És evident que hi ha un rebuig generalitzat i intens als partits i a la manera com es fa la política. Sovint, es confon amb “la Política”, quan tan sols es tracta del que estan fent els partits. La política és molt més ampla, ja que expressa tota activitat dirigida a construir el bé comú, és a dir, «el conjunt de condicions de la vida social que fan possible a les associacions i a cadascun dels seus membres l’assoliment més ple i més fàcil de la pròpia perfecció». Això és la política… o hauria de ser-ho.
La responsabilitat del rebuig recau en els partits; almenys, això diuen les enquestes, que ja assenyalen la política com el problema principal per a la gent. Ves per on! Allò que, en teoria, hauria de servir per millorar les coses, és un gran problema; més o menys com si el metge contribuís a estendre la malaltia en lloc de controlar-la i guarir-la.
Ara bé, assignar tota la responsabilitat als partits i governs és incomplet. Una part molt important recau en nosaltres, els ciutadans, però no ho assumim, ja que som exigents vers els altres i indulgents amb les nostres pròpies mancances. Ens refugiem en la crítica eixorca d’acció i de propòsit.
La ciutadania en general no està informada sobre la política real, més enllà dels retrets que es llancen els polítics. Cal dir que no és fàcil estar-ho, ja que els mitjans de comunicació, més atents a l’escàndol que als continguts, no ajuden. Amb una mica de bona voluntat, però, hom es pot forjar criteri.
Per descomptat, això seria més senzill si les persones formessin part de clubs, grups cívics o cercles de debat polític, que els faciliten l’accés a un millor coneixement. Això, al nostre país, gairebé no existeix. Fora de la vida endogàmica dels partits, hi ha poca cosa més que no siguin plataformes al seu servei. Per això té tant d’interès Converses a Catalunya, un àmbit de reflexió i opinió, perquè no està casat amb cap sigla política.
Donat el poc interès i seguiment de la pràctica política i de l’acció de govern, no hi ha estímuls ni incentius per a governar bé. Si no hi ha un mínim de públic entès, la pràctica d’un àmbit —sigui un esport, teatre o política— degenera. El resultat és ben visible: falta un seguiment crític, exigent i ben informat. Sense això, mai no recuperarem el bon govern, ja que el pas del temps ha esgotat la fornada més o menys idealista i ben preparada de la transició.
Si volem un bon govern, necessitem una societat civil forta i no partidista, que es manifesti a través d’organitzacions independents, la finalitat de les quals sigui la recerca del bé comú sense ànim de benefici propi. Aquesta és una debilitat molt acusada a Espanya: el 2018 només el 32% de la població pertanyia a algun tipus d’associació i, d’aquest percentatge, la majoria pertany a entitats esportives. El 1990, aquella xifra era del 73%.
Catalunya sempre ha tingut una gran tradició associativa, però amb el pas dels anys, i al llarg d’aquest segle, s’ha anat homogeneïtzant amb Espanya en aquest dèficit.
Per si la debilitat no fos suficient, hi ha una tendència extraordinària que les organitzacions de la societat civil es confonguin amb la política partidista, i això només afavoreix l’augment de la partitocràcia i del mal govern. De fet, els partits polítics tendeixen cada vegada més a realitzar funcions d’activisme, quan haurien d’estar centrats en el debat intern de les polítiques públiques, a transmetre-les a l’opinió ciutadana i a canalitzar de manera ordenada els seus punts de vista. Aquesta és la seva funció fonamental i la que justifica la seva existència.
La política de partits ocupa tota l’esfera pública, inclosos els mitjans de comunicació, que viuen en una permanent relació d’amor-odi amb els partits: d’amor amb aquells que segueixen la línia del diari, la televisió o la ràdio, i d’odi cap als que hi són contraris. Avui, aquest càncer mediàtic corroeix la societat i asfixia les organitzacions de la societat civil, que no tenen espai públic per fer-se presents perquè els mitjans les menyspreen, sobretot si són independents o contràries a la línia d’aquell mitjà.
Cal crear un espai el més fort possible de caràcter cívic, que expressi els punts de vista de la societat civil en la vida pública, que els faci arribar als partits i al conjunt de la ciutadania, que proposi iniciatives, que es mogui per exigir-les, que creï consciència d’aquestes exigències. Una d’aquestes necessitats és que Catalunya disposi, d’una vegada per totes, d’un sistema electoral propi en lloc d’utilitzar una normativa espanyola de caràcter provisional elaborada durant la transició. Necessitem un sistema electoral que posi els ciutadans, els electors, en primer terme i els doni una veritable capacitat de decidir. Aquesta és una reivindicació bàsica que ni els partits polítics ni els grans mitjans de comunicació tenen a l’agenda.
Una organització civil forta i no partidista ha de ser capaç d’alçar la veu sobre qüestions que en molts moments molestaran els governs o seran indesitjades per les dues bandes de la bancada, govern i oposició, com va succeir amb la manca de rendició de comptes amb el desastre de la COVID, un fet que es pot reproduir AMB la tragèdia valenciana. Perquè, al final, uns i altres prefereixen no fer-se mal mútuament.
Per tot això, la Conferència Cívica d’Acció Política (CCAP) del 14 de desembre és de gran interès i importància, perquè pretén donar resposta al deteriorament de la política, a les ineficàcies dels governs i a la feblesa de la societat civil. Es tracta que ens trobem persones amb vocació de servei, avui interessades en la construcció del bé comú del nostre país.