En la informació publicada el divendres 3 de maig que tracta cada dia de temàtiques concretes relacionades amb les eleccions a Catalunya, a l’hora de fer l’abordatge de la immigració, La Vanguardia infravalora la xifra real del que significa la immigració a Catalunya. La situa en el 17,24% del total de la població, una magnitud que en realitat és equivalent a la que té en l’àmbit espanyol. Pel 2022, la xifra encara era més baixa, un 15,9%.
La raó fonamental d’aquesta subvaloració és que utilitza una dada que no expressa realment la dimensió de la població immigrada perquè considera la població estrangera en lloc de la població nascuda a l’estranger. La diferència, en un país que està registrant un important i continuat flux d’immigració des d’inicis de l’actual segle, és molt significativa.
Un exemple ho permet veure amb brevetat i claredat. Un marroquí de 34 anys que finalment ha aconseguit la nacionalitat espanyola no és considerat com a immigrant perquè ja no és població estrangera, però des del punt de vista del seu impacte econòmic i social òbviament ho és. El 2022, la població nascuda a l’estranger representava el 21,1% del total de Catalunya, xifra que havia augmentat fins al 22,4% el gener del 2023, sempre segons les xifres de l’Idescat.
Concretament, per a aquesta data, 4.975.830 habitants de Catalunya havien nascut al propi territori, 1.151.646 havien nascut a la resta d’Espanya i 1.774.487 ho havien fet a l’estranger. Per tant, aquest últim grup significava el 22,4% i havia augmentat 1,3 punts percentuals en només 1 any. És una xifra de creixement molt alta. També és evident que la població estrangera a Catalunya ja supera clarament a la de la resta d’Espanya i que la població nascuda a Catalunya només significa ja el 36%.
Hi ha altres fonts que eleven aquesta proporció, en concret Focus on Spanish society de març del 2024, una publicació de Funcas, que calcula els immigrants pel conjunt d’Espanya en el 18,1% del total, 8,8 milions de persones, mentre que per a Catalunya eleva la proporció fins al 24%.
En aquest context, el nostre país se situa com el de major població estrangera, per davant de Suècia (20,4%), Alemanya (19,5%), Portugal (16,1) i França (13,1%). A més, aquesta proporció és més gran entre la població de 25 a 44 anys, la qual representa la meitat del total. En el cas de Barcelona, la xifra encara resulta més gran, ja que el 31,3% ha nascut a l’estranger, fet que la converteix en la ciutat peninsular amb més població d’aquest origen i una de les capitals europees també amb una xifra més elevada de població d’origen immigratori.
Aquest fet té múltiples conseqüències, unes positives, sobretot en relació amb el mercat laboral, però altres negatives en el vessant social (demanda d’habitatges, de serveis), i en el cas concret de Catalunya té una forta incidència sobre la llengua i cultura del país.
Cal considerar que amb dades de l’Idescat referides a 2021 només el 29,2% de la població de Catalunya té el català com a primera llengua. L’avantatge és que aquesta proporció augmenta en funció de la joventut de les persones perquè només representa el 17,9% entre les que tenen 65 i més anys, però arriba al 41,9% en les situades en els 14 anys i per sota d’aquesta xifra. En l’edat de màxima activitat laboral, dels 25 als 44 anys, se situa en una tercera part d’aquest grup de població. El conjunt que té com a primera llengua familiar el català s’ha anat reduint
Aquest fet està estretament relacionat amb el flux immigratori, donada la baixa presència de població amb origen a altres comunitats espanyoles. D’acord també amb l’IDESCAT, però amb un altre enfocament, el de la llengua d’ús habitual, que no és el mateix que la primera llengua familiar, el percentatge és clarament millor perquè significa el 36% de la població. En tota aquesta dinàmica és evident que el fet que el català sigui llengua vehicular a l’escola ha tingut i té una importància cabdal. També es manifesta aquesta realitat en el fet que el 87% de la població de Catalunya entén el català.
