L’anunciat, acord de finançament singular, significa que ERC admet d’entrada que no es tracta ni d’un concert ni d’un pacte fiscal. Aquest és un fet que la direcció d’ERC no va presentar amb claredat quan va sotmetre a referèndum l’acord als seus afiliats.
Canvi de paradigma: singularitat i bilateralitat
Segons el text, no es tracta de reformar el model de finançament comú, sinó de canviar-lo sobre un nou paradigma de singularitat i bilateralitat. No s’entén massa com, a partir d’aquesta premissa, el govern espanyol parla d’estendre aquest model a les altres autonomies, perquè la complexitat de generalitzar el fet de ser singular i tenir una relació bilateral amb l’estat sembla inassolible. Aquesta bilateralitat, però, es declara compatible amb la participació d’òrgans multilaterals quan sigui convenient. És evident que la construcció d’això es revela d’una complexitat extraordinària.
Increment de la capacitat normativa
També cerca un increment substancial de la capacitat normativa sobre els impostos, a més de la gestió, recaptació, liquidació i inspecció. Tot això, a més, amb una governança conjunta de les inversions públiques a Catalunya per mitjà d’un consorci Estat-Generalitat.
Per tant, l’objectiu és tenir més capacitat normativa en matèria d’impostos i fer-se càrrec de tot el procés a través de l’Agència Tributària de Catalunya. Per aconseguir-ho, s’estableix que es traspassaran els béns humans, materials, econòmics i tecnològics necessaris. Si no es fa trampes al solitari, això vol dir que l’administració fiscal de l’estat a Catalunya s’integraria en gran manera a la Generalitat.
Formalització dels acords
Aquests acords s’han de formalitzar el primer semestre del 2025 en la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i l’Estat. Els acords es traslladaran al seu torn a la comissió mixta d’assumptes econòmics i fiscals Estat-Generalitat perquè siguin aprovats.
Tot aquest procés serà, lògicament, progressiu i es desplegarà un compromís en forma de calendari dels passos a seguir. També s’impulsaran les modificacions que siguin necessàries de la LOFCA, de la llei de finançament de les comunitats autònomes i de la llei de cessió de tributs a Catalunya.
No està gens clar que aquests canvis legislatius puguin dur-se a terme sense comptar amb els vots del PP.
Aportació catalana: despeses de l’estat i solidaritat
A partir d’aquestes premisses, l’aportació catalana a l’estat té dues components. Una, la part que li correspon per finançar les despeses de l’estat que pertoquin a Catalunya i que seran en forma de percentatge de participació en els tributs. L’altra, la solidaritat. El text precisa que la finalitat és que tots els governs autonòmics disposin de recursos perquè els ciutadans puguin assolir nivells de servei similars, però fa una remarca que s’ha passat per alt tant en el discurs d’ERC com en el del govern espanyol, perquè diu que “sempre que es dugui a terme un esforç fiscal també similar”, i en aquest concepte, “esforç fiscal”, hi haurà molta tela a tallar.
Esforç fiscal i solidaritat
L’esforç fiscal mesura la relació entre la pressió fiscal i la renda per càpita d’un país. Al seu torn, la pressió fiscal és el resultat de dividir el que representa la recaptació fiscal del territori entre el PIB i referir-ho a 100. Això ens donarà el percentatge que representa la pressió fiscal. Aleshores, si dividim aquest resultat pel PIB i tornem a referir-ho en percentatge 100, tindríem l’esforç fiscal.
No està gens clar com pot repercutir això a l’hora d’assignar la solidaritat de Catalunya en el sentit que aquesta anirà a un fons comú que després es distribuirà en els diferents territoris d’acord amb aquest criteri. Però és un criteri que s’haurà d’imposar pel conjunt d’autonomies, sense que aquestes hagin expressat la seva acceptació. En altres paraules, és un criteri que regiria el nou sistema de finançament aplicable a tothom, però que ja vindria predeterminat d’entrada per un acord entre socialistes i ERC.
Sembla molt difícil que això pugui ser assumit. De totes maneres, si s’hagués volgut fer bé i en benefici de Catalunya, no hauria estat l’esforç fiscal l’indicador a utilitzar, sinó la cunya fiscal, que introdueix també el cost com un impost més del que l’empresa i el treballador paguen en la seva quota a la Seguretat Social i, per tant, el poder adquisitiu real del treballador disponible per destinar al consum. Però, en fi, això encara seria un afer més complicat.
Principi d’ordinalitat i limitació de la solidaritat
Finalment, defineix que la solidaritat ha d’estar limitada pel principi d’ordinalitat, que significa que, si una comunitat autònoma ocupa un determinat lloc en el rànquing del que aporta fiscalment a l’estat, a l’hora de rebre els recursos no pot quedar per sota d’aquell lloc. Si Catalunya és la segona en aportacions, ha de ser també la segona en rebre recursos.
Aquests aspectes són, no sencerament però sí en bona part, tractats en la implementació que figura en el text de l’acord. Sobre això tractarem en la tercera entrega.