El passat diumenge 17 de desembre, El País va publicar un reportatge a doble pàgina “Abusos i pederàstia a l’esport. 1.000 víctimes en dues dècades” on per primera vegada ampliava el focus per explicar que el fenomen de la pederàstia està estès, com en aquest cas en el món de l’esport.
Les dades que aporta, però, són molt fràgils. El mateix diari reconeix que van enviar 152 qüestionaris a altres tantes institucions esportives interessant-se sobre aquella qüestió i els abusos amb caràcter general. Després, diu el diari, de deixar passar més d’un mes només han contestat 52 entitats, és a dir, una tercera part del total. Però en realitat el que han obtingut és molt menys, perquè 8 són respostes incompletes. Només 17 admeten coneixement de casos. Poc més del 10% del total.
Per la seva banda, el diari, sense explicar les fonts, diu que ha indagat i ha aplegat 187 casos, que representen 1.055 víctimes. També és molt poc perquè fa referència a dues dècades. Crida l’atenció l’elevat nombre de víctimes per cas que revelaria una notabilíssima impunitat.
Que una vegada més les dades que recull El País no expressen la realitat ho assenyala el fet que la majoria de les víctimes comptabilitzades, un 63%, són homes, quan se sap perfectament per altres fonts i per les estadístiques de denúncies formulades, que la immensa majoria són noies menors d’edat.
Per exemple, l’estudi de Save the Children d’octubre de 2023 a partir de l’anàlisi de 389 sentències judicials de casos d’abusos sexuals que representen 478 víctimes del període 2021-2022, estableix que el 80% són noies i adolescents. Si només amb una primera ullada El País ja han trobat més de 1.000 víctimes que afecten dues dècades, encara resulta més escandalós que s’hagin dedicat durant més de 5 anys als casos de l’església, poc més de 500, malgrat que es remuntaven a més de mig segle, i el 30% eren previs a 1970.
Però, en tot cas, el reportatge d’El País té la virtut d’assenyalar que la pederàstia afecta molts àmbits, dels quals els casos de l’església només representen entre el 0,2 i l’1,1% del total, segons les fonts. En altres termes un 99% o més queden fora del focus i, malgrat aquest fet, són desatesos per la mateixa administració de l’Estat.
Un exemple paradigmàtic és el mateix Defensor del Pueblo que ara ha elaborat un informe de la pederàstia limitat només a persones de l’Església catòlica, un fet insòlit al món, però durant tots els anys que va ser ministre d’educació, malgrat disposar de dades, el mateix govern que assenyalaven els abusos sexuals a menors estaven estesos a l’àmbit educatiu, no va fer absolutament res.
Per donar una idea de la importància, res millor que contemplar les denúncies sobre abusos sexuals a menors. És evident que una denúncia no significa l’existència efectiva d’un delicte, però també és evident que en el cas particular dels menors no es denuncien ni molt menys tots els casos.
Les xifres són aquestes: el 2019 es van produir 6.153 denúncies, el 2020 malgrat la paràlisi obligada provocada per la covid es van fer efectives 5.685 denúncies. L’any següent es va produir un salt astronòmic arribant a les 8.317, xifra que pràcticament s’ha mantingut el 2022 amb 8.337 denúncies, si bé amb una diferència significativa perquè el que sí que ha crescut d’una manera extraordinària són les denúncies per violència sexual. Com és sabut, la diferència entre una i altra no és menor. En l’abús hi ha una acció sexual de tocament en la qual no hi ha hagut consentiment. Mentre que en l’agressió hi ha l’ús deliberat de la violència o la intimidació per dur a terme aquella pràctica sexual. Doncs bé, la fiscalia en el seu informe sobre 2022 va assenyalar un “preocupant augment del 45% de les agressions sexuals a menors”. Molt per sobre de l’increment que també van registrar les agressions sexuals en relació als adults, que havia crescut un 31,5%.
A tot això se li afegeix, segons assenyala l’informe de Save the Children, l’existència d’un marc inadequat pel que fa a la justícia per a aquest tipus de delictes, alhora que es multipliquen els retards i els casos en els quals no es pot provar la culpabilitat. El nombre de casos que no s’han resolt també s’han multiplicat i contrasta un fet en relació amb la violència sexual amb adults en la que el nivell de resolució és molt alt.
En realitat el que hi ha és una ocultacó per part del govern d’aquest problema, que afecta, d’una banda, a àmbits directes de la seva responsabilitat i, d’una altra, al de les famílies i el seu entorn. No hi ha estadístiques adequades, ni els serveis policials estan ben preparats, ni són ben atesos els infants víctimes de l’abús, ni el sistema judicial té capacitat per actuar de forma diligent i alhora protectora de l’infant. Tot plegat és una greu injustícia que contrasta amb la gran atenció que es dedica a la violència sexual entre els adults.
