El CIS, que va ser una prestigiosa institució pública, ja és conegut com el CIS de Tezanos perquè els seus treballs estan tan políticament orientats que moltes vegades arriben a la categoria d’acudit. I si això és greu, més greu és encara per la importància de la institució, que el Tribunal Constitucional, presidit per un exfiscal general de l’Estat, Cándido Conde Pumpido, hagi emprès, a jutjar pels fets, la mateixa ruta.
El desgavell del CIS és tan gran que, en l’última valoració d’empreses enquestadores feta per Electomania, d’acord amb els resultats de les eleccions de Galícia, País Basc, Catalunya i europees, i el grau d’encert o desviació de les diverses empreses, el CIS, que disposa, de lluny ,de més mitjans, ocupa el lloc 29, és a dir, pràcticament totes les empreses, tant les que tenen de sempre un grau d’encert important, com Sociométrica, 40bB, GAD3, com les que figuren més a la cua. És literalment un desastre.
Doncs bé, el Tribunal Constitucional camina perillosament cap a aquesta via de desprestigi i qüestionament. Ara, però no és la primera vegada, amb raó de les dues sentències que afecten condemnats per l’escàndol dels ERO d’Andalusia, que van representar el frau de 679 milions d’euros, el cas de corrupció política més gran que s’ha produït mai a Espanya i que van servir perquè al llarg de 10 exercicis pressupostaris es repetissin sense cap mena de control cercant rendiments electorals per disposar d’un electorat captiu i també, fet que acostuma a anar aparellat quan hi ha descontrol de diners, per afavorir amics, coneguts i saludats.
En una primera sentència, el TC va estimar parcialment el recurs de Magdalena Álvarez, exconsellera d’Economia de la Junta condemnada per prevaricació, anul·lant la citada condemna, donat que interpreta que tant l’Audiència de Sevilla com el Tribunal Suprem van fer una interpretació “imprevisible” del delicte de prevaricació. En la segona sentència, anul·là la condemna per malversació a Miguel Ángel Serrano, exdirector general d’IDEA, que constituïa l’instrument bàsic de repartiment de diners, considerant també que l’Audiència de Sevilla i el TS van vulnerar els drets de legalitat penal i presumpció d’innocència del condemnat que ara ja està al carrer.
Tot plegat deixa clar que pròpiament seran els expresidents de la Junta, Griñán i Chaves, els que quedaran absolts i que el focus quedarà situat només en la Conselleria d’Ocupació. El resultat és que cap alt responsable de la Junta té res a veure amb un delicte de malversació que s’ha anat produint al llarg dels anys davant la innocent ignorància de la consellera d’Economia, que és qui controla el pressupost, del director general d’IDEA, que era un dels que l’aplicava i distribuïa, i dels dos presidents de la Junta.
Per a qualsevol ciutadà corrent és un fet absolutament escandalós, però que a més té, com a jurisprudència, greus repercussions.
Per una banda, farà molt difícil en el futur condemnar per prevaricació i per malversació a alts responsables polítics i la qüestió quedarà sempre en segons i tercers nivells, que seran els que pagaran els plats trencats. També significa que el Tribunal Constitucional fa un paper que no li correspon en entrar a fer una valoració de les proves, a interpretar la legalitat penal, que és una tasca reservada al Suprem, i a constituir-se com a tribunal de cassació que no és, configurant així una tercera instància de la justícia que no existeix a Espanya perquè el paper del TC és estrictament el de jutjar allò que s’ajusta o no a la Constitució. Pot veure amb un determinat cas si hi ha hagut lesió dels drets fonamentals, però el que no pot fer, com està duent a terme, és una valoració nova de la prova per la qual no està facultat i que correspon només i tan sols als tribunals de justícia, que són els únics que segons la Constitució poden aplicar la llei.
La deriva del TC, però, no ve d’ara. Quan la sentència de l’avortament es va treure de la màniga, com van definir els vots dels magistrats Enrique Arnaldo, Ricardo Enríquez i César Tolosa, un nou dret fonamental que no existeix a la Constitució espanyola, com és el dret de la dona a l’autodeterminació amb relació a la interrupció de l’embaràs. Per tant, a ningú pot sorprendre el que ara passarà i el que continuarà passant en el futur, perquè no és endebades que Sánchez va col·locar a Conde-Pumpido de president i el seu exministre de Justícia en l’alt tribunal. De fet, Conde-Pumpido presumeix de gestió assenyalant que fins ara el PP no li ha guanyat cap recurs al govern.
Hi ha encara una anomalia més, en aquesta ocasió el comunicat sobre la sentència dels ERO ha exclòs per primera vegada tota referència a les raons contràries a la ponència d’Immaculada Montalbán, que absolia el director general d’IDEA. Conde-Pumpido, com que discrepa de les al·legacions i considera que els comunicats institucionals depenen orgànicament de presidència, és a ell a qui li correspon decidir què s’hi diu i què s’amaga. És un altre precedent, perquè es produeix per primera vegada que el TC no dona a conèixer els arguments contraris a la sentència. El que dèiem: el CIS de Tezanos i el TC de Conde-Pumpido.