El més perillós per a una democràcia és l’arbitrarietat del poder; actuar només fiat al designi personal o al caprici, sense raó ni lògica, ni legitimitat o legalitat. És la construcció d’una política despòtica. I Sánchez la practica, i no ho diem nosaltres, sinó grans amics seus i del PSOE, com puguin ser El País o Cebrián.
Aquest últim en un recent article assenyalava que “la invasió de les institucions per part del govern de Sánchez amenacen de deslegitimar l’acció de l’executiu. Les seves crides al diàleg són paraules buides”. Tot l’article és una dura desqualificació del que fa Sánchez i del qui nomena. Més que el propi El País, en una editorial “Respecte a l’agència EFE” carrega contra el nomenament del secretari d’estat de comunicació, Miguel Ángel Oliver, com a nou president de l’agència pública de notícies EFE. L’editorial assenyala que “la gestió d’Oliver va destacar per la protecció militant del govern per sobre del servei als mitjans. Arribà a provocar la protesta col·lectiva de cents de professionals per tractar d’imposar un control previ a les preguntes de l’executiu”.
Però el comentari crític no es limita aquí, sinó que s’estén a la ratificació del president del CIS, José Félix Tezanos, per no patir la imatge d’imparcialitat necessària.
Quan els teus s’atreveixen a alçar tant la veu és que la malifeta depassa els límits. I així és. La història és llarga, però incorpora alguns fets més nuclears que els ja apuntats pel que fa a nomenaments. Per exemple, l’afer Dolores Delgado, que de ministre va passar a fiscal general de l’estat i d’aquest càrrec, quan el va deixar, va ser ascendida pel nou fiscal general, que havia estat el seu subordinat, a fiscal de sales, que el Tribunal Suprem va considerar que era un nomenament arbitrari. Sánchez ha anomenat com a membres del TC exministres, com Juan Carlos Campo, o persones del gabinet de la Moncloa com Laura Díez. Aquests dos nomenaments afecten en gran mesura el TC perquè molts dels temes que tracta haurien passat per les seves mans. Ella va ser directora general d’afers constitucionals i coordinació jurídica, per tant, una gran part de les normes han passat per les seves mans.
Per si no fos prou, els nomenaments sense fonaments han continuat. Pot qüestionar-se si Iceta és un nom adient per representar la cultura a la UNESCO, però el que està fora de dubte és que Héctor Gómez, exministre d’indústria, no té ni de lluny el perfil per ser el nou ambaixador d’Espanya a les Nacions Unides, càrrec per al qual ha estat anomenat.
És un seguit creixent de decisions arbitràries com ho és el fet que no hagi felicitat el nou president argentí, Milei, ni hagi enviat cap ministre a la seva presa de possessió perquè, malgrat les diferències ideològiques entre ambdós personatges de govern, el que ha de fer és vetllar pels interessos de tot el país i Argentina és un dels llocs d’Amèrica Llatina on hi ha una major concentració d’inversió espanyola. Una vegada més la seva particular visió de la política ha passat per sobre de tot interès general.
Com també és arbitrari, després de negar el pa i la sal i desqualificar-se extraordinàriament l’un a l’altre, que Sánchez, després de les taules de diàleg amb ERC i JxCat, plantegi uns punts de negociació amb el PP, però que ho facin mitjançant unes declaracions als mitjans de comunicació sense prèviament ni tan sols haver tingut l’educació d’informar a l’altra part concernida, a Feijóo i al PP, que pensava dur a terme aquesta proposta.
En aquestes condicions és evident que la forma de procedir fa molt inviable el diàleg, que parteix d’una condició prèvia que el desvirtua: la manca de consideració sobre l’altre. I és també desconsiderat tirar endavant un tema tan conflictiu com és l’amnistia, perquè amb independència que es pugui estar d’acord o no, el que és determinant és que causa una profunda fissura en la societat espanyola.
Diu que vol resoldre el conflicte a Catalunya i ho fa de manera que genera un conflicte encara més gran perquè afecta a tota Espanya, més quan aquesta qüestió va ser presentada per Sánchez abans de les eleccions de juliol en sentit contrari a com després ha actuat. Si fos un governant que vetllés per l’interès de tots plegats o almenys de la majoria, hauria d’adoptar una solució salomònica en relació amb l’amnistia. Seria fer un referèndum consultiu que permetés a la gent donar el seu punt de vista amb un resultat que no l’obligaria jurídicament, paro sí que marcaria molt què és el que vol la ciutadania.
En no actuar així i reiterar que en un futur ja s’adonaran de com és de bona, el que fa Sánchez és trair el fonament del sistema democràtic representatiu, que es basa en el pressupòsit que els qui governen actuen intentant reflectir la voluntat present dels representats.
Loading ...
