Les eleccions als Estats Units, especialment per part de la candidata demòcrata Kamala Harris, posen de manifest el caràcter central de l’avortament en la significació i el posicionament polític actual. La qüestió desperta passions, i l’avortament, que en un primer moment es justificava com un mal menor, ha esdevingut un dret constitucional. Aquest canvi s’ha consagrat políticament per figures com Emmanuel Macron a França i també per Pedro Sánchez, qui, amb voluntat de doblar l’aposta, proposa incorporar aquest dret juntament amb el matrimoni homosexual des del PSOE, en el congrés que tindrà lloc a Sevilla a finals d’aquest mes de novembre.
L’avortament ha adquirit una significació tan rellevant que la seva acceptació generosa, sense gaires restriccions, situa els seus defensors en el “bàndol bo de la història”, mentre que qualsevol oposició o intent de restricció converteix els seus detractors en “fatxes reaccionaris”. Com a símbol sacralitzat, el debat racional és gairebé impossible, i sovint sembla que es cancel·la la possibilitat de raonament públic. Hom sospita que aquesta manca de debat es deu a la inseguretat respecte a allò que es defensa.
És estrany que, si realment es vol una decisió raonada, es persegueixin policialment i penalment petits grups que simplement resen davant de clíniques d’avortament. És un fet insòlit: persecució per pregar. També resulta sorprenent que, si es vol una decisió ben informada per part de la dona, s’hagi eliminat la informació mínima per escrit sobre possibles alternatives. No es considera la necessitat d’oferir altres opcions reals a la tragèdia que pot suposar un avortament, ni tampoc d’acompanyar la dona en un procés de reflexió perquè entengui l’abast de la seva decisió i les conseqüències que també pot tenir per a ella.
És moralment discutible i perillós per a la salut que no s’informi sobre els riscos de l’estrès posttraumàtic que pateixen moltes dones que han avortat i que poden arribar a patir conseqüències molt greus, sovint sense atenció mèdica adequada. Les clíniques d’avortament, en definitiva, són negocis privats que no ofereixen suport posterior, i la sanitat pública tampoc està preparada per a aquesta atenció. Simplement, aquesta patologia derivada d’haver interromput de manera traumàtica un procés natural com és l’embaràs no existeix per al sistema sanitari. Tampoc sembla raonable prohibir l’escolta del batec del fetus o la visió d’imatges, ja negant així una realitat evident: la condició humana del fetus.
L’argument de l’avortament com a símbol sacralitzat es basa en una premissa falsa: “el dret de la dona sobre el seu propi cos”. Més enllà del fet que ningú té aquest dret de manera il·limitada —per exemple, no es pot vendre un ronyó ni suïcidar-se lliurement—, l’evidència ens diu que l’ésser humà engendrat no forma part del cos de la mare com si fos una extensió seva. És una realitat independent, definida pel seu propi codi genètic únic i irrepetible que apareix en el moment en què la cèl·lula fecundada comença a dividir-se. Des d’aquest instant, ja existeix un ésser humà que res té a veure amb la mare, llevat que és una individualitat diferent que inicia un procés de transformació, on el naixement és un punt d’inflexió, però no comporta cap canvi de naturalesa.
És evident que l’ésser humà no apareix sobtadament en l’acte de néixer, sinó que, fins i tot després del naixement, continua sotmès a un procés de desenvolupament que comporta molts canvis, especialment en la formació de la consciència. L’avortament, en termes objectius, suposa matar un ésser humà que, deixat a la seva dinàmica natural, es convertiria en algú com vostè o com jo. Ni el dret al propi cos, ni altres caricatures grotesques tenen sentit en aquest context. Tant és així que els científics que treballen amb embrions humans mai els deixen viure més enllà del dia 14, és la coneguda com a “regla dels 14 dies” perquè saben que allà hi ha una humanitat específica.
Certament, el fetus és totalment dependent de la mare. Però A) Aquesta característica també es dona durant molt de temps després del naixement, i això no justifica legalment la seva mort. B) El cuidador, en cap cas, té el dret de disposar de la vida de l’ésser humà que cuida. Si un malalt de demència senil en la fase final de la seva vida és matat pel seu cuidador, es comet un homicidi. La cura de la mare pel nadó engendrat no atorga el dret de disposar de la seva vida per interès propi.
Però per què es produeixen avortaments, i per què són tan massius? Són la conseqüència d’un embaràs no desitjat i rebutjat. És el resultat d’un acte sexual amb unes conseqüències que no es volien. La pregunta és evident: el plaer ha de passar per damunt de la vida? Una cultura que admet aquesta supremacia —pròpia d’una societat desvinculada— és una societat en decadència, cap al seu col·lapse. La història ens mostra que, quan en una cultura el plaer s’imposa al deure, el resultat és el declivi i la caiguda. En aquest context, l’avortament esdevé un símbol potent, no del que defensa el feminisme, sinó de la decadència i l’autodestrucció.
Mai com avui han estat tan disponibles els mètodes anticonceptius, i, malgrat això, l’avortament és massiu. Això indica que la promiscuïtat i la falta de control sobre les passions sexuals és desmesurada. Potser seria hora de correlacionar aquesta realitat amb una altra: la creixent violència sexual que cada any afecta milers de dones i que continua augmentant. Són dues cares de la mateixa moneda, que el feminisme de gènere, com qualsevol ideologia totalitària, es nega a veure a causa del seu fanatisme ideològic.
Per acabar, és important considerar el dany col·lectiu. A Catalunya i a Espanya fa anys que moren més persones de les que neixen, la taxa de fecunditat està per terra, i els avortaments ja representen un de cada tres naixements. La població autòctona es redueix mentre creix la immigració. Potser els partidaris de la independència, teòrics defensors de la nació catalana, haurien de reflexionar sobre aquest camí que condueix a la nostra desaparició com a poble a causa de les nostres pròpies decisions.