La incursió ucraïnesa de territori internacionalment reconegut com pertanyent a Rússia en la regió de Kursk ha estat un cop brillant, mediàtic i militarment audaç.
L’operativa ucraïnesa, que podria implicar allargar el front uns 120 kilòmetres més, ha estat vista per la immensa majoria de mitjans de comunicació occidentals com una demostració de la fortalesa d’Ucraïna. Nombrosos comentaristes han arribat a afirmar que la iniciativa demostra que Kíev pot guanyar en darrer terme la partida a Rússia.
Tanmateix, mirat més detingudament, l’atac ucraïnès es pot veure també com un cop desesperat per arribar amb més força a la taula de negociacions, que cada cop més fonts assenyalen que es podria obrir a finals del 2024 coincidint amb el període nadalenc, o bé a començaments de 2025.
Així doncs, el principal objectiu d’Ucraïna no seria militar, sinó polític: arribar amb una bona carta per bescanviar amb Rússia quan les condicions de la pau es debatin, i és que el càlcul de Kíev, i que sembla plausible, és que Moscou mai acceptarà la humiliació que Ucraïna es quedi amb territori internacionalment reconegut com a rus.
Però per què Kíev es trobaria en una posició tan dolenta si bé ha reprès parcialment la iniciativa estratègica, que havia perdut des de la seva fallida ofensiva de la primavera-estiu de l’any passat?
Primerament, perquè Ucraïna es troba en una situació de desavantatge en el front principal del Donbàs, on Rússia fa alguns mesos que accelera el seu avenç cap a l’oest.
Caldrà veure si els ucraïnesos són capaços de frenar aquest avenç rus i alhora mantenir o inclús expandir el territori conquerit al nord (Kursk), però de moment sembla que han hagut de desplaçar forces cap a aquest darrer, sacrificant les defenses en l’anterior. Una mostra més de la precarietat de mitjans que pateix Ucraïna.
En segon lloc, els mitjans tant tècnics com humans dels quals disposa Ucraïna són particularment escassos respecte dels que Rússia segueix posant sobre la taula. En aquest sentit, no és sorprenent que els mitjans emprats en l’atac ucraïnès siguin unitats ben equipades i preparades però de mida reduïda. Segons alguns analistes, Ucraïna hauria de fet sacrificat la possibilitat de llançar una gran ofensiva el 2025.
Un cop Occident s’ha desfet dels seus dipòsits de material, a Ucraïna els nous mitjans li arriben amb comptagotes, mentre que Rússia segueix estirant els pràcticament inacabables dipòsits soviètics, però també d’una certa capacitat de producció pròpia.
En tercer lloc, Ucraïna ha entès que el suport occidental del qual depèn la seva capacitat per a prosseguir la lluita està començant a vacil·lar. I no només pel que pugui passar a les eleccions del novembre que ve als Estats Units, sinó també perquè Europa, amb Alemanya al capdavant, dona clares mostres d’esgotament.
I és que com Converses avançava a finals de juliol, Alemanya ha confirmat retallar a la meitat l’any vinent la seva ajuda militar a Ucraïna. Berlín és el segon principal finançador de l’esforç de guerra de Kíev, amb 17.700 milions d’euros dedicats segons l’Institut Kiel per a l’Economia Mundial (IfW), respecte als 43.000 milions dels Estats Units.
Per tots aquests motius, l’actuació ucraïnesa en la regió de Kursk, remarcable en l’aspecte militar i políticament intel·ligent (veurem si les forces ucraïneses aconsegueixen aguantar el previsible contraatac rus), sembla més una nova evidència de la precarietat que pateix Kíev que no pas un canvi de signe de la guerra.
L'atac ucraïnès es pot veure també com un cop desesperat per arribar amb més força a la taula de negociacions Share on X
Loading ...
