Tota política s’ha d’avaluar pels seus resultats, malgrat que els governs ens vulguin acostumar a avaluar-la pel que gasten. Ens volen fer creure que a més despesa anem millor, cosa que en alguns casos és cert, i en altres és un pur i simple engany. En totes les polítiques de feminisme de gènere que s’han descabdellat des de Rodríguez Zapatero, es poden incloure en aquell adjectiu i també en el de fracàs.
Comencem pel capítol més fluctuós: el dels feminicidis de parella, el cas més extrem de violència de gènere. El 2023 es van produir 57 d’aquests homicidis, la majoria qualificats penalment d’assassinats. La mitjana en el que va de segle és de 58 homicidis. I, per tant, malgrat que les lleis que s’han anat desencadenant d’ençà que es va aprovar el 2004 la llei contra la violència de gènere, no han aconseguit moure ni un centímetre aquesta xacra expressada en víctimes mortals. Encara més, a principis de segle, el 2001, el nombre de víctimes era de 50. Cal afegir, per reflectir exactament les dades, que a partir del 2015 aquella mitjana per a les dues dècades és menor i fluctua entorn les 50 morts. És a dir, les mateixes que el 2001. Més constatació del fracàs és impossible.
A més, caldria veure si aquesta magnitud és realment reduïble o no, per molta despesa que s’hi faci, perquè és evident que l’homicidi zero no existeix, i aquest fet ve acompanyat per la dada que Espanya és d’Europa i, per tant, del món, un dels llocs en el qual es du a terme en menor mesura l’homicidi de gènere. En tot cas el que és evident és que la ingent quantitat de diners no ha servit per a res si ens atenim als resultats. I el fet que es continuï fent el mateix i gastant cada vegada més resulta literalment un escàndol i cal preguntar-se el perquè.
Però, abans de donar la resposta diguem que, si en lloc d’observar els homicidis el que mirem són les dades sobre les ordres de protecció, constatarem que aquestes segueixen una pauta de fluctuació de baixades i pujades al llarg del temps. El 2008 se’n van fer 30.000, la xifra més alta de les dues dècades. Però el 2013 i 2014 no arribaven ni a 20.000 i es van tornar a elevar fins al 2019 quan es van aproximar a aquella xifra màxima. Després han tornat a reduir-se i a augmentar. No hi ha en cap moment cap tendència de reducció, i això també obliga a una reflexió.
Aquesta reflexió no podria perdre de vista la comparació amb els altres països d’Europa. Un estudi molt important de la Universitat de Granada dut a terme per M. Paz Bermudes i Montserrat Menéndez, publicat el 2020 amb un títol ben explícit, “Anàlisi epidemiològica de la violència de gènere a la Unió Europea”, que contempla segons el tipus de violència (física, sexual, psicològica i econòmica) la referència en 28 països que formaven part de la UE, per tant amb el Regne Unit inclòs, assenyala que en les 4 violències, Espanya ocupa l’últim o penúltim lloc entre els 28 països. Els països que registren una menor incidència són, a més d’Espanya, la millor de totes, Croàcia, Eslovènia, Polònia, Malta, Irlanda i Itàlia. Tots ells comparteixen la condició que la seva base cultural és fonamentalment catòlica i aquest és un afegit que caldria prendre en consideració. Mentre que els països que presenten més incidència (Dinamarca, Regne Unit, Finlàndia i França, són països que no pertanyen a aquest àmbit cultural.
Tot això exigeix debat i revisió de les polítiques actuals, perquè si passem d’aquest tema central en les polítiques del feminisme de gènere, com és la violència, a un altre clàssic que és el de la bretxa de gènere en els estudis, donat que les dones tenen una proporció més baixa en titulacions universitàries com les matemàtiques, física, informàtica o les telecomunicacions, constatarem un altre fracàs grandiós inexplicable. A finals de segle, per ser més concrets el 1996, el 52,5% dels estudiants de matemàtiques eren dones. Avui són només el 36%. En física hem passat d’una xifra a inicis de segle del 30% a l’actual 27%. En telecomunicacions també ha baixat del 25% al 23%. I en informàtica la caiguda encara ha estat més espectacular, del 21% al 13%.
És a dir, d’ençà que imperen amb intensitat les polítiques de gèneres perquè les dones estudiïn carreres més científiques, el resultat assenyala que s’aconsegueix absolutament el contrari, n’hi ha menys ara que quan no existia aquesta pressió ambiental i campanyes d’aquesta mena. Ningú se sentirà cridat a reflexionar per què es produeix aquesta greu anomalia?