La pregunta es desprèn del mateix resultat de les eleccions perquè, en definitiva, el folgat marge de vots a favor amb què ha estat escollida Úrsula von der Leyen és perquè el bloc socialista, liberal i verd li han donat més vots dels que esperava, especialment aquest darrer. Així ha compensat les pèrdues de vots de diputats del Partit Popular Europeu, que al final no l’han votat.
El que passa és que aquest bloc va ser el gran derrotat de les eleccions. Val la pena recordar-ho. No van perdre tots en la mateixa mesura, però sí en tots els casos es van saldar amb pèrdues de diputats: pocs en el cas dels socialistes, bastants per als ecologistes, i un desastre per als liberals perquè la seva força política més gran, el partit de Macron, va patir un fort daltabaix en les últimes eleccions europees.
També es pot mirar el panorama, o millor dit cal fer-ho, des de la perspectiva dels qui governen cada estat. El Partit Popular Europeu ho fa en 13, mentre que els socialdemòcrates només governen en 3. La dreta radical avui encapçala el govern dels Països Baixos i té primers ministres a Hongria, Itàlia i Eslovàquia.
Úrsula von der Leyen va tenir l’encert d’impulsar un programa de resposta a la crisi de la Covid del qual, si bé encara és aviat per establir l’equilibri, ja és percebut com un èxit. No tant pels resultats, que s’han de veure, sinó perquè ha permès aprofundir la unitat europea en establir nous mecanismes de finançament i fons comuns de caràcter federalitzant. Dos països els governs dels quals ara ocupen espectres molt oposats són els principals beneficiaris: Itàlia, d’una banda i Espanya, de l’altra.
Al mateix temps, però, durant el mandat de von der Leyen s’han produït greus incidents que han alterat la cohesió ciutadana europea. França ocupa el primer lloc, però els signes de malestar són igualment evidents a Alemanya, Holanda, Polònia i Espanya. Els pagesos com a grup social i en gran mesura el món rural són també contraris a les polítiques que ha desenvolupat la Comissió Europea, molt influenciades per Verds i socialistes durant el primer mandat de la renovada presidenta.
Ara, el nou govern de la UE ha de tenir més que discursos de defensa de la centralitat de l’europeisme i la desqualificació dels extrems. Perquè Europa no pot caure en nominalismes polítics. Són massa milions de ciutadans els que s’alineen darrere de la resistència i la reacció que encarnen els diversos partits de dreta radical i extrema dreta a cada país. Avui ja no són una anècdota, com informàvem a Converses.
Es pot constatar amb claredat que, gairebé sense excepcions i en tot cas, aquestes corresponen a estats menors com Malta, Irlanda o Luxemburg, aquells partits o bé lideren governs o en formen part decisiva o bé són la primera o segona força de l’oposició.
Davant d’aquest panorama, von der Leyen no pot jugar al que juga Sánchez, encara que sigui amb un altre llenguatge. No els pot desqualificar a tots ells ad hominem , perquè quan es fa això s’oblida que s’estan marginant aquelles desenes i desenes de milions de vots ciutadans. I la Unió Europea no es pot permetre aquest luxe, i encara menys representar una aliança de perdedors pel vot ciutadà juntament amb un Partit Popular desunit.
Ha d’escoltar avui allò que signifiquen aquelles veus de dissidència i resistència perquè són masses. Interpretar els problemes que tenen tots aquests votants, buscar acomodament en la mesura que sigui possible a bona part dels seus plantejaments. La Unió Europea, Úrsula von der Leyen en primer terme, no té opció. No pot triar entre tindre dins apocalíptics o integrats; només el segon ens serveix. Perquè Europa està en un moment crucial i és massa feble per postergar més temps el reconeixement de les causes de tan gran malestar.
Tot això, a més, en una perspectiva política en què la Comissió Europea sembla entossudida a prosseguir el camí de la guerra a Ucraïna i no cercar el de la pau. Tot i que, si Trump triomfa als Estats Units, i per ara i excepte cignes negres sembla el més probable, es trobarà pintant la paret de la guerra però sense escala, subjectant de la brotxa.
Que ara Úrsula von der Leyen vulgui instituir un nou Comissari de Defensa, no a l’àmbit militar sinó a l’industrial, és un pas en la direcció correcta. Però fins que la Unió Europea tingui una capacitat militar equiparable que pugui substituir l’esforç dels Estats Units passaran molts anys, algunes dècades, i això no dóna marge per pretendre una solució militar victoriosa a Ucraïna. Ara és el moment de negociar anticipant-se a allò previsible, l’abandonament de l’ajuda americana.
També s’ha de reflexionar si Europa vol configurar-se en l’àmbit ideològic i cultural com un contrapoder dels Estats Units, perquè governi assumint un món antagònic amb tres polaritats: la Xina, als braços de la qual Europa ha lliurat a Rússia; Estats Units, que anirà clarament a la seva i es desentendrà en gran mesura dels compromisos europeus que no li quadrin; i la mateixa Europa, en guerra cultural amb tothom, a més de l’econòmica.
Si aquest és l’escenari, encara hi ha més motius perquè es produeixi una integració massiva de la resistència i la dissidència europea i se n’escoltin les reclamacions. En darrer terme, l’èxit de Trump, el gran èxit diguem-ho ja pel seu nom, és la integració a la seva candidatura d’una persona com a JD Vance com a vicepresident i possible futur candidat a la presidència. Un membre destacat que encarna el malparat “somni americà” i que alhora representa els “hillbillies”, els “palets” i desposseïts per la dinàmica liberal recent.
Aquí no és res haver integrat totes les resistències i dissidències personals i grupals dels Estats Units davant l’establishment format pel gran poder financer i tecnològic, el poder mediàtic simbolitzat per Hollywood, però que va molt més enllà, i el Partit Demòcrata, cada vegada més captiu de la seva esquerra Woke. Utilitzant la demagògia dels fets, reflex del llibre d’Ignacio Fernández de Castro amb aquell títol i editat a Suïssa el 1962 per la impossibilitat de fer-ho a Espanya, es podria dir que al final s’ha produït un enfrontament polític entre els hillbillies i l’establishment, i van guanyant contra tot pronòstic els primers.
Hem d’evitar una cosa així a Europa, i el que ha passat en la votació de la Presidència de l’Assemblea Francesa assenyala precisament el mal camí. Quan els diputats de l’esquerra i també alguns, i no pas pocs, dels liberals de Macron s’han negat a donar la mà als dos joves diputats, els de menor edat, que segons la tradició custodiaven l’urna on es dipositava el vot, pel fet de ser de Reagrupament Nacional, un i de la dreta que va pactar amb aquesta organització, l’altre. Aquests joves somrients estenien la mà complint amb la cortesia parlamentària i van ser massivament menyspreats per tots aquells polítics.
Si alguna cosa ens pot destruir com a europeus és això. Bé, això i una mica més: el fet que Sánchez campi sense retret a Europa tot i que és el més eficaç separador de ciutadans que existeix al bàndol dels perdedors europeus.
Loading ...
