Catalunya continua sotmesa a una espiral d’incertesa, emmarcada, això sí, per un clima polític molt més tranquil, però que no aclareix l’horitzó en relació amb els nostres problemes. Illa, amb el seu posat seriós, pot aparentar unes garanties que de moment no es fan evidents.
Per exemple, ha quedat demostrat, una vegada més, que l’ensenyament a l’escola catalana, especialment la pública, té un dèficit terrible de comprensió lectora per part dels alumnes. Malgrat aquesta evidència, la promesa electoral d’introduir la sisena hora ja ha quedat descartada. És una manera de demostrar que els compromisos electorals no volen dir res. Fins i tot, en aquest cas, hi ha veus que reclamen anivellar per baix; és a dir, que l’escola concertada tregui la seva sisena hora i així no “jugui amb avantatge”. És un absurd, i segurament és il·legal, però les coses van així.
Una altra qüestió vital és la dels impostos. Catalunya té la pitjor fiscalitat de tota Espanya per la voracitat recaptadora de la Generalitat. No obstant això, la consellera Alícia Romero ja ha anunciat que no pensa modificar aquest excés d’esforç fiscal, que castiga empreses i famílies. Alhora, s’ha fet el primer pas pel nou model de finançament, que ningú sap en què consisteix i que, per això, l’anomenen “finançament singular”. El primer pas consisteix a dur a terme el que normalment es fa quan no es té clar què s’ha de fer, és a dir, crear una comissió. L’únic que sabem d’aquesta comissió és que el seu titular és Martí Carnicer, una persona de l’àmbit socialista ben coneguda, implicada en l’anterior model de finançament. No és un bon auguri de què pot venir.
Seguint el raonament de l’exconseller i economista Andreu Mas-Colell, la pedra de toc del sistema de finançament és simple: millorarà substancialment els recursos de la sanitat catalana i aconseguirà suprimir el dèficit crònic del seu finançament? Si la resposta és negativa, no haurem resolt res.
Alhora, la percepció d’inseguretat està molt estesa. Tot i que la majoria dels delictes són molt reiterats però no de gran gravetat, el focus d’atenció se centra en la multireincidència. A l’agenda de seguretat ciutadana, però, no es contempla l’altre gran problema que es va estenent soterradament: la penetració de la gran delinqüència vinculada a la producció i importació de drogues procedents de Colòmbia i el Marroc. Podem acabar tenint un ensurt. Mentrestant, la clara prioritat dels Mossos d’Esquadra sembla ser la feminització del cos, una política que també s’estendrà a la guarderia rural. No és gens clar que això sigui una solució per als nostres problemes; més aviat sembla una exigència del feminisme de moda.
En matèria d’habitatge, Illa ha seguit l’exemple de Sánchez, anunciant una xifra considerable de nou habitatge. És lògic, ja que aquest és el gran problema, especialment a Catalunya, i encara més a Barcelona, la ciutat més cara d’Espanya per llogar una habitació, que pot costar al voltant de 600 euros al mes. Tot i això, promeses de futur a banda, també caldria que ens expliqués quins són els seus projectes per a l’habitatge que la Sareb té a Catalunya i quina és la programació prevista per l’Institut Català del Sòl.
És necessari, a més, que concreti com i quan pensa abordar el dèficit urgent de places a les residències de gent gran. Aquesta necessitat es complica perquè el model actual ha de ser substancialment reconvertit, com ha anunciat la pròpia administració, ja que no funciona bé i, en alguns casos, arriba a extrems d’inhumanitat.
Illa també hauria de desenvolupar la llei del canvi climàtic, que ERC no va acabar de tirar endavant. Les informacions científiques són especialment preocupants a la conca del Mediterrani. D’aquí al 2050, el territori mediterrani espanyol podria evolucionar cap a un clima de caràcter estepari, amb un augment de més de 2 graus en les temperatures i una reducció de les precipitacions. És evident que aquest tipus d’actuacions només poden ser eficaces si es preveuen a llarg termini.
El problema de l’aigua tampoc té una bona resolució amb l’actual plantejament del govern socialista. Voler-lo abordar només amb més dessalinitzadores augmenta el cost d’aquest recurs bàsic i genera un notable impacte ambiental a causa del consum elèctric i l’aigua salobre que es retorna al mar. Mentrestant, la incapacitat política impedeix aprofitar millor l’aigua disponible de l’Ebre a partir de les concessions dels regants, cosa que generaria un excedent, com ja va passar amb el transvasament a Tarragona, mitjançant millores en canals i sèquies.
Una altra qüestió que no està a l’agenda però que es convertirà en un explosiu polític és la immigració. Hi ha dos aspectes que el govern català no pot defugir: el primer, el seu impacte sobre la reducció de l’ús del català, que arriba a un cas extrem a Barcelona, on només el 36% de la població té el català com a primera llengua. El segon, és l’impacte en la productivitat, amb la població immigrada ocupant majoritàriament sectors poc productius, com el turisme. Catalunya s’està comprometen més i més amb un model econòmic que no garanteix prosperitat per al futur dels catalans. Potser per a uns pocs, però no per a la majoria.
En definitiva, continuem dins l’espiral, amb la incertesa de si pugem o baixem.
Loading ...
