Al costat del grup de Burgos, sobresurten altres intel·lectuals falangistes, amb major o menor vinculació, entre els quals es troben Agustín de Foxà i Leopoldo Panero. També Pedro Mourlane i Jacinto Miquelarena, així com Ignacio Agustí, Juan Antonio Zunzunegui i Álvaro Cunqueiro. I amb especial singularitat, Eugeni d’Ors.
Agustín de Foxà i Torroba
Agustí de Foxà i Torroba, va ser un diplomàtic i escriptor nascut a Madrid al si d’una família aristocràtica el 1906. Durant la República va ser destinat a l’ambaixada de Bucarest i amb el franquisme a la de Roma (d’on va ser expulsat perquè pel que sembla va reptar a dol el comte Ciano). A continuació, el traslladen a Hèlsinki, Buenos Aires, l’Havana i Manila, tornant per una greu malaltia hepàtica que, desnonat pels metges, en baixar en llitera de l’avió, els comenta “ Ja veus… arriba l’últim de les Filipines ”. Moriria a Madrid el mes de juny de 1959.
La seva activitat literària comença a principis dels anys trenta (“ La nena del cargol ”, 1933) i li segueix una extensa obra, en lírica, narrativa i teatre, amb un punt àlgid el 1938 quan publica “ Madrid, de Corte a checa ” , que arriba al reconeixement del gran públic. Precisament a l’ambaixada de Bucarest, canvia de camisa i durant la contesa participa en les activitats falangistes de Pamplona i Burgos. Dirigeix la revista Legiones y Falanges, publicació bilingüe en espanyol i italià i contribueix a la redacció de l’himne falangista “ Cara al sol ” .
Gradualment s’apartarà del règim en un seguit d’anècdotes sobre boutades i agudeses verbals. Entre altres, aireja que el Front de Joventuts “ són uns nens vestits de gilipolles manats per un gilipolla vestit de nen ” i, més contundentment, satiritza sentenciant que “ la Falange és una filla adulterina de Carlos Marx i d’Isabel la Catòlica ”.
Leopoldo Panero Torbado
Leopoldo Panero Torbado ( Astorga-Leon ,1909-Castrillo de les Pedres, León, 1962 ). Aquest poeta, germà del també poeta, Juan, mort en accident, va estudiar Dret a Valladolid i Madrid, ampliant estudis a Cambridge, Tours i Poitiers.
Al començament de la guerra va ser arrestat, però va poder evadir la presó gràcies a la intervenció de l’esposa de Franco, que era cosina de la seva mare, i també amb l’ajuda de Miguel de Unamuno.
Va col·laborar amb les revistes Escorial, Garcilaso i a Fantasia, suplement de l’Estafeta Literària. Va exercir de censor fins que es va enfrontar amb la jerarquia catòlica. Va ser agregat cultural a l’ambaixada espanyola de Londres i director de l’Institut Espanyol d’aquesta ciutat, entraria en contacte amb insignes exiliats, cosa que li va ocasionar un cert distanciament. En aquesta època dels quaranta va publicar amb notable èxit “ La estancia vacía”, “ Versos del Guadarrama ” i “ Escrito a cada instante ”. Va morir als 52 anys.
Pedro Mourlane i Jacinto Miquelarena
Pedro Mourlane Michelena ( Irun, 1888-Madrid, 1955) i Jacinto Miquelarena Regueiro ( Bilbao, 1891-París, 1962) van ser principalment periodistes. El primer de cròniques polítiques i el segon dedicat a l’esport, dirigint “ Excelsior”, que va ser el primer diari espanyol dedicat exclusivament a aquesta matèria. Tots dos formarien part del cenacle literari madrileny de Falange Espanyola.
Mourlane participaria activament a les revistes Vértice i Escorial i, a la postguerra, pertanyeria al Patronat Menéndez y Pelayo del CSIC; a la Junta General de Cronistes d’Espanya, i a la de l’Associació de la Premsa de Madrid.
Miquelarena, per la seva banda, va dirigir Ràdio Nacional d’Espanya des de Salamanca, traslladant-se posteriorment a París com a corresponsal d’ ABC, de l’agència EFE i de Clarín. Va ser gran amic d’Enrique Jardiel Poncela i de Miguel Mihura, col·laborant amb ells en les seccions d’humor de L’Ametralladora i de La Codorniz. La seva obra, “ El gran circo de la alegría ”, publicada a Sant Sebastià el 1938, el va consolidar en els cercles literaris de l’època.
Ignacio Agustí
A Barcelona va desenvolupar la seva activitat Ignacio Agustí Peypoch, nascut el setembre de 1913. En la seva joventut va ser periodista de La Veu de Catalunya i militant de la Lliga Regionalista. Però en esclatar la Guerra Civil va entrar a la zona nacional instal·lant-se a Burgos que, conjuntament amb el grup de catalans allà fugits, van promoure la revista Destino, com a instrument de propaganda del bàndol revoltat, desplaçant-la després a Barcelona.
Consolidat el règim, va dirigir el diari Tele/eXprés i va presidir l’Ateneu barceloní. Moria a la Ciutat Comtal el febrer de 1974. Entre la seva obra literària destaca la trilogia, que en aquest període veurien la llum, “Mariona Rebull” (1943) i “El vidu Rius” (1944). El tercer volum, “ Desiderio”, no es publicaria fins al 1957.
Juan Antonio de Zunzunegui
Per la seva banda, Juan Antonio de Zunzunegui i Loredo (Portugalete, Biscaia, 1901-Madrid, 1982) va ser novel·lista, de gran fecunditat, adscrit al realisme tradicional proper al naturalisme. En aquests anys quaranta, després de l’èxit de la seva obra “Vida i paisatge de Bilbao” (1926), destaquen, entre d’altres, “ El Chiplichandle”(1940) i “¡Ay … estos hijos!” (1943). S’havia doctorat en Dret i durant la guerra va col·laborar amb la Delegació de Premsa i Propaganda, col·laborant assíduament a la revista Vértice.
Álvaro Cunqueiro
Pel que fa al gallec Álvaro Cunqueiro Mora (Mondoñedo, 1911-Vigo, 1981), vinculat estretament al Partit Galleguista, es va afiliar a Falange el 1936 per sortir-se’n, amb enuig, el 1944. Va tenir una vida intel·lectual agitada, transitant per la poesia i el drama. Va exercir com a periodista i, a més, va ser un expert gastrònom. Escrivia en gallec i castellà, destacant en aquesta època “Elegías y canciones” (1940) i “Balada de las damas del tiempo pasado” (1945).
Eugeni d’Ors
Eugeni d’Ors Rovira, va néixer a Barcelona el 1882 i moriria a Vilanova i la Geltrú el 1954, sent enterrat, tanmateix, a Vilafranca del Penedès, ambdues ciutats de la província de Barcelona. D’Eugeni d’Ors s’ha dit que era “l’ego més gran de la història d’Espanya… el primer feixista i molt feixista… el pope dels falangistes… ”. Tot i això, ni la seva adhesió al règim, ni la seva condició ideològica van ser motiu per no rebre admiració i respecte per part d’una àmplia gamma d’intel·lectuals de signe contrari.
Es va formar en els ambients literaris del modernisme, trencant amb aquest moviment en rebutjar l’individualisme i el naturalisme que proclamava la seva estètica, així com el sentimentalisme i espontaneïtat en la creació artística. En el seu lloc, va proposar com a renovació un nou projecte, essencialment educatiu, que va denominar Noucentisme amb implicació directa en l’art i en el polític.
Va estudiar Dret i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Escrivia en català i en castellà. Al diari La veu de Catalunya, amb el pseudònim “ Xenius” va iniciar les famosíssimes cròniques que va denominar “ El Glosari” (crònica diària de crítica artística i literària i dels aspectes més diversos de la vida quotidiana).
Es traslladaria després a París, interessant-se pel món de la ciència i de la filosofia. En tornar a Barcelona, exerceix com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans. Es presenta a oposicions a càtedra de Psicologia Superior, però només va tenir el vot favorable d’Ortega y Gasset. A la decepció de la derrota arribaria el nomenament de director d’Educació Superior al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. En aquells dies se’l va considerar “un nacionalista exaltat”.
Publica el seu primer llibre: “ La filosofia de l’home que treballa i juga ” (1914). La seva actuació politicoadministrativa és objecte d’enveges, suspicàcies i vanitats, en un context de censura global que propicia “La defenestració d’Eugeni d’Ors”, com va titular Guillermo Díaz Plaja el seu llibre sobre el personatge. Es trasllada a Madrid al llarg de 1920. Publica treballs sobre art i teatre, compaginant-ho amb el periodisme. És escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola. La guerra el sorprèn a París i a mitjans de 1937 es trasllada a Pamplona, col·laborant fervorosament amb el grup de falangistes allà instal·lat. Tot seguit tutelarà les activitats dutes a terme a Burgos. Exerceix com a director general de Belles Arts.
Al llarg de la dècada dels quaranta, Eugeni d’Ors fa una àmplia i generosa tasca de propaganda dins d’Espanya i a l’exterior. El 1953 li va ser atorgada la càtedra de Ciència de la Cultura de la Universitat de Madrid. Ingressaria a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran i es bolca a l’Acadèmia Breu de Crítica d’Art, primera institució espanyola de difusió de l’art modern i contemporani després de la Guerra Civil.
Cada cop passa més temporades a Vilanova i la Geltrú ciutat on mor, després d’escriure el dia anterior un article al diari Arriba España, que s’afegeix a una obra monumental, extensa i brillant, i que titula “ Sentit de l’elegància”.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (10). Les Lletres. Intel·lectuals (V)
D'Eugenio d’Ors s'ha dit que era “el ego més gran de la història d'Espanya, el primer feixista i molt feixista, el pope dels falangistes” Share on X
