El sistema electoral francès de dues voltes, concebut per facilitar la formació de majories de govern tot evitant els extrems, ha estat tan abusat i manipulat pel joc d’aliances i contra-aliances dels partits que ha acabat per produir un monstre: un parlament ingovernable dividit en tres blocs que representen grups socials ben diferenciats.
Es tracta dels burgesos residents a les grans ciutats, dels obrers i les classes populars de les àrees rurals, i la gent que viu d’una manera o altra dels subsidis públics, el més sovint en les perifèries dels nuclis urbans.
Tres grups cada cop més difícilment reconciliables per la tendència a l’arxipel·lització de la societat francesa magistralment descrita pel sociòleg Jérôme Fourquet, tot i que en les eleccions el primer i el darrer es tornaren a unir per intentar barrar el pas del segon, que votà massivament la força política de Marine Le Pen.
Aquesta repartició d’escons dificulta enormement la formació de govern, tal com tornà a demostrar la setmana passada una enquesta de Odoxa-Backbone per a Le Figaro. Segons aquesta, el 73% dels francesos rebutja un govern exclusivament format per ministres de l’aliança liderada per l’extrema esquerra, el Nou Front Popular.
En temps estival i acabat de passar el 14 de juliol, dia de la presa de la Bastilla, és fàcil evocar aquells Estats Generals que es reuniren el 1789 a Versalles i que també representaven els tres grans grups de la societat francesa del seu temps: noblesa, clergat i tercer estat.
D’aquelles sessions en sortí la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, però també i sobretot l’execució de Lluís XVI i el període conegut com el Terror, que inclogué el genocidi de Vendée en què el poder revolucionari de París exterminà sistemàticament la població conservadora d’aquesta regió de la ribera atlàntica francesa.
Com el 1789, les institucions franceses no aconsegueixen captar i reflectir la realitat del país. El Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que en unes eleccions generals en la immensa majoria de països estaria extremadament ben posicionat per governar, quedà relegat a la tercera posició a l’Assemblea Nacional.
I això tot i haver recollit en percentatge de vot encara més suports que a les eleccions europees del 9 de juny (37,1% davant del 31,4% de llavors).
Per fer-se una idea del que hauria succeït a França si s’hagués aplicat el sistema britànic de circumscripcions uninominals i una sola volta, els laboristes de Keir Starmer obtindrien una majoria no ja absoluta, sinó qualificada (entorn de dues terceres parts de la Cambra dels Comuns) amb menys vots que el Reagrupament Nacional, un 33,7%.
A Espanya, Sánchez governa igualment amb menor percentatge de vot (31,7%), i el mateix fa Giorgia Meloni a Itàlia (26%), tot i que en aquest país l’actual primera ministra es presentava al capdavant d’una coalició amb altres forces polítiques.
És previsible que la tensió política i social, donada la creixent distància que separa les institucions polítiques franceses dels sentiments dels ciutadans, vagi en augment els pròxims mesos, i això independentment de si Emmanuel Macron es troba amb un govern amb majoria d’esquerres o de centredreta.
Com el sistema electoral de dues voltes a França ha provocat un parlament ingovernable i els desafiaments que això representa per a la formació de govern. Share on X
Loading ...
