Grosso modo es pot dir que, encara que només sigui una setmana, la meitat de la població de Catalunya marxa de vacances. Per tant, l’altre 50% no ho fa. La raó fonamental no és tant els ingressos bruts com la renda familiar disponible neta per persona, és a dir, allò que a cadascú li queda de diners a la butxaca després de pagar impostos i despeses.
Això fa que famílies amb fills que tenen ingressos per sobre de la mitjana vegin com la seva renda real cau, i al revés, individus que viuen sols o amb la seva família que treballen poden enfilar-se cap amunt amb la seva capacitat de despesa.
Aquesta explicació prèvia és necessària per evitar la sorpresa que poden provocar les dades adjuntes que assenyalen que el grup de votants que, amb diferència, té més persones que marxen de vacances són precisament els dos partits situats més a l’esquerra del Parlament, la CUP i els Comuns. La idea que els seus votants són sobretot “fills de casa bona” i perceptors de rendes del sector públic sense massa compromisos familiars pot veure’s reforçada amb aquestes xifres, que situen aquests dos partits 10 punts per sobre dels primers que els segueixen, ERC i Junts, amb un 54%.
De fet, tot el gruix al qual cal afegir el PP, el PSC i AC fluctua entorn a la mitjana del país, punt amunt, punt avall; la referida del 50%. També és possible constatar que els que no han votat són persones que tenen moltes més dificultats per anar de vacances, i això confirmaria la dada que la participació és inversament proporcional a la renda. Com més creix aquesta, més ho fa el fet d’anar a votar.
Pot cridar l’atenció, però també confirmaria la lectura que, des d’altres perspectives, Vox pertany a aquest grup de més desfavorits; és a dir, un contingent important dels seus vots procedirien de persones que tenen dificultats econòmiques en el seu dia a dia, com es constata pel fet que el 45% no tingui previsió de marxar de vacances i un 53% afirmi que no ho farà.
Tot plegat és un senyal més comú en la majoria de països; Itàlia, França, fins i tot els EUA, que el vot de l’esquerra no procedeix bàsicament de persones amb més necessitats econòmiques o més empobrides, sinó que són altres raons, bàsicament relacionades amb quatre conceptes en el marc del que podríem qualificar de cultura woke: la prioritat absoluta que atorguen a l’avortament, a les qüestions LGBTIQ+, al feminisme i al transgènere. Els esquemes clàssics de dreta i esquerra ja no serveixen per si sols per explicar el vot, malgrat que les desigualtats han crescut.
