En els darrers mesos, nombroses veus crítiques amb la política internacional dels Estats Units i Europa han posat el crit al cel davant les incoherències entre el seu discurs i les seves actuacions en un seguit d’escenaris: Israel-Gaza, Ucraïna i la Xina.
Acusar Occident d’hipocresia en l’escena mundial és possiblement la crítica més vella i alhora recorrent que li han fet i segueixen fent els seus rivals.
Alçar-se en portaestendard del dret internacional i d’unes relacions entre països basades en regles universals implica els seus perills, ja que obliga a aplicar-se a un mateix la lliçó si es vol disposar d’un mínim de credibilitat davant dels altres.
A més, com opina el veterà analista de la política internacional Gideon Rachman, “la gent pot anar a la guerra per defensar la llibertat o la pàtria, però ningú anirà a lluitar i a morir pel dret internacional”.
Bona part de la crítica occidental a la invasió d’Ucraïna per part de Rússia passa per assenyalar que armar Ucraïna és legítim perquè l’ofensiva russa fou contrària a les normes internacionals, incloent-hi la Carta de les Nacions Unides. Occident està, doncs, defensant un món regit no pel poder dur i cru de les armes, sinó per regles.
Llàstima que els Estats Units no apliquin la mateixa vara de mesura quan es tracta d’aplicar aranzels a la Xina. I és que el càrrec a la importació de vehicles elèctrics xinesos per un 100% del seu valor sembla impossible de reconciliar amb les regles internacionals de comerç. Per a més inri, foren els mateixos Estats Units els que promogueren fa prop de 25 anys la inclusió de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç. Per què? Perquè en aquell moment els interessava.
La Unió Europea, en còpia edulcorada i menys vitaminada que els Estats Units, ha seguit l’estela de Biden i ha anunciat recentment la imposició d’aranzels d’entre el 17% i el 38% als vehicles elèctrics xinesos.
Que Europa i els Estats Units fixin aranzels per protegir la seva indústria en un sector clau és comprensible des del punt de vista dels seus interessos nacionals. Però intentar justificar-los com a part de la lluita del món lliure contra règims autoritaris que no respecten el dret internacional no té sentit. L’enganyifa és massa evident.
Un altre exemple d’aquesta ambigüitat occidental és l’esforç nord-americà per contenir l’expansió marítima xinesa al mar de la Xina meridional. Washington es queixa que les accions de Pequín violen la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, però els propis Estats Units mai han signat la dita convenció. La raó: evitar posar en perill els seus interessos nacionals.
A l’Orient Mitjà, les accions dels rebels hutis al mar Roig són una amenaça a la lliure circulació marítima, però alhora els Estats Units es reserven el dret de mantenir una presència militar en un estat sobirà, Síria, sense consentiment del seu govern (tot i que en una zona fora del control efectiu d’aquest).
En definitiva, el dret internacional és una arma llancívola que s’empra quan interessa i s’amaga quan pot posar en perill la posició pròpia. És un fet per a tots els països del món, independentment de la natura del seu règim polític, i Occident no escapa en absolut a aquesta regla.
És per això que, en darrer terme, Occident, en comptes de caure en la trampa al solitari d’alçar-se com a guardià del dret i les normes internacionals, faria millor en no alçar tant la veu i, en canvi, colpejar amb més contundència.