Aquesta frase apòcrifa atribuïda al rei Lluís XIV defineix molt bé la mentalitat de Macron. Propis i estranys ho han posat a baixar d’un burro per la convocatòria urgent d’eleccions. Fins i tot gent del seu partit es considera traïda pel seu líder, perquè és evident que una convocatòria electoral ara, sobretot després de la ràpida aliança de totes les esquerres, danya d’una manera segurament irreversible el que fins ara era la majoria presidencial. El resultat donarà lloc a unes esquerres crescudes i a un Reagrupament Nacional (RN) convertit en primera força.
Tot això a escassos dies de començar els JJOO a París, donant lloc a un escenari inversemblant. Per tant, sembla evident que els càlculs de Macron poc tenen a veure amb els interessos del país o fins i tot de la força electoral que representa, i molt en relació amb la seva persona.
Precipitar les eleccions té com a finalitat enfortir la seva deteriorada presidència a força de suposar un escenari ingovernable. Si bé el RN guanyarà, sempre ha estat improbable que pogués assolir la majoria absoluta. En aquestes condicions d’ingovernabilitat, els anys que li queden de presidència fins al 2027 i les atribucions que la Constitució atorga al president francès li permetrien un govern de tall gaullista, possiblement amb una configuració d’experts i utilitzant, si convingués i quan convingués, l’estat d’emergència que la legislació francesa li permet. En aquest Vietnam polític, el triomf del RN hauria resultat bastant estèril i això afavoriria al que és l’altre objectiu: aconseguir que Le Pen no guanyi les presidencials d’aquí a tres anys, de manera que no deixi aquesta herència sinó que pugui entregar el poder a un dofí seu. Amb tot això, la difícil situació francesa i les respostes polítiques passen a un segon terme perquè la finalitat és mantenir el poder macronià.
El president francès no és, ni de lluny, la primera vegada que utilitza les forces de Le Pen per guanyar. En aquest sentit, és deixeble de Mitterrand, un extremat Maquiavel de la política que va aconseguir passar, sense mullar-se, de donar suport al règim de Vichy a liderar l’esquerra francesa i ser el primer president d’aquestes característiques. El 1984, Mitterrand, per afeblir el seu rival de la dreta, va jugar a potenciar Jean-Marie Le Pen, el pare de l’actual líder del RN, que aleshores encapçalava un grupuscle d’extrema dreta, que reunia el 0,74% de l’electorat. El que va fer Mitterrand va ser facilitar-li l’accés a la televisió i fins i tot donar-li un programa en horari de màxima audiència. Quatre mesos més tard, el Front Nacional havia passat al 10,5%.
Macron va imitar aquesta línia a les eleccions del 2017 i va focalitzar la campanya en Marine Le Pen de manera que aquesta va arribar a la segona volta i ell va guanyar amb comoditat amb el 66% dels vots. Tant li va agradar la solució que el 2022 va repetir l’enfocament. Va lliurar a tots els altres candidats, a dreta i esquerra, i es va centrar en Le Pen, que també va perdre. Però atenció, perquè la dinàmica de creixement va continuar com havia passat amb el seu pare, i multiplicant-se per molt, de manera que va aconseguir el 42% dels vots i 13 milions de persones van votar pel RN.
Sobre aquesta plataforma, Marine Le Pen ha anat construint i avançant i ara tindrà com a corol·lari guanyar per primera vegada les eleccions legislatives en el sempre difícil sistema electoral francès de doble volta. Des de tots els punts de vista, cal subratllar que aquest joc d’afavorir l’extrema dreta li permet guanyar eleccions i ara ho està repetint de cara al 2027 en un procés encara més maquiavèl·lic. Però alhora aconsegueix fer créixer el muscle d’aquesta organització i destrueix el teixit polític del país. Tampoc ha d’estranyar tant. Els plantejaments de Macron no queden tan lluny dels de Sánchez empenyent contínuament a l’extrema dreta el PP.
Loading ...
