Si llavors ho haguessin sabut, aquella primavera del 2017 potser molts votants liberals haurien votat François Fillon, el candidat conservador que es presentava com un Thatcher francès i que semblava poder arribar a l’Elisi després d’un quinquenni de François Hollande que havia deixat molt mal sabor de boca tant a dreta com a esquerra.
Pràcticament, vuit anys més tard, l’ex-banquer de Rothschild que havia de convertir França en una “start-up nation”, Emmanuel Macron, ha portat tant la despesa com el deute públic francesos a nivells de rècord històric.
Si observem el dèficit dels pressupostos francesos des del 2011, quan Hollande arribà al poder, es pot constatar una tendència decreixent que arriba al seu colofó l’any 2018, precisament el de les protestes de les armilles grogues que s’iniciaren aquella tardor.
Ja el 2019, i a pesar d’unes condicions econòmiques i monetàries excepcionalment bones (tipus d’interès a zero per cent), el dèficit francès repuntà des del 2,3 al 2,4%. Es tracta dels únics dos exercicis en què París respectà l’acord de la UE per mantenir els números vermells per sota del 3%.
Què succeí el 2019? Fou l’any de les primeres “mesures socials” volgudes per Macron per aplacar les protestes que des de llavors se succeïren: i és que l’efecte crida fou clar i manifest. Qualsevol que fes suficient trencadissa tenia dret a rebre un xec perquè no continués pertorbant la vida dels milions de francesos que treballen i dels milions de turistes que el país gal rep cada any.
La multiplicació de tota mena d’ajudes i subsidis públics (alguns exemples: per comprar benzina, per a la tornada a l’escola, per agafar el transport públic) han marcat els dos mandats de Macron en una societat que tendeix a exigir de l’estat la resolució de tots els seus problemes (vegi’s per exemple l’anomalia francesa amb l’habitatge social).
S’ha generat un cercle viciós en què l’ajuda acordada esdevé la justificació d’una altra de nova per a un col·lectiu diferent o per a un nou àmbit de la vida.
La falta d’autoritat (en el sentit de l’auctoritas, de la legitimitat col·lectivament reconeguda del governant) de Macron, percebut com un producte de l’elit financera internacional desconnectat de la gent, ha jugat un paper important en aquesta espiral d’endeutament.
No obstant això, molts periodistes atribueixen erròniament la catastròfica situació de les finances públiques franceses a males polítiques durant la crisi del coronavirus i la recuperació postpandèmica.
També cal apuntar que durant els seus primers anys de mandat, Macron abaixà diversos impostos, però es negà a efectuar les retallades públiques corresponents, assumint sense dir-ho que els interessos baixos o inclús negatius esdevindrien la “nova normalitat” -o potser simplement esperant que el problema se’l trobés el seu successor.
Ja el 2024, Macron temé que esclatés un escàndol polític arran del forat fiscal just abans de les eleccions europees de juny. El primer ministre d’aleshores, Gabriel Attal, s’uní a Macron contra el ministeri de finances per tal d’evitar qualsevol retallada abans de l’estiu.
Des de llavors, Macron ha perdut les eleccions legislatives que ell mateix convocà, i el passat dijous 10 d’octubre, el nou primer ministre Michel Barnier presentà un pla d’uns 20.000 milions d’euros en increments d’impostos i 41.000 en retallades. L’encanteri de Macron s’havia desfet definitivament, i França tornava al món real.
Loading ...
