. La formació i consolidació de guetos ha fet que ideologies contraries als valors occidentals, com l’islamisme, hi prosperin. Però els problemes d’aquesta França són també la manca d’oportunitats reals d’entrar al “sistema”, quelcom pel que les altres dues Frances no s’han de preocupar.
