Torras i Bages. Una primera aproximació als seus perfils estilitzats

Respondre a la qüestió de què ens aporta avui Torras i Bages significa interpretar-lo a partir de les seves condicions històriques, efectuar la seva conceptualització i establir la relació amb les condicions actuals. Actuant així, sense incórrer en l’historicisme o el perjudici ideològic, la seva tasca es revela com a extraordinària, en el sentit de constituir un fet excepcional. Torras és el generador de la concepció més completa feta des de l’Església catalana per englobar en un únic model la dimensió del sobrenatural; teològica, sagramental, litúrgica; i del natural; filosòfica, cultural, social i política. És el constructor d’un marc de referència que situa les qüestions del moment històric a partir de significants globals.

 Tradició, una precisió necessària

Per a Torras i Bages la tradició és essencial per a la vida col·lectiva, i aquest fet li ha valgut el menysteniment del seu treball, perquè la tradició, per a la cultura dominant que també contamina part de l’Església, és “per-se” negativa. En el rerefons d’aquesta deserció intel·lectual hi ha una idea equivocada de la naturalesa de la tradició, i per a constatar-ho, i així ajudar a emmarcar la conceptualització de Torras i Bages cal dedicar-li un breu excurs.

La tradició constitueix un debat desplegat en el temps, basat en uns acords fonamentals que són definits i redefinits mitjançant un doble conflicte. Amb els externs a aquella tradició, que rebutgen aspectes o la totalitat de la mateixa; i, internament, entre els que en formen part mitjançant interpretacions sobre els seus acords fonamentals. La tradició, per tal de mantenir-se viva ha d’oferir una resposta als problemes plantejats per altres tradicions rivals, i també cap a les interpretacions internes. D’aquesta definició es desprenen algunes conseqüències. (1) La tradició és, per definició, dinàmica: constitueix la possibilitat pràctica d’articular el present amb el passat i el futur. Per sobre d’hipòtesis teòriques, ofereix la pràctica de la vida viscuda. (2) La durada i vitalitat d’una tradició es manifesta en la seva unitat interna i abast local o universal. Tot això serà un senyal clar de la seva importància: la seva capacitat d’aportar respostes satisfactòries per als qui estan adscrites a ella, i també en relació a les tradicions rivals. (3) Tota tradició està configurada pel conjunt de persones unides entorn d’allò que MacIntyre anomena acords fonamentals (fundamental agreements) sobre què constitueix el bé de la vida humana. Aquest és el nucli que la configura i assenyala la seva validesa. Aquesta unitat no exclou les diferències, encara que aquestes només poden ser de caràcter accidental, secundàries. Si, per contra, constitueixen una discrepància sobre el nucli fonamental, formen una altra tradició diferent escindida de la primera. Per aquest motiu el mecanisme d’una tradició per a salvaguardar els seus acords fonamentals consisteix en la separació dels qui discrepen substancialment d’ells, perquè la tradició només pot ser tramesa, si és clara i està ben relacionada, amb el rerefons de creences que li donen sentit. En cas contrari deriva cap a manifestacions que esdevenen incomprensibles, com simbolitzen els conceptes freudians de  tòtem i tabú.

ELS PERFILS

Els seus fonaments

• Un marc de referència global: el tomisme, que impulsà l’encíclica Aeterni Patris de Lleó XIII.  L’Església va cercar en la filosofia de Sant Tomàs d’Aquino la resposta global a la puixant cultura lliure pensadora.
• La concepció jusnaturalista de l’escola tomista i l’assumpció del pensament neotradicionalista. Valoració i recolzament de l’obra de Balmes.
• Ferm i públic defensor de l’autoritat papal de Lleó XIII, de l’obediència a Roma, en un període que és qüestionat, sobretot, per la Rerum novarum i el que va significar com a denúncia social.
• Identificació específica i notòria amb la dimensió social de Lleó XIII i la Rerum novarum.

 El projecte cultural 

• És un creador intel·lectual, com ho mostra la seva extensa obra, de la qual cal destacar pel seu paper en la construcció del nou marc de referència, com a mínim, dues obres bàsiques pel cristianisme català. Una, de 1892, la Tradició Catalana, fonament del catalanisme catòlic. L’altra, descart definitiu del carlisme, El Clero en la vida social moderna.
• Un paper fort en el món cultural. El 1896 és nomenat adjunt numerari de la Junta dels Jocs Florals de Barcelona. El 1897 és elegit «soci corresponent» de la Societat Arqueològica Lul·liana de Mallorca. El 1898 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i és soci de l’Orfeó Català. Participà en institucions culturals com l’Acadèmia Filosòfica-Científica de Sant Tomàs D’Aquino. Consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc,  constituït en 1893 com a separació del Cercle Artístic,  càrrec que no deixà fins al 1899, quan fou nomenat bisbe. El 1899, poc després del seu nomenament episcopal, essent encara bisbe electe, Torras fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona.
• Com a conseqüència manté una gran relació amb intel·lectuals del seu temps com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Manuel Duran i Bas, etc.
• Aporta la seva visió de l’art en el debat cultural, desenvolupant la seva doctrina estètica que reivindica un art cristià en nom d’una metodologia tomista e. conferències, De la fruïció artística (1894), De l’infinit i del límit en l’Art (1896), Del verb artístic (1897).  No es tanca a les noves formulacions artístiques, com ho constata l’encàrrec dels murals de la Catedral de Vic, a Sert (1921).
• I de la creació cultural a la divulgació: participació en La Veu de Catalunya. No evita els debats en la premsa sobre una qüestió central en el seu temps: la maçoneria i les concepcions lliure pensadores. També en això segueix a Lleó XIII i la seva encíclica Humanum Genum. Si la comunicació és “modernitat”, si la participació en la cultura secular és “modernitat”, Torras i Bages és un dels bisbes més “moderns” de Catalunya.

 El Projecte Polític. Donar una resposta des de l’Església al catalanisme emergent

• Proclama l’existència d’una relació intrínseca entre Catalunya i el cristianisme i n’elabora el marc de referència explicatiu. D’aquesta manera duu a terme una concepció pròpia, diferent i culturalment més completa que la que impulsa Valentí Almirall.
• Torras i Bages redefineix un fet local, el catalanisme des d’una concepció universal (p.ex. articles de 1887, L’Església i el Regionalisme, i 1879 El catalanisme què és i què hauria de ser). I aquest fet és el que li atorga potència intel·lectual. Aquest treball de filosofia política és possible perquè parteix d’una visió global: el tomisme com a alternativa a la cultura lliurepensadora i lliberal en el pla de la concepció sobre Catalunya. Construeix una nova concepció que ni cau en el resitencialisme, ni fa seguidisme del nou i fort corrent lliberal. Després d’ell, l’Església catalana no ha fet res semblant, si bé cal consignar com una aportació en la línia de Torras i Bages el document de la Comissió Episcopal Tarraconense, Arrels Cristianes de Catalunya.
• Concep el regionalisme, que després seria el catalanisme i el nacionalisme pratià, com a ètica de les transformacions socials. La visió de Prat serà deutora d’aquesta posició. Torras postula també moralitzar la qüestió social com a condició prèvia del conflicte social. El paper decisiu de la moral ens situa en un terreny ben actual.
• Té una presència política influent i directa: la Unió Catalanista recull d’una manera notable els seus postulats. El 1893 participa en  la Comissió de pastoral de la Unió Catalanista, una comissió que assenyala l’orientació filosòfica de la formació.
• La tradició catalana apareix el mateix any que les Bases de Manresa, com una crítica al sistema canovista a partir de l’adequació de les històriques Constitucions Catalanes, essent, per tant, una resposta neotradicional al conservadorisme democràtic espanyol.
• Participa, junt amb tres sacerdots en l’elaboració de les Bases de Manresa. Ho fa com a delegat de la Unió Catalanista de Barcelona, i perquè considera que és un acte patriòtic i no polític.
• Influeix decisivament en la nova època política
  • Inspira el catalanisme que governarà Catalunya de la mà de Prat de la Riba, La Veu de Catalunya (“per Déu i Catalunya”)  en la qual col·labora Torras.
  • Recolza la Lliga Regionalista i la participació dels catòlics en ella. La formació neix el 1901 com una fusió entre l’escissió pratiana (Verdaguer i Callis, Domenech i Muntaner, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, Cambó) amb el Centre Nacional Català (Jaume Carner, Ildefons Sunyol)
  • També recolza la Solidaritat Catalana de 1905 en la línia de la Lliga i en oposició a l’actitud  integrista
• Segons Bofill i Matas, l’obra de Prat de la Riba s’adapta perfectament a les prèvies teoritzacions de Torras.
  • Bofill expressa bé la línia del tradicionalisme evolutiu que té el seu origen amb Torras i Bages
  • La diferència fonamental en les aplicacions polítiques radica en la secularització dels conceptes i la modernització del llenguatge. Una variació podríem dir que natural, atès que Prat i Bofill són laics que fan política des d’un partit i després des del govern.

El projecte social

• Un dels eixos bàsics de la seva concepció és la Rerum novarum. Ell va ser el principal introductor a Catalunya i, en aquest sentit, un avençat al tarannà mitjà de l’Església del seu temps.
• Desenvolupà aquella encíclica en una sèrie d’articles cercant la  seva divulgació.
• I de la teoria al vesant pràctic, donant suport a l’Acció Social Popular del Pare Palau.
• La seva carta pastoral de 1905, L’elevació del Poble o de la democràcia cristiana, marcà una referència singular en l’actitud de l’Església.
• Els seus esquemes es veuen reflectits en diversos escrits de Prat de la Riba sobre la qüestió social. Hi ha aquí una part del marc de referència, el vesant social, en el qual s’articula la inicial doctrina social de l’Església, amb determinades concepcions polítiques com les de Prat a través de l’acció eclesial, que actua com a catalitzador i adaptador local.

L’atenció als joves

• Torras assumeix la direcció de la joventut catalanista organitzada en les Congregacions Marianes de Barcelona (fundades el 1891)
  • A l’Acadèmia Catalana, que dirigia Torras, es formaren Carner, Bofill i Mates, López-Picó, Puig i Cadafalch, homes que foren portaveus o àdhuc dirigents del catalanisme.
  • Després de publicar La Tradició Catalana, els impartia una conferència cada quinze dies explicant els diversos capítols d’aquest llibre. Una vegada més, la preocupació per la comunicació.
  • Torras es movia entre la joventut de les Congregacions Marianes, que cada any celebraven uns jocs florals alternatius, i els joves del Centre Escolar Catalanista, dels quals més tard sortiria l’impuls per constituir la Lliga Regionalista

La condició decisiva: home d’Església

• La dimensió eclesial catòlica és el vector transversal, el fil conductor de tota la seva obra. No hi ha un Torras i Bages “polític”, “catalanista”, “social”, sinó un home d’una profunda fe que exercita: vida exemplar, predicació, evangelització, pregaria i, alhora, treballa esforçadament perquè aquesta fe cristiana il·lumini la realitat secular. Per aquest propòsit es dota de dos importants factors: l’obra doctrinal de Lleó XIII, i el tomisme, junt amb la reinterpretació del paper de la tradició com a element que dota de significació la vida d’un poble.
  • La seva exemplaritat arriba fins al final. La darrera pastoral, La ciència del patir, fou escrita quan ja era un malalt terminal. Morí el 7 de febrer de 1916
• Lliurat a la pràctica, fundà el 1899 la «Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat», de la qual, un cop bisbe, esdevingué president honorari. Redactà els estatuts i els devocionaris connectant novament amb homes com Bofill i Mates.
• Malgrat la seva gran irradiació, roman arrelat a la seva diòcesi de Vic, renunciant, el 1908, a ocupar la Seu  episcopal de Barcelona, i el 1909 a la proposta d’un trasllat a la Seu de Burgos.

Un home combatut i admirat

• La construcció d’un marc de referència per a la societat d’un país i per a la seva Església no pot fer-se sense detractors, més quan significa una contraposició integral als tres corrents principals de l’època:
  • En l’àmbit eclesial català, l’integrisme; Sardà i Salvany, La Vespa
  • En el cultural i polític, català i espanyol, el liberalisme i els lliure pensadors; la maçoneria. També en el polític, la concepció espanyolista, és a dir l’assimilisme espanyol que fa de Torras i Bages i la seva moderació un “separatista”
  • Des de la perspectiva federal i radical, un conservador
• Malgrat tots aquests fets la seva mort no solament no deixa indiferent a ningú, expressió evident de la seva petjada, sinó que mitjans opositors a l’Església, com El Diluvio i La Campana de Gracia, van donar a la seva persona un tracte ben positiu i considerat
• La seva mort tingué un fort impacte i fou venerat com a mestre. El 1931 s’inicià un procés de beatificació que continua obert

 El transformador

• Capacitat d’adaptació a la dinàmica històrica que generava una pèrdua de pes de l’Església en les institucions derivades de l’evolució política, en el sistema canovista i en la mateixa societat. El tradicionalisme ha de modificar-se per disposar d’un paper en el nou escenari
• Una certa conciliació amb el canovisme, és a dir, amb l’Estat de la Restauració i les seves actuacions de tarannà lliberal. Acceptació del marc constitucional de 1876
• Superació dels plantejaments carlistes. Una teoria diferenciadora després de la derrota de 1876, sense abandonar el sentit de la tradició reformulada.
• Una concepció no lliberal, però, tampoc, frontista (La Veu de Montserrat, Verdaguer i Callis, Morgades, Collell, a més de Torras i Bages). No perseguia harmonitzar liberalisme i catolicisme, però tampoc estava per la frontalitat del Syllabus de Pius IX.
  • Una acció que emergeix amb força en una Església políticament derrotada: derrota bèl·lica papal de 1870 i carlina de 1876
  • La idea de moderació en el catolicisme del seu temps Encíclica Cum Multa de Lleó XIII
• Està en línia amb Le Play, Lacordaire, Newman. Un moviment social catòlic, la Rerum Novarum:
  • Lo treball verament fructuós envers l’Església consisteix a dirigir l’activitat prudent del clero a la gran qüestió que avui anomenen social … el regionalisme em crida l’atenció …. pel seu caràcter humà que es lliga molt bé  a la qüestió social que d’altra banda les enclou totes  (Carta a Jaume Collell 26111891 citat per Joan Lluís Pérez Francesch 2003).
• La moderna vocació i voluntat de comunicar, compagina el seu episcopat amb una intensa activitat periodística. Comunicar-se és la seva gran preocupació pràctica
• Tot en el marc de l’acceptació del poder constituït, que no és, però, ni mesella, ni indolent, sinó que confronta, quan cal, dins les regles del joc: prohibició del liberal Romanones del catecisme en català, protesta per la nova llei d’associacions de 1906, que limita a l’Església, oposició al govern Canalejas per la seva llei del “candado”, que va portar al trencament de relacions amb la Santa Seu. Amb aquest motiu escriu “Dios y el César” i mereix la qualificació de bisbe model per part del Papa
• Una concepció cristiana del món secular alternativa al nacional catolicisme, que impregnarà per sempre més la vida política catalana. El catolicisme polític català és diferent a l’espanyol per la ingent obra i acció de Torras i Bages. Ell és el gran constructor dels fonaments de l’especificitat, que després altres desenvolupen o apliquen amb encert desigual
• De fet, tota una gran via del catalanisme ha viscut de les concepcions primigènies de Torras i Bages. La Lliga en la seva part més pratiana, d’Unió, la Federació de Joves Cristians de Catalunya, la construïda per Pujol, primer,  i la de Convergència de la primera època, després, però cada vegada i amb el pas del temps,  amb fils de continuïtat més prims i amb menys consciència del seu origen, fins a arribar, primer a l’esterilitat, i després a la ignorància. El que ha succeït amb Torras i Bages és com en la metàfora sobre un món destruït, amb què comença MacIntyre Tras la Virtud, “Una sugerencia inquietante”

 El resultat

• En l’àmbit secular, el catalanisme sorgit de la concepció cristiana guanya la partida política a la convocatòria d’Almirall, i gràcies a ell ha sigut determinant en la política fins ara mateix
• En l’àmbit religiós, significa la superació del carlisme i l’integrisme de Sardà i Salvany, majoritari en el clergat de l’època, i també d’aquell sector  que acceptava el canovisme i la constitució de 1876 i assumia, més o menys, el liberalisme catòlic. La via de Torras i Bages, el seu èxit, consistia a superar l’enfrontament entre ambdues posicions i canviar la tendència en el si de l’Església catalana. La creació de símbols d’unitat, com la Verge de Montserrat com a patrona,  i la restauració del Monestir de Ripoll, la celebració de la victòria del Bruc, són signes sensibles d’aquesta via.
  • El Clero en la Vida Social Moderna per a superar l’integrisme
• L’existència de lideratges posteriors en l’Església catalana: Carrera, Cardo, Casanovas, el Pare Miquel d’Esplugues, l’abat Marcet sorgeixen de la seva empremta, com ho fa el catolicisme social, el fejocisme, la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, l’Acadèmia de la Llengua, el Cercle Artístic Sant Lluc, entre altres realitats articuladores
• La il·lustració catòlica secular en la cultura, com Carner o Bofill i Mates, entre d’altres, sorgeixen del marc de referència establert per Torras i Bages.
• I la seva obra en la joventut, com la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat i l’Acadèmia, es perllonga fins ben entrat el segle XX i es troba en l’origen del Pujolisme, amb el CC inicial, posteriorment malmès, i la primera CDC
• La seva gran aportació, excepcional, generadora d’un deute impagat i d’un gran capital moral, cultural i social, és haver construït el marc de referència dins del qual es produirien bona part de les posicions socials, culturals i polítiques a Catalunya, dotades d’una forta especificitat pròpia.
• En definitiva, Torras i Bages és l’última demostració que disposem de la capacitat eclesial de crear un marc de referència, símbols, estructures i significants, per a l’Església i per a la societat. Torras i Bages duu a terme amb èxit allò que avui en diríem un projecte cultural. Mentre no es demostri una nova capacitat creadora equivalent, la seva obra és referència obligada, no com arqueologia de la història, enyorança inexistent del passat, o repetició mimètica i tòpica del mateix, sinó com a fonament per a la reflexió, la recreació i la reconstrucció en les coordenades de la nostra època
• La concepció tomista es manté viva i fruitosa en les seves diverses aportacions posteriors. Només cal recordar l’obra de Maritain, i encara més, pel seu caràcter coetani, la d’Alasdair MacIntyre. És, per tant, un component bàsic de l’actualització del marc de referència que necessita el projecte catòlic de Catalunya des de la perspectiva d’una determinada continuïtat amb l’obra de Torras i Bages : Tras la Virtud, Tres Versiones Rivales de la Ética, Animales Racionales y Dependientes: porque los seres humanos necesitamos de la virtud,  Dios, filosofia, Universidades, són alguns dels textos de MacIntyre que poden contribuir a l’actualització
• La Rerum novarum, que tant va interessar a Torras, presenta en el nostre temps un desenvolupament extraordinari pel seguit d’encícliques socials i  el Compendi de Doctrina Social de l’Església.
• En l’ordre de l’educació religiosa, el formidable treball del Catecisme de l’Església Catòlica ofereix una font sobre els acords fonamentals accessible i pràctica, inexistent en l’època de Torras, que fa més fàcil la feina.
• Viu l’Església catalana en una paradoxa o, potser, és una contradicció que exigeix ser desvelada: mai ha disposat de tantes institucions de caràcter cultural i universitari, mai ha reunit un nombre tan gran, en termes relatius d’alumnes escolars i universitaris , i alhora mai ha estat tan insignificant en termes culturals en la societat, i també en termes polítics.
• Els perfils estilitzats de Torras i Bages mostren l’altra cara de la moneda que interpel·la enèrgicament a l’actual realitat eclesial. No es pot menystenir l’obra del bisbe de Vic si no s’és capaç d’igualar-lo. Mentre això no es doni, el que cal és estudiar-lo a ell en el context del seu temps, i extreure’n ensenyaments teòrics i pràctics.
• I també en el fructífer pensament social. En l’època de Torras i Bages sorgiren iniciatives com l’Acció Social Popular, que avui no tenen paral·lel. No es cerca l’aplicació de la Doctrina Social de l’Església, i tot queda centrat en la necessària solidaritat, és a dir, evitar que la gent s’ofegui però sense catalitzar iniciatives dirigides a tapar les vies d’aigües de la nostra societat. En aquest sentit, l’acció de Torras és més transformadora – o almenys ho intenta- que l’actual.  De fet, una solidaritat tan forta com l’actual de l’Església a Catalunya, sense impulsar en paral·lel una acció social transformadora ben centrada en la dse i no simples seguidismes d’algun partit o ideologia, és una exigència de la fe i la raó
• Contrasta també l’exemple de la preocupació constant de Torras i Bages per la comunicació amb la situació actual. Potser perquè un motor intern de la comunicació és sentir que es disposa de quelcom potent a comunicar. La comunicació al conjunt de la societat, no només intraeclesial, és una obligació, i no pot eludir les grans qüestions del moment, ni incórrer en la dependència colonial del “bonisme” políticament correcte
• Torras manté una posició obertament contrària al liberalisme, que avui podem interpretar millor al fil de les encícliques socials i de la crítica de filòsofs com Maritain, i més específicament, Alasdair MacIntyre. Avui és més fàcil veure les limitacions i contradiccions de la proposta liberal, que durant el franquisme o la transició política, quan el mot era sinònim de democràcia. El problema és que una part important de gent d’Església continua ancorada en les mateixes anàlisis de les èpoques passades. Viuen encara en els temps del post Concili a la cerca de la modernitat perduda, quan, en realitat, a aquesta l’ha mort i enterrat la seva pròpia descendència, la post modernitat, post il·lustrada i desvinculada.
  • MacIntyre sosté que en les societats liberals la regulació és un substitut de la moralitat perquè no disposen d’uns fonaments morals adequats i ben relacionats amb el dret. La seva crítica general es dirigeix a mostrar l’ahistoricisme del liberalisme i la seva pretensió cosmopolita i universal, que tan bé expressa el liberalisme actual amb la teoria de Rawls, d’arrel kantiana, que entén que la justícia és una cosa que pot donar-se amb independència del context històric i cultural.
  • Hi ha un rerefons comú entre l’ahistoricisme del liberalisme actual que encarna Rawls, i el corrent principal de l’economia, el mainstream,  la concepció neoclàssica, base del liberalisme econòmic, com evidencia la crítica que fa d’ella la Nova Economia Institucional i, en particular, el Nobel Douglas C. North.
• La crítica, avui, al liberalisme, en el pla moral, polític i economic, és més fàcil i consistent que en el passat més recent, quan encara no s’havia produït l’obra de MacIntyre i no havia pres cos  l’institucionalisme econòmic.
• Torras i Bages arranca del tomisme i la tradició evolutiva; és a dir, d’un sistema moral alhora integral i obert, i de la importància de la història traduïda en dret consuetudinari i tradició, que s’adapta sense modificar els seus acords fonamentals, tenint com a mirall el cristianisme. Fa una crítica al liberalisme, que és precursora en continguts, que no en llenguatge, de la crítica més actual a la tradició lliberal. Alhora, és aquesta mateixa crítica i enfocament de les solucions, que el fa incòmode per a aquella Església, que encara aspira a fer-se un lloc i a ser reconeguda per la modernitat momificada. És a dir, per una realitat inexistent que va començar a ser devorada pel seu propi plançó, la postmodernitat, la societat desvinculada, en la dècada dels seixanta del segle passat.
• La crítica a la concepció neoliberal pot resumir-se en aquests termes: el liberalisme no és el final de cap recorregut (Fukuyama i la seva Fi de la Història) sinó tan sols una tradició més que ha de verificar-se a raó de la seva coherència interna, i dels seus resultats, avui evidents: filosòficament ha conduït a un desastre moral; econòmicament a la desigualtat creixent, i políticament al deteriorament  de les institucions i a la desafecció massiva dels ciutadans.
• També avui és més evident que mai que el marc de referència que estableix el liberalisme actual, el de Rawls i Rorty en la filosofia i l’escola neoclàssica en l’economia, basat en el contracte, el mercat i el guany, són difícilment compatibles amb el marc de referència de la família, fonamentat en el compromís (d’amor i de deure), la reciprocitat i la donació.