Catalunya, un teixit trencat

El teixit econòmic i social de Catalunya està ple d’estripades que van destruint el teixit del país forjat amb el decurs d’anys i anys fins a l’extrem de córrer el risc de deixar-lo malmès i irreconeixible.

Ho mostren les conseqüències de la sequera, molt més greus del que podrien ser per la incúria governamental. Però els problemes de fons no acaben aquí. La saturació de determinades infraestructures fonamentals com l’aeroport de Barcelona i l’AP7 formen part d’aquestes estripades.

I com la memòria és feble, no tenim present una altra gran esquinçada com és la de l’energia. En aquest moment per preveure increments de necessitats futures, comunitats com València, Andalusia, Aragó i Múrcia han reclamat al govern espanyol més inversió per incrementar la capacitat energètica.

I Catalunya, què diu? Recordem quin és el mix energètic del nostre país:

El primer lloc l’ocupa el petroli amb 11.673,1 Tep, el segon lloc correspon a l’energia nuclear amb 6.220,4 Tep, i el gas natural la tercera amb 5.822 Tep. Darrere d’això venen les renovables que, en conjunt amb prou feines arriben a les 1.000 Tep, mostrant una vegada més que a Catalunya hi ha molt discurs sobre la sostenibilitat i una realització nul·la. I encara que aquesta xifra tan exigua, quasi 600 TEP, corresponen a biomassa i a residus no renovables. L’aportació de l’energia solar fotovoltaica, termoelèctrica i eòlica és absolutament ridícula, d’acord amb les dades de l’Institut Català de l’Energia de 2019.

Per tant, per funcionar, Catalunya consumeix petroli i energia nuclear amb un fet agreujant, després de l’última pròrroga està previst que les centrals nuclears hagin de tancar entre el 2027 i el 2035. Alhora que les connexions de l’energia procedent de l’Aragó continuen pintades a l’oli.

Quins plans té el govern de Catalunya per abastir-nos d’energia en aquesta pròxima dècada?

L’altra gran qüestió ignorada és la gran fallida de la natalitat. Moren més catalans dels que neixen, mentre que som el primer territori en recepció d’immigració. Fet que ja està afectant d’una manera notable l’ús social del català i, per tant, la difusió de la cultura, el model productiu incentivant els sectors de baixa productivitat i baixos salaris i a l’habitatge.

Perquè aquest és l’altre gran estrip català.

Calen 25.000 habitatges nous cada any, però el màxim el 2023 no va arribar als 16.000 i, per tant, cada any es va acumulant un nou dèficit, amb un agreujant: només el 13% dels habitatges construïts són oficials, mentre una habitació rellogada a Barcelona ja arriba de mitjana als 535 euros. És una brutalitat i, per si no fos prou, la rehabilitació, que havia de ser la gran eina per a la renovació i la sostenibilitat, està estancada.

El país ens comença a caure a trossos.

 Loading ...