“Aquest matí, el dolor del 15 d’abril de 2019 s’esborra“, declarà l’arquebisbe de París, Monsenyor Laurent Ulrich, durant la seva homilia de la missa inaugural de la catedral restaurada de Notre-Dame de París.
La celebració religiosa tingué lloc després d’una vetlla d’inauguració, durant la qual el president francès Emmanuel Macron pronuncià un discurs on rememorà les dificilíssimes hores d’aquell dia, cinc anys i mig abans.
Llavors, Macron havia promès que la catedral mundialment cèlebre seria restaurada en un termini de 5 anys. Moltes veus foren crítiques amb aquell anunci, que semblava precipitat, al més pur estil Macron, i destinat a fer d’una comunicació agosarada un objectiu polític en si mateix.
Això no obstant, ara hi ha qui considera que la restauració de Notre-Dame serà, juntament amb els Jocs Olímpics de París de 2024, el principal èxit de Macron com a president.
I és que efectivament, l’estat francès es posà en marxa immediatament i es bolcà en el projecte de restauració.
És també cert que els primers mesos estigueren esquitxats de polèmiques, com per exemple les de “modernitzar” o “d’obrir” el temple religiós a altres confessions o inclús funcionalitats profanes.
No obstant això, el sentit comú -i la pressió social- acabaren per imposar-se i es decidí que la reconstrucció es faria a l’idèntic.
Els donatius de grans famílies i empreses franceses arribaren en allau, sumant dues terceres parts dels donatius totals del projecte, que s’han situat en uns 850 milions d’euros. Uns 340.000 donants (particulars, empreses, associacions i grans fortunes) hi han contribuït.
Es tractà d’una campanya de mecenatge gairebé inaudita a França, un país acostumat a què l’estat es faci càrrec de sufragar els grans projectes monumentals i artístics.
També ha estat remarcable l’uníson amb què han actuat l’entitat pública establerta pel govern francès específicament per a dirigir el gitanesc projecte i les empreses privades i artesans que han dut a terme les obres.
Macron escollí a un general retirat de molt renom (i certa polèmica) en la institució militar, Jean-Louis Georgelin, per a dirigir aquesta agència ad hoc amb una finalitat única i que rendia comptes directament a l’Elisi. La decisió es feu expressament per a saltar-se la burocràcia i motivar “les tropes”.
Per a Philippe Villeneuve, arquitecte en cap de Notre-Dame des del 2013, l’incendi del 2019 ha estat fins a cert punt “una benedicció disfressada”.
I s’explica: abans del foc, l’estat havia previst 150 milions d’euros, que no havien estat però garantits. L’estat de l’edifici era desastrós, fins a tal punt que Villeneuve havia abandonat la idea de refer l’ennegrit interior per tal de concentrar-se en salvar els punts més crítics de l’estructura.
Però gràcies als donatius que seguiren a l’incendi, el projecte es convertí en una renovació integral: “mai m’hauria imaginat que poguéssim arribar tan lluny”.
Però el més important i que es troba rere tots aquests fets és la unitat nacional que el projecte definitiu de restauració ha aconseguit generar, en un context social en què la societat francesa (com la de tots els països occidentals) es troba cada cop més fragmentada i enfrontada.
Una autèntica lliçó per a les nostres societats secularitzades i que demostra particularment bé la importància del sagrat i el paper fonamental del cristianisme en la història i la identitat de les nostres nacions.
Loading ...
