És terrible, però les imatges servides directament pels serveis de comunicació de la Moncloa -perquè cap mitjà de comunicació va ser convidat- de la visita de Sánchez al Valle de los Caídos, expressen bé la realitat espanyola.
En aquestes imatges gràfiques, Sánchez acompanyat del ministre de la Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, per cert afectat pel cas Koldo, resulten tètriques. Sánchez i els seus acompanyants, vestits amb “monos” blancs, en una mena de gran sala de formigó gris, es veien acompanyats de taules metàl·liques en les quals es podien observar calaveres, mandíbules, tíbies, fèmurs, i altres restes humanes. Més aviat semblava un escenari de pel·lícula de terror. Però no, era la carta de presentació del líder socialista i el signe que havia començat la seva campanya electoral utilitzant una arma ben coneguda per ell, el de la memòria històrica, convertida en la revitalització d’una Espanya de dos bàndols sembrada de cadàvers. En els que hi ha, d’una banda, ell i els seus seguidors i, a l’altra, la “fachoesfera”, amb tots els que no s’avenen als seus punts de vista.
Potser sí que envoltar-se i fer servir com a arma electoral les pobres restes humanes d’una guerra fratricida li funcioni per captar vots, però en tot cas és una forma incivilitzada de començar, insòlita a Europa, pròpia del Tercer Món i molt indicativa d’una mentalitat que recupera com a arma política el vici històric de dues Espanyes enfrontades i mortalment irreconciliables. És la destrucció definitiva del gran capital acumulat per la transició i la substitució pel caïnisme de la calavera, que passa a ser l’ensenya de la política espanyola entesa segons Sánchez.
A aquesta característica se n’hi afegeix una segona. La cultura del sense perdó. És sabut que la presumpció d’innocència és una condició necessària de l’estat de dret. Ningú és culpable si no es demostra el contrari. Però aquesta condició necessària ja no existeix a Espanya. N’hi ha prou, no ja amb una imputació, quina certesa haurà de resoldre’s en un judici, sinó que és suficient amb l’anunciat d’un mitjà de comunicació, perquè la sentència de culpabilitat ja sigui efectiva.
Aquesta mentalitat l’han fomentat algunes lleis des del feminisme de la lluita de gèneres en què l’home és culpable d’entrada, o la llei trans i sobre persones homosexuals que formalitzen la inversió de la càrrega de la prova; és a dir, si un trans o un homosexual acusa algú, és aquest últim qui haurà de demostrar la seva innocència i no l’acusador. Tot això determina un estat terrible de coses.
Tot el món, especialment en política i en mitjans de comunicació i en les tertúlies cada vegada més caïnites, es dediquen a buscar culpables, a assenyalar-los i a perseguir-los. Es tracta d’arruïnar-los la vida. En realitat, estem en una de les diverses conseqüències d’una societat que ha perdut la seva cultura cristiana en la qual el perdó va per davant, i ha estat substituït per l’instint que existeix des de l’inici dels temps, com narra la Bíblia: Caín sempre vol matar a Abel. Hem perdut tot fonament de civilitat. Fa anys que s’empeny en aquesta línia, en la qual la cultura woke i la de la cancel·lació l’han fomentat, però sobretot és en aquest període Sánchez quan aquesta perversió democràtica i humana ha assolit la màxima escala.
Calaveres, i sense perdó. I encara falta el tercer element que caracteritza avui el nostre escenari, la depredació fiscal, que castiga sobretot les classes mitjanes a aquelles persones que ingressen entre 21.000 i 54.000 euros, que són els més castigats per la pressió fiscal, que en el període del govern Sánchez ha crescut de forma extraordinària. De fet, és el tercer d’Europa on ha augmentat més, com ja explicaven en un altre punt clau.
Si a aquesta pressió fiscal se li afegeix la inflació, que és un altre impost, i la manca d’ajuts a famílies amb fills, el drama per a les llars que aparentment tenen uns bons ingressos, està servit. Cada vegada tenim un govern més ric i uns ciutadans amb les butxaques més buides.
Aquesta campanya, hisenda preveu recaptar un 12% més, però tornarà un 1,8% menys. Difícil d’entendre. El 2018 la diferència entre el que es va recaptar i el que es va retornar va ser de l’ordre de 1.000 milions. Avui hisenda preveu que serà de gairebé 8.000 milions. Recaptaran sobre 19.000 milions d’euros i en tornaran 11.650 milions. I això significa un altre abús. Els ciutadans actuem com a prestataris de la hisenda pública espanyola. Paguem més del que toca, ens guarden els diners sense interessos i ens els retornen al cap d’un temps. És un gran negoci i un abús intolerable. Com ho és que els mecanismes per detectar el frau fiscal estiguin orientats a les declaracions de renda mitjanes i petites en lloc d’apuntar a les grans fortunes. El govern, que diu que s’alça contra els rics per protegir als pobres, no deixa de ser una caricatura carnavalesca de Robin Hood.
El que dèiem, calaveres, sense perdó, depredació fiscal. Aquest és l’escenari de l’actual política governamental espanyola.
Loading ...
