Tant en el seu discurs d’investidura com en la presentació del seu nou govern, Sánchez ha establert unes premisses i, per tant, la base des de la qual governar, que són radicalment falses i constitueixen un engany als ciutadans. El problema es multiplicarà si el mateix govern es creu les seves fal·làcies, que no són altres que afirmar que Espanya econòmicament va molt bé i a aquesta afirmació li posa cara, no només el president sinó “la tecnòcrata” europeista Nadia Calviño i la nova vicepresidenta, Irene Montoro.
Sánchez va arribar a afirmar en el discurs d’investidura que “serem una de les nacions més prosperes del món”. És una afirmació increïble quan el país ve retrocedint en allò que més compta, que és el PIB per càpita en unitats de poder de compra (EPA, estàndard de poder adquisitiu).
En l’actualitat Espanya ocupa el lloc 18, per sota dels 27 països de la UE, per tant, se situa en la banda baixa i és així perquè s’ha vist superada per Malta, Txèquia, Eslovènia, Xipre, Lituània i Estònia. Si observem l’última dècada (taula) podem observar que a l’inici d’aquesta, el 2010, ens situàvem mot a prop de la paritat, però que aquesta aproximació va retrocedir, i als anys 2013 i 2014 ens havíem situat en el 90% per a continuació recuperar el procés de convergència i assolir el 93% el 2017.
Hi va haver una baixada el 2017 i des del 2018, quan comencen els governs Sánchez, es produeix una regressió de la qual no ens hem recuperat. I el 2022 ens situàvem en el 85%. Es pot dir que aquest retrocés és sobretot degut a la covid, però cal recordar que estem parlant d’un amidament relatiu que relaciona el que hem millorat nosaltres amb el que ha millorat la mitjana europea, i això significa que si bé la covid ens va afectar a tots, l’impacte econòmic a Espanya ha estat literalment desastrós i la recuperació molt lenta. I aquest problema és degut als governs Sánchez, si bé les causes de la nostra dificultat per recuperar-nos i tornar a xifres que ens aproximin al 100% d’equivalència en PIB per càpita EPA venen de més lluny.
Però, aleshores, per què el govern afirma i les xifres ho demostren, que el nostre PIB creix més que la resta? Ho afirma perquè és cert, però el que no diu és que aquest creixement es fa únicament a força d’incorporar més i més manobra procedent de la immigració i això fa que el pastís creixi. Però com hi ha molta més gent a repartir a l’hora de fer les respectives porcions i mesurar-ho amb els termes que realment demostren la millora, el tros de pastís que li toca a cadascú, considerant a més el poder adquisitiu de cada país, és aleshores quan es produeix la constatació que Espanya retrocedeix.
Ho constata l’informe anual de l’any 2022 del Banc d’Espanya en el qual afirma que el creixement de l’economia espanyola no és suficient per assumir la convergència en renda per càpita de l’àrea de l’euro. Aquest fet és produït sobretot perquè la productivitat espanyola és dolenta, francament dolenta.
Com hem dit, el creixement ve ocasionat per l’aportació de més treballadors i no perquè cadascun d’ells generi més producció. L’economia espanyol està dopata per la immigració. De fet, la productivitat està encadenant la pitjor fase des del 1999. En relació amb la convergència amb Europa i només en els tres últims anys 2019-22, els temps de Sánchez, hem perdut 4 punts percentuals. És a dir, la política econòmica del sanchisme no és bona per a la convergència europea malgrat la importància del fons Next Generation. I això és així perquè continua abonat a la immigració, a fomentar la immigració que fa que es concentri l’ocupació en sectors de baixa productivitat. Com per exemple, la construcció, que en els últims anys ha crescut un 6,9, però l’ocupació a temps complert ho ha fet en un 11,3, i això ja ens indica on s’ha reduït la productivitat. També en altres sectors com els serveis immobiliaris, l’hostaleria i el comerç. Per contra, aquells sectors que poden obtenir forts guanys amb la productivitat com la indústria manifesten una atonia notable i el seu pes en el conjunt de l’economia no acaba d’arrencar.
Mentre això no es resolgui, mentre no es revifi la natalitat per dependre menys de la immigració a llarg termini, mentre no s’abordi a fons la crisi educativa, ni les causes que fan que la productivitat total dels factors sigui deficient comparada amb Europa. Fins que no es doni resposta a que el minifundisme empresarial que caracteritza a Espanya impedeix guanys en la productivitat, no sortirem del retard, i altres països ens continuaran passant per davant. Previsiblement de continuar igual, Polònia ens atraparà en acabar la present dècada.
El més lamentable de tot és el mal ús que està fent dels fons europeus Next Generation, però això ja és tot un altre tema.
Loading ...
