La clau de l’aturada radica en una paraula anglesa “lawfare”. Aquesta concepció va ser la que va impedir el dijous passat, quan tot semblava dat i beneit, que s’escenifiqués l’acord entre els representants socialistes i els independentistes de Junts. La raó era que la llei d’amnistia, que a la tarda assumiria ERC, no contemplava prou garanties per a tots aquells a qui Puigdemont considera afectats pel procés i que entén que van més enllà de les dates estrictes que l’emmarquen, sinó que a més s’han de contemplar reaccions judicials posteriors que vindrien a voler penalitzar a persones destacades de l’independentisme per afeblir-lo i exemplificar l’extensió de les mesures per impedir que els fets es repeteixin.
I tot això es resumeix amb la idea de “lawfare”, que vol dir la utilització de les lleis i el sistema judicial per assolir objectius polítics i econòmics dirigits a afeblir o neutralitzar l’oponent.
El “lawfare” pren diverses formes. Pot consistir en la presentació de demandes legals falses o abusives, que és la pràctica més estesa d’aquest instrument de guerra política i econòmica. També pot ser la utilització del sistema judicial per perseguir opositors polítics i ideològics. I encara hi ha una tercera modalitat, que no fa el cas, que és l’ús del dret internacional per atacar un país o un govern.
El “lawfare” és una pràctica cada vegada més estesa en el món actual. I Espanya no n’és una excepció i s’ha utilitzat per atacar partits polítics i activistes. Segurament és als Estats Units el lloc on té més recorregut, però en règims autoritaris o dictatorials forma part de la lògica del sistema, com passa a la Xina, Veneçuela i Cuba.
Puigdemont pretén que aquesta aplicació no sigui possible contra els independentistes i que, per tant, necessita garanties que la llei d’amnistia ho contemplarà.
La pregunta del mil.lió és: Quins són els supòsits que ha d’incorporar la llei per complir amb aquesta condició de Puigdemont donat que evidentment no pot citar noms de persones ni causes concretes, perquè aleshores s’estaria entrant en el terreny de l’indult general que, aquest sí, està explícitament prohibit per la Constitució.
El que no se sap és quines causes i quins noms té Puigdemont al cap quan planteja aquesta qüestió. Alguns semblen evidents, com el Josep Lluís Alaiy, cap de la seva policia, també els dels afectats pel cas Vólkhov, però regna la incertesa sobre si també considera que són aplicacions del “lawfare” les acusacions contra Miquel Buch, exconseller, Laura Borràs, condemnada per corrupció, i encara més el seu advocat, Gonzalo Boye, que té comptes amb la justícia importants, per qüestions que res tenen a veure amb el procés. Tot això no ho veurem fins que la llei es faci pública, i fins i tot pot quedar fosc l’abast d’aquesta.
En la mesura que s’introdueix aquest concepte, augmenta el segon problema, que és el de la interpretació que els jutges faran de la llei perquè en definitiva ells són qui l’han d’aplicar. Ja ha passat amb la reforma del Codi Penal, quan el Tribunal Suprem va interpretar que el canvi legal en la malversació no era d’aplicació per als afectats de l’1-O. I, per tant, ara podrien donar-se interpretacions més o menys restrictives de l’abast. En la mesura que s’apliquin “refinaments” tècnics per donar cabuda a tots els casos, més fàcil és que els jutges, en concret del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional, plantegin una qüestió d’anticonstitucionalitat al Tribunal Constitucional i que creï un problema de fons si la solució no és totalment satisfactòria. És clar que en aquest terreny el govern Sánchez juga amb avantatge perquè té una majoria governamental molt descarada que no dubta a aplicar el dret creatiu i la reinterpretació constitucional sense gaires límits, però, així i tot, el gran aldarull que existeix al món de la judicatura és evident que també pressionarà a aquest TC de part.
Una altra qüestió és el tracte que donaran als policies. Si n’exclouen alguns d’ells, com sembla apuntar-se de bon inici, i, d’altra banda, l’àmbit de l’esborrament de culpes pel procés és molt ampli, es produiria aquí un altre punt de conflicte. Fins i tot es pot donar una interpretació de tracte desigual que també podria ser acusada inconstitucional. Els dos sindicats més importants en l’àmbit policial, relacionats amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, ja han acordat mobilitzacions de protesta per l’amnistia aquesta mateixa setmana.
Realment, una part important de l’aparell de l’estat està en contra d’ella i, això sí, l’única força que sembla mantenir a Sánchez dret és que els seus votants continuen fidels a ell. L’última enquesta de NC Report per a La Razón assenyala que el 87,6% dels votants del 23-J tornarien a repetir el seu vot i com les pèrdues cap al PP són moderades, només un 3,1%, i els guanys que enregistra en relació amb el vots provinents de Sumar el 15%, el PSOE podria quedar igual, perdre com a molt 3 diputats o fins i tot guanyar-ne 1, segons la forquilla que dona l’enquesta.
Aquesta és la principal fortalesa de Sánchez, que mereix ser examinada amb calma en un altre moment. Naturalment, aquests càlculs estan fets sobre una participació del 66% que no és singularment alta, però és la que es va produir el 23-J. Una modificació d’aquest registre alteraria el resultat en una forma desconeguda.
