L’any 1418, o potser uns anys després, es va editar un llibre de fama universal, la Imitación de Cristo, de Tomás de Kempis. Ara Illa intenta escriure la seva pròpia Imitació de Pujol, com va mostrar en la seva intervenció d’aquest dimarts al Parlament de Catalunya en exposar el seu programa de govern. Ni Tarradellas ni socialdemocràcia: la referència real que Illa intenta construir per a l’electorat és la de Pujol. Aquest ho va fer el 1980, i ara el nou president vol adaptar-ho el 2024.
No es tracta només del discurs, que no seria suficient per explicar aquesta volguda semblança, sinó que el seu discurs és el corol·lari d’aquest intent de construir l’equivalent de Pujol. Ho mostra el govern que ha confegit i els missatges que ha anat elaborant: picades d’ullet a l’humanisme cristià, un afer ben difícil per a un home que depèn en tot i per tot de Sánchez, que és una mena d’antítesi d’aquell humanisme. Tot i així, Sánchez té una “virtut” important per a la política: la seva delimitació és molt imprecisa.
Illa també manifesta aquesta voluntat de semblança amb Pujol en la composició del govern, on ha incorporat persones procedents de la mateixa tradició. En aquest cas, amb el conseller Miquel Sàmper, que va ser conseller d’Interior amb Junts i ara ho és d’Empresa i Treball. A això, cal afegir-hi la fracció d’Unió encapçalada per Espadaler, que fa anys que està acomodada als càrrecs que l’aliança amb Illa li proporciona. També integra gent d’ERC, com Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística, i Sònia Hernández Almodóvar, consellera de Cultura.
El fet de separar la política lingüística de la cultural, que no és una idea recomanable, respon a una política de gestos que vol mostrar la importància que el català té per al nou govern. Respon, però, a una exigència estrambòtica d’ERC, ja que la llengua no pot anar separada de la política cultural; el seu foment i perfeccionament no poden ser fruit només d’una mecànica lingüística, sinó que han d’estar intrínsecament lligats al fet cultural.
En el debat parlamentari, Illa va fer allò que era tan habitual en Pujol: una enumeració de problemes i objectius, amb dues peces clau. La promesa d’assumir el pacte sobre el finançament amb ERC, i la priorització del problema de l’habitatge, a més d’altres qüestions. Tot això, però, sense les notes líriques que Pujol aportava per trencar la monotonia d’un discurs de gestió.
Cal destacar que Illa ha aconseguit una cosa molt important d’entrada: la col·laboració d’una part de les elits catalanes i l’absència d’una oposició capaç. Ha aconseguit el que Pujol va trigar un mandat a assolir: fer pensar que hi ha Illa per anys. Aquesta convicció, però, no és fruit dels mèrits del seu govern, que tot just comença, sinó de la incapacitat de l’oposició. Certament, és més fàcil guanyar un partit si l’equip contrari no es presenta.
El seu discurs té com a mínim dos compromisos importants. Un amb el pacte de finançament amb ERC, que arrossega un greu inconvenient: ningú sap exactament en què consisteix i, per acabar-ho d’adobar, cadascuna de les parts dona versions oposades. Té tots els números de ser un altre “parto de los montes”, com la majoria dels acords amb Sánchez, excepte els indults. Sigui com sigui, no sembla que ens movem de lloc.
L’altre gran compromís és invertir 4.400 milions d’euros en habitatge públic durant aquesta legislatura, és a dir, en quatre anys, i assolir 50.000 habitatges més el 2030. Cal recordar, sense voler aigualir la festa, que Aragonès va pactar amb els socialistes 10.000 habitatges el 2022 que han quedat en res.
Però la imitació pujoliana necessita molt més per reproduir aquell lideratge, adaptat a les noves circumstàncies. Per exemple, abordar temes difícils, com la delinqüència, el risc de l’extensió de les màfies de la droga, la immigració, la baixa natalitat i el dèficit vegetatiu creixent, i la inexistència d’ajuts a la família, que són comuns a Europa.
De fet, es poden esquematitzar els grans trets pujolians per observar el contrast amb la trajectòria d’Illa.
Els resumeixo:
- La concepció nacional de Catalunya i el seu reforçament simbòlic. Fer país.
- El comunitarisme personalista, més o menys difós, que podria tenir el correlat en Illa a través de l’humanisme cristià.
- La cohesió social. Una característica plenament a l’abast del nou president.
- El desenvolupament econòmic. També és un eix perfectament a l’abast.
- Una política ambiciosa d’infraestructures. Està per veure què presentarà Illa en aquest àmbit.
- El pes polític a Espanya. Molt difícil, si no impossible, per la seva dependència radical del poder de Madrid.
- La projecció internacional del perfil català. Difícil, però no impossible.
- La projecció europea. Aquesta està assegurada amb el nou nomenament de Jaume Duch, però caldrà veure’n l’abast polític. La de Pujol va ser extraordinària.
- El valor del compromís. No cal dubtar-ne d’entrada.
- El catolicisme com a motor intern que influïa en els plantejaments. No és el cas, ja que en el partit de Sánchez no hi ha espai per a aquesta pretensió.
- La fidelitat a una llengua, una cultura i una tradició. En teoria, Illa ha creat dos departaments per reforçar aquestes qüestions. Cal veure’n el recorregut.
- Governar més o menys per a tots. De moment, el nou president no sembla moure’s del bloc de poder que configuren els Comuns/Sumar i ERC.
- No ser esclau d’aliances que limitin la seva visió de govern. El temps ens dirà si disposarà d’aquesta llibertat política.
Ara toca esperar i exigir cívicament el compliment del que se’ns promet. Ja no es tracta d’expectatives, sinó de consumar realitats.
Loading ...
