Juntament amb l’avortament, les altres cartes electorals que juga Macron per afrontar les eleccions europees són la legalització de l’eutanàsia i la participació de soldats dels països de la UE en la guerra d’Ucraïna. Per intentar no ser derrotat el mes de juny Macron es converteix en el senyor de la mort i de la guerra.
La primera qüestió és molt senzilla de presentar. Volem que els nostres fills i nets puguin ser enviats a territori ucraïnès per fer una guerra amb Rússia? Sembla una bogeria, però és el que reiteradament està dient Macron, mentre que Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió, prepara el terreny deixant caure una vegada i una altra que cal preparar-se per a la guerra. Ara mateix Macron ha tornat a insistir amb una frase ben cínica. Parlar d’enviar soldats ho considera necessari perquè “hem posat massa límits en el nostre vocabulari” com si anar o no a la guerra fos una qüestió gramatical. Com sempre s’introdueix un punt d’ambigüitat, però la màquina continua rodant en el mateix sentit: “no estem segurs de fer-ho, no estem en aquesta situació, però no descartem de moment aquesta opció“.
Però, quina és la realitat de la guerra d’Ucraïna en la qual ens vol embolicar Macron pels seus interessos propis? Examinem algunes claus que ajuden a entendre la situació:
- – Els EUA han deixat d’enviar ajut miliar en termes significatius per les seves discrepàncies internes, però, atenció, perquè la seva despesa sempre ha anat clarament per darrere d’Europa. En contra del que es pugui pensar qui porta el pes de l’ajut a Ucraïna és la UE. Si guanya Trump l’ajut se situarà a zero i deixarà sola Europa amb l’esforç econòmic i militar de sostenir una guerra que no es pot guanyar.
- A més, hi ha punts foscos que mai han estat aclarits. Un dels més importants és que el fracàs de l’ofensiva d’estiu de l’exèrcit ucraïnès sembla que podia haver tingut una excepció en la seva progressió sobre Crimea, però aquest èxit va ser avortat per les pressions dels EUA, també de la NATO, perquè Rússia va fer conèixer que si posava en risc Crimea, faria servir una bomba atòmica tàctica. Cal saber que Rússia en disposa de 2.000 d’aquesta naturalesa. Són artefactes explosius “menors” que afecten només una part limitada del territori on es fan explosionar, que naturalment seria Ucraïna. Els EUA també en tenen prop d’un centenar, totes a Europa. L’escenari que això dibuixa a maldades és molt clar. No es tracta de cap holocaust nuclear ni la destrucció del món, però sí que l’ensorrament de bona part d’Europa per un conflicte en el qual les dues bandes utilitzessin en les línies de front i en la rereguarda més immediata aquests enginys atòmics tàctics. Mai ha quedat clar aquell interrogant sobre l’amenaça russa davant el risc de perdre Crimea, però en tot cas és bo tenir-ho subratllat.
- No es pot contemplar el futur immediat sense entendre el fracàs militar de Rússia a Ucraïna. Havent pres la iniciativa, actuant contra un exèrcit inicialment poc preparat i mal armat va fracassar i s’ha vist embolicada en una guerra de posicions, que això sí, va guanyant per desgast, però que no era la seva intenció inicial, perquè l’estratègia estava concebuda com una ràpida guerra de moviment que li donés la victòria. I és que Rússia té serioses limitacions en aquest camp. Primer perquè el seu exèrcit és deficient en els àmbits logístics, organitzatius i tàctics, també en els tècnics. I després perquè no pot abocar diners i més diners a rearmar-se perquè la seva economia és petita. El PIB rus està situat entre l’italià i l’espanyol i això dona de si el que dona, que no és gaire. Recordem que una de les causes de la implosió sobtada de l’URSS va ser l’esforç militar al qual la va sotmetre el desafiament armamentístic impulsat del president nord-americà Reagan. L’URSS va quedar desfondada en la cursa i els resultats estan a la vista. I Rússia és molt menys que l’URSS. De fet, aquesta era i en part és l’estratègia de l’administració demòcrata.
- És una dada molt decisiva que una gran part del ucraïnesos ja no volen combatre i fan tot el possible per evitar anar al front. El resultat és que el mig milió d’homes necessaris per renovar l’esgotat i afeblit exèrcit ucraïnès no es troben. I és evident que sense soldats no hi ha exercit i també perquè el fet revela una situació interna de fatiga pel sacrifici bèl·lic, un cop passat l’entusiasme patriòtic del primer moment que, a més, no era el propi de tota la població, donat que la regió més oriental, en part ocupada per Rússia, que té el rus com a llengua i cultura pròpia, mai ha sentit un gran entusiasme per la lluita. La campanya de Zelenski per ucraïnitzar el país i presentar tot el que sigui rus com a element de traïció, no ha ajudat a soldar les fractures.
- El problema militar d’Europa amb Rússia no és el risc d’una invasió, sinó l’apuntat abans: que s’emboliqui la troca amb un conflicte nuclear d’abast europeu que els EUA i la Xina es mirarien des de lluny.
- A més, Ucraïna ha generat problemes amb els països limítrofs i, sobretot i molt agut, amb el que era el seu principal valedor, Polònia, de tal manera que la frontera entre ambdós països està bloquejada des de novembre per al comerç i el transport. D’això se’n parla poc, però és molt greu. Polònia ha exercit aquesta mesura com a protesta per les exportacions ucraïneses, sobretot de gra, ja que des de juny del 2022 la UE permet que es facin sense aranzels. I aquest fet ha castigat d’una manera extraordinària el sector agrari polonès. Si bé de menor dimensió, però també molt agut, un problema semblant es produeix en el transport per camions. Els polonesos acusen els ucraïnesos de fer-ho a preus molt més baixos que els deixen sense poder competir.
Tot plegat mostra les fractures internes que la guerra d’Ucraïna va ocasionant a la Unió i que es multiplicarien en la mesura que Europa s’aboqui més i més a una guerra en la qual la victòria sobre Rússia és absolutament impensable en les condicions actuals i futures, en la guerra convencional i en l’ús de l’armament nuclear tàctic.