Una de les condicions més importants d’un sistema educatiu és que sigui capaç de projectar cap amunt els fills de les famílies més desafavorides, especialment les de menors ingressos. S’ha explicat moltes vegades que la manca de generació d’un gruix suficient d’alumnes altament preparats en el sistema educatiu espanyol i català es veu compensada perquè és més cohesionador i un nombre més gran d’alumnes assoleix un nivell educatiu acceptable.
Tanmateix, la realitat ens mostra que això no és exactament així. En el cas català, especialment, les persones que parteixen de condicions socioeconòmiques desfavorables no milloren de manera suficient. Un estudi recent ha qualificat aquest factor de “resiliència”. L’estudi, realitzat per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i la Fundació Ramón Areces, es basa en les dades de l’últim informe PISA. Podeu trobar la informació completa aquí.
Aquest concepte mesura la igualtat d’oportunitats real. Els resultats indiquen que Catalunya està mal posicionada també en aquest àmbit. De les 17 comunitats autònomes, Catalunya ocupa el 14è lloc amb un 27,1% d’alumnes resilients, per sota de la mitjana espanyola, que és del 30,3%. Només les Canàries (25,8%), el País Basc (25,7%) i Andalusia (25,6%) es troben per darrere. Madrid, amb un 33,8%, supera clarament Catalunya, i les comunitats que encapçalen el rànquing són Castella i Lleó (40,2%), Cantàbria (40%), La Rioja (37%), Galícia (35,9%) i Aragó (35,7%).
Per si això no fos prou greu, l’estudi assenyala que, entre 2015 i 2022, Catalunya ha experimentat un dels descensos més significatius. No només estem a la cua, sinó que a més retrocedim.
L’estudi no troba una relació clara entre el percentatge d’alumnes resilients i la capacitat financera de les autonomies o la despesa educativa per alumne. Això suggereix que hi intervenen altres factors, no directament econòmics. És aquí on entra en joc, com a hipòtesi, el capital social de les famílies, dels centres escolars i de la societat mateixa, que es traduiria en capital humà.
Una immigració més alta podria jugar-hi en contra, però aquest factor també hauria d’afectar Madrid, que, tot i això, presenta uns valors superiors a la mitjana espanyola i es troba en 9a posició, amb una despesa per alumne inferior a la catalana. Tot plegat evidencia que el nostre model educatiu afronta una crisi profunda, amb grans repercussions socials, perquè afecta negativament la igualtat d’oportunitats. A més, els factors que la causen no estan directament relacionats amb els diners, sinó amb el que podríem anomenar la “textura moral” de la societat, que es troba en el nucli del capital social.