El debat polític, i ara també electoral, no pot bandejar aquesta qüestió vital: el declinar de Catalunya pel deteriorament del seu principal actiu històric, el capital social.
Catalunya l’ha feta la seva gent; aquesta és la idea històrica que Vicens Vives i Pierre Vilar han deixat perfectament assentada en el nostre imaginari col·lectiu. Està fora de tota discussió. Si hem reeixit en la història en una mesura apreciable, no ha estat per disposar d’unes condicions geogràfiques benefactores com la gran plana francesa, ben dotada d’aigua, ni de recursos naturals remarcables, ni de cursos navegables que facilitessin el transport. La nostra història s’ha forjat en un territori trencat de gens fàcil accés i pobre en recursos naturals. Sí, la riquesa i el benestar de Catalunya l’ha feta la seva gent, les persones i la societat civil. I ha estat una proesa, no tant pel nivell assolit, com pel fet d’aconseguir-ho quasi sempre en condicions polítiques i institucionals adverses.
La nostra història no té de cap manera la dimensió èpica de la descoberta i colonització americana i la construcció de l’imperi espanyol, però en la seva essència forma part d’allò que en últim terme ha anat forjant l’Europa pròspera. Un sentit de la vida semblant a la del nord d’Itàlia i de les ciutats hanseàtiques; un esperit de reconstrucció de la mida del que ha fet gran una altra vegada Alemanya després de la seva gran desfeta material, certament, però sobretot moral i política. Però aquesta idea ben certa, del paper del treball i l’esforç personal i de la societat civil, de tan assumida l’han convertida en un tòpic superficial. Perquè, exactament, què vol dir que Catalunya l’ha feta la gent? Què tenim de diferent en relació amb els pobles que ens envolten? Per respondre en termes útils, cal no quedar-nos en la superfície del concepte i penetrar en la seva composició.
Gent valuosa amb capacitat transformadora. “Los catalanes de las piedras hacen panes” significa dues coses: la primera, capital humà. I també decisiva, una segona, estretament lligada a l’anterior, capital social.
El capital social
Històricament és improbable que una societat assoleixi bones fites en capital humà sense una adequada disponibilitat de capital social. Aquest tipus de capital, encara avui no sempre ben entès, constitueix una condició bàsica per al desenvolupament econòmic i social, té efectes similars als altres tipus de capital, si bé presenta una diferència clau vers ells. Els seus depositaris, generadors i consumidors, són el conjunt de les societats, les comunitats. És un atribut col·lectiu que neix d’un conjunt de variables socials com la dimensió de les xarxes socials i familiars, la confiança, la participació i cohesió social, com a més destacables. Beneficia a persones, però és de la comunitat.
Pot resumir-se en un sol concepte: la força del vincle; del compromís amb la tradició, la història; el dret consuetudinari i les comunitats, família-Església, veïnatge, país. És probablement la millor constatació del valor econòmic, també monetari, de determinades virtuts pròpies de les comunitats.
El capital social té una àmplia gamma de conseqüències favorables al creixement econòmic, però també per a un govern més eficaç. Precisament, foren les diferències en la capacitat governamental entre les regions del nord i el sud d’Itàlia, que varen permetre a Putnam mostrar els efectes del capital social en un famós estudi “El declivi del capital social a Amèrica”, en el qual analitza com la seguretat, els menors costos socials i millor preservació de l’espai públic, es veuen beneficiats per aquesta altra mena de capital. Tanmateix, té una relació molt estreta amb el rendiment escolar, en aquest cas vinculat a les famílies, tal com assenyala Coleman, un altre nom clàssic en aquest àmbit específic. En definitiva, el que interessa ara subratllar és l’existència d’aquesta característica pròpia de les diferents comunitats, necessària per al desenvolupament econòmic, i que ve a afegir-se als altres tipus de capital, humà, públic, privat, físic.
Per tant, l’excel·lència del que anomenem societat, serà tant o més gran com millor sigui el capital social del conjunt i de les diverses menes de les comunitats que la configuren. Aquest és el sentit operatiu de la idea que Catalunya l’ha feta la seva gent.
Les institucions polítiques i els mitjans de comunicació, la mateixa societat, han perdut de vista la percepció de quina era la força del país; han ignorat els fonaments que s’assenten sobre el capital social.
Quan Putnam explica per què els governs de les regions del nord d’Itàlia són més eficaces que les del sud, utilitza entre altres elements el caràcter històricament diferenciat de les seves institucions polítiques, molt més centralitzades al sud ,entorn del Regne de Nàpols, i molt més descentralitzades al nord. Aquest és el punt de partida. La conseqüència d’aquella realitat institucional diferenciada és la presència d’unes comunitats més vives en el segon cas. És una aproximació interessant malgrat que no té per què ser necessàriament encertada, però és indubtable que facilita l’explicació del per què el capital social al nord d’Itàlia va ser més gran que al sud, i alhora això va fer més eficaces les modernes institucions del govern de les regions autònomes.
La temptació del paral·lelisme entre la molt descentralitzada Confederació Catalano-Aragonesa i el centralisme del Regne de Castellà i Lleó és insuperable, i d’aquesta manera tindríem l’origen del factor diferencial, que permet un més gran desenvolupament de Catalunya pel seu més gran capital social, “l’empenta econòmica”, podria ser la seva traducció més convencional, plenament assumida.
La seva traducció econòmica es faria tant més palesa com més complexa i oberta en l’activitat, el comerç d’exportació primer, i la industrialització després, marcarien la diferència. El capital social permet reduir els costos de transacció que tot augment de la complexitat econòmica comporta. Aquesta és una altra forma d’explicar l’origen i desenvolupament de l’especificitat econòmica catalana, alhora coherent amb les premisses que expliquen les causes de l’actual declinar en el marc de la teoria del capital social.
És la disponibilitat del capital social que fa possible uns millors costos de transacció i intermediació, el que ajuda a explicar per què Catalunya emprèn amb èxit la via de la industrialització, com també ho fa el País Basc, un altre cas d’estructura històrica molt descentralitzada pel seu sistema foral, amb una societat dotada d’un gran capital social, i que les converteix a ambdues en excepcions dins la lògica del desenvolupament econòmic peninsular.
També i, fins a cert punt, la crisi americana de l’Imperi espanyol pot explicar-se per la fractura de les xarxes relacionals i de confiança entre la societat matriu i la colonial, ambdues espanyoles, com va succeir abans amb els colons americans del nord respecte la metròpolis britànica. Ambdós casos no responen a la dinàmica descolonitzadora. Són tota una altra cosa, perquè metròpoli i colònia sorgeixen de la mateixa tradició cultural.
L’enfocament fet des del capital social no pot pretendre explicar-ho tot, però sí que aporta una visió més precisa, ajuda a entendre millor per què Catalunya, malgrat la desfeta política, té més capacitat per desenvolupar-se i aprofitar l’oportunitat de la revolució industrial. Aquesta és una aproximació a la realitat històrica molt més rica i complexa perquè aconsegueix articular millor el que realment succeeix, que no és altra cosa que una combinació de factors de naturalesa monetària amb altres d’índole social i cultural.
Des d’aquesta perspectiva, el catalanisme seria la concreció cultural i política del diferencial de capital social que ha disposat Catalunya i que ara declina. Però, per què? La resposta rau en l’erosió per raons polítiques i culturals de les Institucions socialment valuoses insubstituïbles, que són les capaces de generar-lo primàriament i fer-ne la primera expansió. Ho veurem en el pròxim article.
A qui l’importa el català? Notícia de Catalunya (9)
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.