Un cop recompost el Parlament Europeu després de les eleccions del passat 9 de juny, arriba el torn de configurar el futur executiu de la Unió Europea per als pròxims cinc anys amb el nomenament dels càrrecs europeus.
Una primera temptativa es va produir dilluns 17 de juny, jornada durant la qual va fracassar la proposta inicial de la presidenta sortint Ursula von der Leyen. El grup parlamentari que li dona suport, el Partit Popular Europeu (PPE), va oferir al grup socialista la presidència del Consell Europeu.
A més de Von der Leyen (candidata a renovar el càrrec de presidenta de la Comissió) i de l’exprimer ministre socialista de Portugal António Costa (que seria el candidat pel Consell Europeu), els altres noms que formaven part de la primera ronda eren la liberal estoniana Kaja Kallas (candidata a dirigir l’aparell diplomàtic, en substitució de Josep Borrell) i la maltesa del PPE Roberta Metsola (per a presidir el Parlament Europeu).
Noti’s que aquest quartet excloïa el grup parlamentari europeu que més posicions ha guanyat en les darreres eleccions, els Conservadors i Reformistes Europeus (CRE) capitanejats per la primera ministra italiana Giorgia Meloni i que han escalat fins a la tercera força a l’Eurocambra.
Que el PPE cerqui una aliança amb els altres dos grans partits de l’establishment polític europeu, socialistes i liberals, abandonant el seu espai polític natural i desplaçant-se a l’esquerra, hauria d’encendre algunes alarmes sobre la qualitat democràtica europea.
Seria interessant sondejar els votants del PPE per saber si prefereixen una aliança tripartida amb socialistes i liberals, o bé un acostament a les altres forces de dretes, començant pel CRE de Meloni.
La mateixa presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia es lamentava la setmana passada del menyspreu envers els resultats electorals: “Al Consell Europeu, alguns arribaren amb propostes pels màxims càrrecs sense ni tan sols tenir en compte el que els votants havien indicat en canvis de prioritats”.
No obstant això, segons diversos diplomàtics europeus consultats per Politico, Meloni prefereix guardar-se les seves cartes per més tard. La seva voluntat seria que un italià proper al seu partit Germans d’Itàlia accedís a un càrrec econòmic de primer ordre, a més d’esgarrapar una o dues vicepresidències per a membres del seu grup CRE.
Si bé Von der Leyen sembla haver deixat de banda la seva opció d’efectuar un viratge a la dreta, que acaronà abans de les eleccions, tampoc es pot permetre arraconar la italiana. I és que Meloni és un dels escassíssims líders europeus que sortí reforçat a les urnes el 9 de juny, i a més dirigeix ni més ni menys que la tercera economia de la UE.
Per a més inri, a diferència dels esgotats lideratges del socialista Olaf Scholz a Alemanya i del liberal (per a posar-li una etiqueta qualsevol) Emmanuel Macron a França, Meloni sembla tenir assegurada l’estabilitat del seu Consell de Ministres a Roma. Un fet que de per si li aporta molt capital polític a Brussel·les.
En definitiva, com un diplomàtic europeu comentà a Politico, la UE “no es pot permetre seguir ignorant Meloni”. I com a nota de peu de pàgina, l’absència total de noms espanyols tant entre els candidats com entre els bastidors on es decideix la seva sort resulta molt eloqüent per a l’afeblit govern de Pedro Sánchez.
L'absència total de noms espanyols tant entre els candidats com entre els bastidors on es decideix la seva sort resulta molt eloqüent Share on X
