A Espanya, l’habitatge ha estat un mal endèmic, com a mostra, sols cal llegir la memòria del pla de l’Eixample de Barcelona, d’Ildefons Cerdà, per a continuació fer un repàs de les iniciatives legislatives portades a terme durant tot el segle XX.
Des de principis del passat segle els diferents governs, en totes les seves formes i colors, han volgut abordar el problema de l’habitatge amb solucions fàcils i ràpides, intoxicades per la corrupció clientelar, que com deia Cícero: “És la pitjor de les corrupcions, perquè corroeix la mateixa essència de l’estat”, que a Espanya, a diferència d’altres països, s’ha entès que no és punible, com ho ha confirmat darrerament el tribunal Constitucional.
Quan amb solucions fàcils, immediates i definitives, es volen resoldre els problemes complexos, aquestes acostumen a ser falses, com es pot veure en les proposades durant el passat segle.
Unes solucions han estat voluntarioses com: la llei de les cases barates de 1911 i la seva continuadora de 1925, la primera, pel lliberal José Canalejas, i la segona, per la dictadura de Primo de Rivera.
Altres, directament contra la classe mitjana com ha estat la legislació sobre els arrendaments urbans. Ja ho deia Esop (s.VI aC): “No hem de confiar-nos en aquells que presumeixen de generosos amb el bé d’altri”.
L’antecedent normatiu més antic de la legislació que ens ocupa, és el Reial decret de 21 de juny de 1920, pel govern conservador d’en Eduardo Dato, tractava de protegir els sectors menys afavorits a través de la pròrroga obligatòria, el no increment de la renda i la subrogació “post mortem” dels arrendaments de finques urbanes.
Després en la dictadura franquista es varen promulgar les lleis d’arrendaments urbans de 1946, i de 1964, amb la mateixa finalitat de protegir els sectors més desafavorits de la societat.
La realitat va ser que es va passar del 52,5% d’espanyols que vivien en habitatge de lloguer l’any 1950, a 20,8% l’any 1981.
A la vista d’aquestes dades l’any 1984 va sortir el decret llei anomenat llei Boyer que rebaixava els drets dels llogaters, i va ser consolidat amb la LAU de 1994. Els efectes d’aquesta legislació es varen anar notant a poc a poc. Si l’any 2001 s’havia assolit el mínim, l’any 2020 s’havia arribat al 16,1% dels espanyols que vivien en habitatge de lloguer.
Als anys 2018 i 2019, la legislació va tornar a posar la mirada sobre la protecció del llogater.
Enguany han vist la llum al mes de maig i juny la nova legislació catalana i espanyola sobre l’habitatge, incidint en aquesta direcció.
En poc temps s’ha vist com s’endurien les condicions per accedir a un habitatge de lloguer i disminuïen els habitatges disponibles.
En les xarxes socials es disparen el nombre de persones que demanen un pis o una habitació de lloguer.
Com podem llegir en la darrera Ley de la Vivienda, on, el mateix govern espanyol, reconeix:
“Al mismo tiempo, el diseño de las políticas públicas debiera evitar que algunas actuaciones cuya efectividad pudiera ser relativamente limitada en el corto plazo acaben generando efectos indeseados significativos que dificulten el funcionamiento de este mercado en el medio y largo plazo”.
En Andreu Mas-Colell diu: “L’habitatge és una feblesa clara, tenim un seriós problema d’habitatge. En un lloc on la població ha augmentat dos milions en vint-i-cinc anys s’havien d’haver fet cases noves”…”El factor decisiu ha estat que ens hem autolimitat l’edificabilitat tant de manera implícita com deliberada”.
Aquesta autolimitació sorgeix d’unes hipòtesis, que com a nous dogmes, han estat comprades per una progressia, incapaç d’entendre on i com es genera la riquesa. Tot oblidant que sense generar riquesa la resta és retòrica.
Què diuen: “El futur està en nuclis de població densos, amb un ambient net i sense contaminació acústica o ambiental, i amb un habitatge digne per a tothom”. “S’ha de garantir que els residents puguin accedir a totes les necessitats diàries a peu o en bicicleta”. “No s’ha d’incrementar el sòl urbà, amb la rehabilitació de l’actual parc construït n’hi ha prou”. “El món no suporta més creixement, s’ha d’anar cap a un nou cicle econòmic decreixent”.
Va ser en la data de la mort de Lady Di (31 d’agost de 1997). Tenia convidat un professor de la universitat de Manchester que em va dir: “Pere, això que dieu de la ciutat compacta no és veritat, un 36% dels barcelonesos disposen d’un segon habitatge, si sumes les dues residències, veuràs que el sistema britànic de Park and Ride, dona millor qualitat de vida i és més sostenible, que la vostra ciutat compacta”.
Avui, un 44%, dels joves de Catalunya aspiren a un habitatge en pobles rurals, ben comunicats i connectats, on per un millor preu, poden fugir de la duresa de la ciutat, a la vegada que gaudir d’una millor qualitat de vida.
Sobre el tema de l’habitatge hi ha força bibliografia en tots els àmbits, per tant, si es vol resoldre el problema, el primer que s’ha de fer és llegir el que hi ha escrit. És allò que en les tesis doctorals s’acostuma a dir l’estat de l’art, o dit de forma més planera estudiar el que se sap sobre la matèria.
Unes dades bàsiques:
Avui tenim a Catalunya 2.989.357 habitatges principals dels quals 230.481 són de lloguer, on 44.840 ho són de lloguer social.
Segons el Banc d’Espanya ens manquen: 120.000 habitatges principals a Catalunya. També diu que en els pròxims deu anys en mancaran 300.000.
Per l’any 2035 Catalunya, si es vol arribar al 20% de lloguer, i disposar d’un 10% de lloguer social se’n necessitaran 300.000 d’aquests, i 145.000 a preu de mercat.
Els pisos promesos o en vies d’execució per les administracions: de l’estat, la Generalitat i la municipal, no poden solucionar ni de lluny el problema de l’habitatge a casa nostra. El president Illa fent un gran esforç n’ha promès 50.000.
Considerant que un pis mitjà de 75 m², té un cost de 100.000 €, es necessitarien: 45.000 milions d’euros, a Catalunya, quantitat que amb la situació econòmica actual, és inassolible, per les administracions públiques.
Avui hi ha un alt grau de consens que: “Cal protegir els vulnerables i facilitar-los un habitatge digne. Una obligació que correspon als poders públics, no al ciutadà. També que la propietat és un dret constitucional i ha de ser objecte de protecció”.
Partint d’aquestes premisses, per sortir de l’atzucac existent, és necessari un pacte d’estat per:
- Retornar a l’habitatge la categoria de dret real, sobre el que poder bastir una garantia segura i rendible. Això comporta reconèixer un error. Com deien Confuci: “Cometre un error i no corregir-lo és un altre error més gran”, i Marc Aureli: “L’home savi, sempre està disposat a canviar d’opinió.”
- Habilitar el sòl necessari per a la construcció dels habitatges destinats a lloguer, amb un urbanisme de qualitat.
- Permetre als ajuntaments la subscripció de convenis publicoprivats per obtenir els capitals necessaris per bastir els habitatges en règim de lloguer social.
- Dotar als ajuntaments de les quantitats necessàries per fer front a la diferència entre el preu del lloguer social i el de mercat. És l’estat qui ha de fer front a l’ajuda social, no els propietaris dels pisos.
- Voluntat clara de voler resoldre el problema, allunyant temes secundaris impulsats per eslògans fàcils, com són els pisos turístics. Pensem que avui els pisos turístics, a Barcelona, sols representen el 4,8% dels pisos de lloguer, segons dades de l’Idescat.
Avui Espanya, Catalunya, són territoris atractius tant pel capital propi com forà, amb un bon pacte d’estat es podria bastir una atractiva política d’habitatge de lloguer, tan a preu de mercat, com social, fonamentada en la col·laboració publicoprivada; però abans s’ha de retornar a l’habitatge la categoria de dret real.
Sortosament, les administracions públiques disposen d’una quantitat important de sòl per començar a bastir pisos socials de lloguer, el que manquen són els diners per fer-ho.
