En la setmana d’interludi entre la primera i la segona volta de les eleccions legislatives franceses es pogué tornar a observar un fenomen cada cop més obertament reconegut, tot i que no per això menys inquietant.
Es tracta de la gran connivència de les elits polítiques, mediàtiques i en bona part també econòmiques i financeres envers l’extrema esquerra de la coalició (d’altres l’anomenen càrtel) d’esquerres del Nou Front Popular francès.
Un programa d’extrema esquerra
Recordem abans de res que el programa del Nou Front Popular suposa nombroses ruptures profundes que fan necessari emprar el qualificatiu d’extrema esquerra, a pesar que els mitjans l’hagin rebutjat per evitar equiparar-lo amb Le Pen.
Entre aquestes destaca un gran xoc fiscal, que inclou la recuperació del polèmic Impost de Solidaritat sobre la Fortuna (ISF) introduït per primer cop sota François Mitterrand el 1981 i que a la pràctica és una doble imposició al capital, un nou impost als “superbeneficis” de les empreses i un nou increment de la progressivitat dels impostos sobre el treball i les cotitzacions socials.
El programa també busca incrementar la immigració i realitzar una gran regulació dels immigrants clandestins (a pesar que tots els sondejos demostren contínuament que dues terceres parts dels francesos volen limitar el màxim possible la nova immigració), rebaixar l’edat de jubilació a 60 anys, apujar el sou mínim i el dels funcionaris, gastar massivament en ensenyament (només el públic, per descomptat) i sanitat, i finalment aturar tots els projectes de grans infraestructures en nom de l’ecologia.
En l’àmbit ideològic, el Nou Front Popular vol estendre la procreació medicament assistida a les persones transgènere, introduir una “baixa menstrual” per a les dones i “lluitar contra totes les formes de racisme, antisemitisme i islamofòbia”, que com s’ha vist repetidament durant la campanya es redueix a la pràctica a acusar de racista i antimusulmana la dreta, mentre es canta que Palestina s’estengui “des del Jordà fins al Sena”.
Els darrers aliats de Macron
Heus aquí el que plantegen els que han esdevingut els nous, i darrers, aliats d’Emmanuel Macron i el seu desinflat partit Renaixença per tal de mantenir-se al poder fins a les pròximes eleccions presidencials del 2027.
En el camp de Macron, la setmana passada quedà clar que tota coherència política, respecte envers el seu propi electorat i el més elemental sentit comú quedarien sacrificats a l’altar del “front republicà” per tal de barrar el pas a “l’extrema dreta” del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella. A la pràctica, això vol dir que Macron i el Front governin plegats.
Un fenomen similar s’ha estès arreu de l’esfera mediàtica internacional. Un cas particularment sorprenent és la simpatia manifesta d’un diari tan (en teoria) contrari al Nou Front Popular com Financial Times.
La recepta de les elits que s’alien amb l’extrema esquerra
Entre els diferents articles que expressen el desig que Macron governi amb l’extrema esquerra destaca una peça signada per la premi Nobel d’Economia Esther Duflo, on lloa el Nou Front Popular, espera que l’esquerra segueixi “consolidant les seves forces” i declara (sense aportar cap fonament) que el programa electoral del RN beneficia als rics i penalitza als pobres.
Per a més inri per a una doctora en economia, Duflo s’atreveix a afirmar que les crítiques al programa econòmic d’extrema esquerra del Front “no entenen la situació”. I afegeix: “el RN ofereix un programa en el qual els immigrants i els més pobres perden. Resulta seductor per aquells que tenen poc i temen perdre terreny. Per evitar aquesta fosca visió, una molt vasta esquerra ha de proposar-ne una de nova“.
El que Duflo evita mencionar és que la recepta d’aquesta “vasta esquerra” ja és coneguda per aquells que gosen admetre-la.
Es tracta en realitat de la recepta que s’ha estat implementant a Europa i Estats Units aquests darrers anys: immigració no qualificada massiva, estancament dels sous, aprimament de les classes mitjanes, increment d’impostos, imposició d’aranzels als productes estrangers més competitius i multiplicació de les subvencions i de la despesa pública en general.
Una recepta que cerca en darrer terme la creació d’una ciutadania dependent i clientelar.
Tot això fet amb la connivència de bona part de les elits econòmiques i financeres occidentals que esperen, a canvi, poder mantenir la seva posició dominant en els mercats en contra dels nous entrants.
Si aquesta visió aconsegueix mantenir-se en el poder, com tot sembla indicar vistos els resultats a la pràctica de les eleccions europees i franceses, Occident i Europa en particular accelerarà encara més la seva decadència econòmica, social i cultural.