L’atac de Hamàs ha sorprès tots els països de l’Orient Mitjà però particularment Aràbia Saudita. El país saudita era a prop, segons diferents mitjans internacionals, del reconeixement de l’estat d’Israel i la normalització de relacions internacionals entre els dos països. Aquest fet per part d’un dels actors internacionals més importants del Pròxim Orient hauria canviat, sens dubte, la geopolítica de la regió.
En primer lloc, amb aquest reconeixement, que res no fa suposar que no es pugui produir, el país del rei Bin Salman exerciria de precursor i mediador de posteriors negociacions entre Israel i els EUA amb altres països del Golf Pèrsic i del nord d’Àfrica (Egipte, Jordània, Kuwait…).
En segon lloc, les relacions entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, que és aliat econòmic, logístic i polític de Hamàs, no faran res més que refredar les seves futures negociacions. Sembla que la normalització de relacions dels dos països que vam veure fa uns mesos i que van tenir com a mediador la Xina o, la invitació del grup BRICS al país persa i saudita, juntament amb altres estats musulmans, fa escassament dos mesos, ens donen a entendre que són paper mullat i que tant el país sunnita (Aràbia Saudita) com el xiïta (Iran) estan encara lluny d’establir un acord que suposaria un abans i un després per a l’estabilitat de la regió.
Davant els fets que van tenir lloc dissabte, a l’Aràbia Saudita se li plantejaven tres opcions:
1- Condemnar l’atac del braç armat palestí i, per tant, mostrar un suport clar al país jueu.
2- Reprovar els actes dels dos actors (Israel i Hamàs) i el reconeixement a totes les víctimes del conflicte, com ha fet recentment el seu homòleg qatarià o, per contra,
3- Mostrar un suport al grup terrorista Hamàs i condemnar la resposta militar israeliana.
La resposta del príncep saudita, Mohammed Bin Salman, no ha generat cap mena de dubte:
“El Regne del golf és al costat del poble palestí per fer realitat els seus legítims drets a una vida digna, realitzar les seves esperances i aspiracions i aconseguir una pau justa i duradora”.
El mateix rei saudita va coincidir que el reconeixement de l’Estat d’Israel i el manteniment de relacions amb aquest s’han vist interromputs i s’hauran d’esperar; tanmateix, l’oportunitat que té el regne saudita per estabilitzar la regió és crucial.
El príncep de l’estat àrab va destacar com a punt prioritari en les negociacions amb el seu homòleg israelià, la qüestió de Palestina (petició del pare del príncep saudita) i va subratllar que hi hauria d’haver avenços per firmar els acords.
Tot i això, la qüestió no és simple per al regne: d’una banda, qualsevol intent d’acostament amb Israel serà mal vist per l’Iran (deixant en va els avenços produïts aquest any) i els seus aliats, el grup xiïta Hezbollah, el mateix Hamàs – de tall sunita- i Síria; però, per altra banda, exercir de mediador entre les autoritats de Palestina i Israel i el futur èxit d’un acord suposaria un abans i un després per a l’estabilitat de la regió.
L’oportunitat que se li obre al país sunnita és decisiva, però és més important prendre consciència de quin rol haurà de prendre: mediar entre tots dos països.
A la història del segle XX tenim dos precedents que poc o res van ajudar a resoldre el conflicte.
El primer van ser la signatura dels Acords de Camp David del 1978 entre els EUA, Israel i Egipte, que establien el reconeixement d’Israel per part del país musulmà a canvi de la recuperació de la Península del Sinaí. Un èxit per als egipcis, però que van deixar la qüestió palestina sine die.
El segon precedent històric van ser els Acords d’Oslo del 1993, negociats en el marc de la Conferència de Madrid dos anys abans, en què Palestina i Israel, sota la mediació de Bill Clinton, van ser parts signants d’un pacte sobre la delimitació de tots dos territoris i que segueix vigent fins ara. Tot i això, aquests acords no van ser ben rebuts als dos països, i, de fet, van ser l’avantsala de la Segona Intifada (2000-2005) i fins i tot li va costar la vida al primer ministre israelià Yitzhak Rabin dos anys després.
Pel país saudita les peces del puzle són diferents i a favor seu hi ha la normalització de relacions amb el país israelià i la proximitat en cultura i religió amb el poble palestí. Per tot això, l’Aràbia Saudita s’ha convertit en el soci estratègic dels dos estats en conflicte per aconseguir el que seria una fita històrica capaç d’estabilitzar la regió, sota la lupa –és clar– del seu “amic-enemic” Iran.
L'atac de Hamàs ha sorprès tots els països de l'Orient Mitjà però particularment Aràbia Saudita. El país saudita era a prop, segons diferents mitjans internacionals, del reconeixement de l'estat d'Israel Share on X
Loading ...
