Segons la informació del Real Instituto Elcano, “Ucraïna utilitza més munició de la que és capaç de produir l’OTAN”. “Un any de guerra a Ucraïna ha deixat els arsenals europeus secs”.
La raó rau en la insuficiència de la màquina industrial-militar europea, i en bona part també dels Estats Units.
Després de la caiguda de la Unió Soviètica, les noves amenaces ja no serien estats forts, sinó, per exemple, grups gihadistes. A causa d’això, els Països Baixos després de la crisi financera del 2008 va vendre tota la seva flota de carros de combat, Dinamarca va dissoldre la seva flota submarina, mentre que les Forces Armades alemanyes van passar de tenir 500.000 soldats i milers de carros de combat a tenir menys de 200.000 efectius i menys de 300 carros.
Actualment, els Estats Units poden produir aproximadament 20.000 projectils d’artilleria al mes. El 1995 tenia la capacitat de produir 867.000. Washington, per decisió estratègica, va virar cap a un exèrcit més guiat per la tecnologia, la precisió i la qualitat,
Tot i que la principal alarma ha estat l’enviament de munició d’artilleria del calibre 155 mm de l‘OTAN, l’artilleria s’ha convertit en una arma essencial a la guerra a Ucraïna. El problema és que l’exèrcit Ucraïnès, a data de gener de 2023, utilitzava al voltant de 90.000 projectils d’artilleria al mes, és a dir, pràcticament el doble de la capacitat de producció dels Estats Units i la Unió Europea (UE) junts. L’exèrcit ucraïnès necessita 250.000 projectils d’artilleria al mes.
Aquestes amenaces expliquen la decisió insòlita de l’Administració nord-americana de recórrer a enviar les polèmiques bombes de dispersió.
Però el problema no només es redueix a la munició d’artilleria. En tres mesos de guerra, Rússia va utilitzar quatre vegades la producció anual nord-americana de míssils.
Ucraïna ha derivat en una guerra industrial, en què el bàndol que aconsegueixi disposar de més recursos i capacitats a l’hora de produir material militar tindrà un enorme avantatge al camp de batalla.
Dinamarca ha enviat a Ucraïna tots els sistemes d’artilleria Caesar, mentre que Estònia s’ha quedat sense munició d’artilleria de calibre 155 mm. Polònia i Eslovàquia van enviar la majoria de les caces MiG-29 de l’era soviètica, a més Varsòvia ha enviat pràcticament la seva flota sencera de carros de combat T-72 –una mica més de 300–, incloent-hi els modernitzats PT-9. Letònia ha enviat tots els seus helicòpters de combat a Ucraïna. Com a mostra de la despesa militar que suposa un conflicte ucraïnès, l’exèrcit britànic –suposadament un dels millors exèrcits d’Europa– quedaria sense munició en uns dies de guerra.
Tot i que els països europeus estan fent un esforç important perquè cap país pugui ser capaç de mantenir una guerra convencional a llarg termini. Fins i tot si s’unissin els 27 estats membres de la UE.
La primera problemàtica és la poca integració de les polítiques europees de defensa i industrial. Aquest és un gran problema perquè la força comuna no s’aprofita per crear economies d’escala.
La manca d’unificació equival a una manca de criteris comuns, produeixen material militar que no és compatible entre si.
Tot plegat fa que cada vegada sorgeixin més preguntes a Washington sobre la necessitat estratègica de seguir el suport a Ucraïna a llarg termini, sobretot, tenint en compte que per als EUA és la Xina el principal rival geopolític. Ucraïna i Taiwan estan començant a competir per les mateixes armes i ajuda militar nord-americana, especialment els sistemes anticarros Javelin i els sistemes antiaeris portàtils Stinger.
Per això, l’objectiu dels EUA és incitar a una militarització d’Europa perquè Washington no hagi de portar la càrrega principal de donar suport a Ucraïna i poder centrar-se així en l’escenari d’Àsia Pacífic. Això recorda els anys 50, els europeus han esdevingut més dependents del lideratge nord-americà.
Loading ...
