En la pugna contra Ayuso a Madrid ara ha fet emergir un fet molt greu. Les morts durant la covid el 2020, sobretot entre gent gran i residències. Per exemple, La Vanguardia hi dedicava dues pàgines. És bo que es faci emergir la tragèdia més gran que ha viscut el país des de la Guerra Civil, sobretot perquè cap dels governs (espanyol, autonòmics o dels grans municipis) han volgut examinar després el que va passar per extreure’n conclusions que permetessin no repetir errors. Tothom ha volgut girar full, i per això és bo que ara es recuperi; certament, en el cas de Madrid on la mortalitat va ser extraordinària. El seu excés va créixer un 41,2%. Però també hem de mirar i fer emergir el que va succeir a Catalunya, que va patir un excés de mortalitat del 23,5% que, sobretot, es va donar entre la gent gran.
Es va produir una situació d’indefensió per desatenció a les residències per a gent gran. Sense una supervisió sanitària adequada, moltes d’elles, sense capacitat per aïllar els malalts, sense suficient material de protecció personal pels cuidadors, les residències es van convertir en:
- Un focus de l’epidèmia.
- Un centre d’elevada mortalitat.
La reacció de la Generalitat va ser tardana i insuficient. Ho van fer palès les crides públiques, múltiples i reiterades de cuidadors i responsables de les residències.
Resultat: a Catalunya el 2 d’abril els morts a les residències eren 551. Un de cada quatre morts tenien aquest origen. Va ser una tragèdia de grans proporcions, que no pot restar oblidada ni sense conseqüències.
Tampoc es va produir cap planificació preventiva sobre la situació de les persones de més de 70 anys que viuen a les llars, ni tan sols de les que viuen soles. Els Centres d’Assistència Primària, si se’ls hagués dotat dels recursos necessaris i organitzat degudament, podien haver establert la localització d’aquelles persones que ja estaven identificades en el servei. No serien totes, però serien moltes. Establir la seva geolocalització per part del servei central, visitar-les inicialment, conèixer el seu estat i fer-ne un seguiment regular telefònic hauria evitat tragèdies. Aquesta mesura elemental no es va dur a terme, ni es du a terme, i cal explicar per què.
A aquesta característica se n’hi afegeix una segona: el cribratge dels malalts prenent com a variable principal l’edat: els mitjans de comunicació es van fer ressò d’un fet que els mitjans internacionals van difondre arreu del món, i ja era conegut per alguns dels protagonistes, personal sanitari, servei d’ambulàncies, cuidadors de residències i familiars. Les persones de més de 80 anys, i també les de més de 75, van ser relegades en el procés hospitalari que podia salvar les seves vides.
A Catalunya es va produir un cribratge en funció de l’edat, que després ha estat negat pels responsables polítics.
El cribratge
La instrucció del Departament de Salut de desincentivar totalment el trasllat de persones de més edat als hospitals, per mitjà del servei d’ambulàncies, i en les consultes telefòniques és una evidència escrita. Ho relata, per exemple, amb precisió, el reportatge del Corriere de la Sera, i és una pràctica que membres del personal sanitari confirmen, però que és negada per la consellera i responsables polítics del Departament de Salut, refugiant-se en eufemismes dels “diagnòstics clínics”.
Concretament la instrucció oficial tramesa, parla de “futilitat de les mesures terapèutiques” que desaconsellen el trasllat. La qüestió és on són aquests diagnòstics i quins metges els van signar. Simplement, no existeixen més enllà de l’edat i d’observar superficialment l’estat del pacient a la llar o a la residència, en moltes ocasions per personal que ni tan sols són metges, perquè el criteri bàsic és l’edat. La consellera Alba Vergés no diu la veritat quan afirma que s’avaluava mèdicament cada cas. S’actuava amb els més grans de manera diferent a com es faria amb un altre pacient de menor edat.
El document Salut Emergències Mèdiques RECOMANACIONS PER SUPORT A LES DECISIONS DE LIMITACIÓ D’ESFORÇ TERAPÈUTIC (LET) PER PACIENTS AMB SOSPITA DE COVID-19 I INSUFICIÈNCIA RESPIRATÒRIA AGUDA (IRA) HIPOXÈMICA de 24 de març de 2020, estableix entre altres criteris:
“Mantenir una ètica en la presa de decisions basada a oferir els recursos a aquells pacients que més se’n puguin beneficiar, en termes d’anys de vida salvats, màxima supervivència a l’alta, evitar ingressos en pacients amb escàs benefici, ja sigui per patologies respiratòries per la Covid-19 o d’altres patologies que condicionin l’estat crític”. En la seva aplicació pràctica aquest procediment discrimina les persones de més de 75anys, donat que el text indica que: “Rebrà només oxigenoteràpia amb mascareta reservori d’alta concentració tipus Monaghan®”, però no tindrà l’opció addicional i més decisiva: la VMI (ventilació mecànica invasiva). Una persona de més de 75 anys que requereixi una ventilació d’aquella mena per salvar la seva vida, no és atesa. Aquesta és la realitat de la sanitat a Catalunya.
El procediment establert per l’esmentat document pel que fa al tractament de la insuficiència respiratòria aguda és el mateix per a una persona de més de 75 anys “sense limitacions funcionals i practicant d’exercici en forma de caminar” que per a una de “Fragilitat greu–estat final de vida”: oxigenoteràpia, el que fa evident que el tall en l’aplicació de recursos mèdics per a sobreviure es fa exclusivament per raó de l’edat. En realitat l’acte mèdic es limita a una sedació terminal si no respon a la mascareta d’oxigen, sense recurs a més solucions, malgrat que hi són. És en la pràctica una eutanàsia no consentida.
El document també aplica com a criteri, evitar el fenomen del “primer que arriba, el primer que ingressa” i aplicar aquests principis a tots els grups de pacients per igual, no només a un grup concret com ara els pacients geriàtrics”. En aquest cas l’absurd que es deriva de la lectura literal és palès: si tots els pacients són iguals mai hi haurà un primer ingrés si es prescindeix del criteri de qui arriba primer. En realitat, no hi ha tal absurd que col·lapsaria tota decisió de prioritat, perquè en la pràctica, les condicions que regeixen per ordenar l’ingrés és la dada més simple de totes: l’edat. El resultat és que persones de 75 i més anys empitjoren per l’espera en les seves possibilitats de recuperació per desatenció i acaben formant part dels malalts cribats, descartats. És un cercle viciós.
Pel que fa als malalts en residències i llars que no han anat pels seus propis mitjans a l’hospital, el problema, si està en la franja d’edat fatídica, és que serà desincentivat a ser traslladat per acudir al tractament mèdic.
Concretament, l’esmentat document del SEM és un exemple d’enginyeria del llenguatge per justificar la desatenció mèdica de no traslladar-lo a un hospital. Dona instruccions de com atendre els malalts si són persones grans:
- “Plantejar la limitació com un bé per al pacient”. Se l’ha de convèncer que està més bé a casa o a la residència, malgrat que és evident que no disposarà de la mateixa assistència que en un centre mèdic. Té molt d’hipocresia aquest ensinistrament. Sobretot quan més endavant s’indica clarament:
- “No fer referència a que “no hi ha llits per a tots”. És una indicació tan explícita de l’engany que no necessita comentari. “No fer tractaments agressius no implica abandonar al pacient”. És un eufemisme per ocultar la no aplicació com últim recurs de la VMI, que s’aplica a alguns pacients de menys de 75 anys i sobretot més joves.
L’engany de les patologies prèvies: quines persones d’edat avançada no tenen alguna “patologia”? Segons el SEM “una persona amb problemes crònics ben controlats, sense limitacions funcionals i practicant exercici en forma de caminar”, però ai las!, té més de 75 anys, no té accés a la VMI, que és el recurs final decisiu.
És extremadament greu que el document que marca criteris sobre el dret a ser atès o no per salvar la vida no estigui signat per cap responsable del departament de Sanitat. En realitat, un procediment que decideix sobre la vida i la mort hauria d’estar signat pel màxim responsable polític i, per tant, moral del departament, la consellera de Salut, Alba Vergés, junt amb el màxim responsable mèdic concernit.
Tots aquests aspectes (la mortalitat extrema que es va produir, l’examen de com es podien haver reduït, el compromís polític que no es torni a donar en el futur), tot això ha estat ignorat. I és molt greu perquè amb el progressiu envelliment de la població cada vegada hi ha més persones subjectes a aquest criteri que atorga el dret a viure o morir i d’atenció mèdica en funció de l’edat del pacient.
Si deixem passar aquest càncer, que de manera encoberta es practica en algunes urgències, en el sentit que si la persona té més de 80 anys no és prioritària la seva assistència, estarem practicant una mena d’eutanàsia no consentida a una gran part de la població, com ja es va fer durant la covid davant la indiferència del Parlament i de tots els poders públics i mediàtics.
Loading ...
