Horitzó 2030. Cap a una Unió Europea millor governada i de més dimensió

Les dues recents cimeres europees celebrades a Granada -Comunitat Política Europea (CPE) i Consell Europeu informal- no han produït grans resultats, però almenys han dibuixat un horitzó 2030 basat en dos objectius a assolir per part de la UE al llarg dels sis anys que queden de dècada.

El primer és una reforma dels Tractats que permeti una millor governança i el segon és una ampliació substancial a l’Est de la UE que inclogui Ucraïna i els Balcans Occidentals, fins a assolir els 36 estats membres o més.

A Brussel·les hi ha el convenciment que la UE es dirigeix decididament a ser més gran i a ser més ben gestionada, bigger and better és ara la consigna.

Després de les cimeres que acaben de tenir lloc a Granada en el marc de la presidència rotatòria espanyola de la UE (juny-desembre de 2023), a partir d’ara la feina clau dels think tanks establerts a Brussel·les consisteix a preveure i analitza que podrà donar de si la legislatura vinent europea (2024-2029), que iniciarà el seu camí després de celebrades les eleccions al Parlament Europeu el mes de juny vinent.

Setanta anys després de la fundació de la UE (Declaració Schuman, 9 de maig de 1950) i de la seva impecable narrativa de pau (“mai més guerra entre nacions europees”), la guerra ha tornat al continent. A conseqüència dels desastres de la guerra d’Ucraïna, una cosa semblant al sentiment fundacional que va moure els Pares d’Europa ha tornat a renéixer a la capital comunitària.

Nova ampliació de la UE

El que ara està sobre la taula és una nova ampliació de la UE que obri la porta a almenys nou estats de l’Est d’Europa (Ucraïna, Moldàvia, Albània, Geòrgia, Sèrbia, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nord i Montenegro ).

Mitjançant l’accés al club de democràcies pacífiques i pròsperes més reeixit del món, es pensa reconstruir una Ucraïna en ruïnes a conseqüència de la guerra i oferir una nova i prometedora ruta europea a tots els països aspirants.

La nova ampliació serà també un esdeveniment històric per a la pròpia UE. Es completarà una gran unió continental i acabarà un procés d’integració que es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial. La forma definitiva de la unió s’haurà pràcticament assolit. Potser algun dia el Regne Unit torni a la cleda i la resta dels estats encara no membres -com Noruega, Suïssa o Islàndia- sol·licitin l’adhesió.

Perquè tot això funcioni, calen profundes reformes dels Tractats de la UE que garanteixin una bona gestió de la nova entitat política ampliada. Cal revisar a fons el procés de presa de decisions i abandonar la regla de la unanimitat i el dret de veto a fi de noves majories qualificades.

El darrer estat a entrar va ser Croàcia, fa una dècada. Des de llavors, l’ampliació no ha estat a l’agenda, ans al contrari, a Brussel·les s’experimentava una “fatiga” en relació amb el tema, però ara la necessitat d’una nova gran ampliació ha tornat amb força.

Cal tenir present que la política comunitària més reeixida ha estat precisament la política d’ampliació. Els qualificats de grans projectes de la història de la UE són la unió duanera (1968), el mercat comú ampliat a mercat interior únic (1992) i l’euro (1999), però cal reconèixer que el seu valor i importància es deu al fet que s’han pogut aplicar a molts més països que només als sis primers països fundadors de la UE.

La futura ampliació a l’Est proporcionarà a la Unió Europea molta més força geopolítica. Fins i tot l’abans escèptic president francès, Emmanuel Macron, ha acabat reconeixent-ho.

 tots els els països aspirants són considerats només com “parcialment lliures”

La UE no pot continuar mantenint en la incertesa els nou països que volen entrar com més aviat millor. Deixar-los en una sala d’espera o zona grisa, obre la porta als que volen desestabilitzar el continent, començant per la Rússia de Putin. Cap dels nou que volen entrar no tindran el camí expedit. Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna tenen tropes russes dins dels seus territoris. Alemanya també les va tenir fins al 1990. Segons Freedom House, think tank nord-americà especialitzat a analitzar la qualitat democràtica dels països, tots els països aspirants són considerats només com a “parcialment lliures”.

La UE s’acaba de comprometre per partida triple.

En primer lloc, ha llençat un missatge d’esperança adreçat als països aspirants, però sempre que duguin a terme les reformes necessàries per ser admesos.

En segon lloc, s’ha compromès a fer els propis deures i dur a terme les reformes internes que es necessiten.

El tercer compromís consisteix a aprendre d’anteriors ampliacions i evitar errors coneguts.

Si Europa aspira a comptar al món, necessita mostrar que té capacitat per actuar. Ajornar l’ampliació seria un gran fracàs. Tot i els horrors de la guerra, la veritat és que ha estat precisament la guerra la que ha creat l’ímpetu a la UE d’esdevenir més gran i conseqüentment de ser millor governada. Ara el que cal fer és trobar el camí correcte perquè aquest ímpetu es converteixi en realitat.

El tauler geopolític global s’està movent. La invasió de Rússia està produint moltes realineacions geopolítiques, des de la Xina a l’Índia, passant per Turquia. Algunes poden ser fugaces. Però una que pot ser duradora consisteix en la possibilitat i la necessitat d’un nou ordre europeu.

Si s’assoleix l’ampliació desitjada, la UE esdevindrà el bloc econòmic més gran del món, en paritat amb els Estats Units. Per això es necessitaran reformes profundes tant a l’interior de la UE com per part dels països aspirants.

Passar d’un club de 27 a un altre de 36 països membres requereix grans reformes. Entre aquestes, cal canviar l’equilibri de poder entre les institucions centrals del bloc i les capitals nacionals.

La guerra d’Ucraïna ha alterat molts càlculs. Un diplomàtic d’un país aspirant a l’adhesió acaba de declarar el següent: “L’ampliació abans se sustentava en l’esperança, ara se sustenta a la por; Rússia, Turquia i la Xina s’estan ficant a la regió dels Balcans i cal afanyar-se”.

Ucraïna és el país aspirant més gran. La seva reconstrucció postbèl·lica suposarà un enorme esforç inversor, que caldrà planificar. Macron ha canviat d’opinió ja no parla que Ucraïna “haurà d’esperar diverses dècades“, ha acceptat l’horitzó 2030 com a fita per arribar a la xifra 36 països membres, o més. Alemanya sempre li ha donat suport.

Als països aspirants hi ha corrupció, autocràcia i escàs respecte a l’estat de dret. Tenen molta feina per endavant per millorar en tots aquests aspectes.

Hi ha molts problemes sobre la taula negociadora. Sèrbia s’ha negat a aplicar sancions a Rússia. Kosovo encara no és reconegut com a estat per diversos països membres de la UE, Espanya entre ells. Bòsnia i Hercegovina s’enfronta de nou a greus problemes interns i xocs identitaris.

Un altre diplomàtic balcànic ha declarat: “Crec que la UE ara està preparada per a la nova ampliació, però veig moltes incerteses a la nostra regió“.

A Brussel·les se sap que, entre altres, dos grans canvis interns són necessaris.

Un concerneix el pressupost. La UE té un pressupost anual que suposa al voltant d’un 1,2 % del PIB, fet que suposa un total 1,8 bilions d’euros per al període pressupostari reglat de set anys. Aquest pressupost s’haurà d’ampliar considerablement en el cas d’una UE ampliada a 36 països o més.

D’altra banda, la famosa Política Comuna i les polítiques regionals i de cohesió, les dues partides pressupostàries més grans, s’hauran de reestructurar radicalment.

La nova ampliació serà un gran tema de debat al si de la UE durant els pròxims anys. El resultat final de l’intent s’ha d’escriure. En qualsevol cas, el fet que la Unió Europea hagi decidit fermament emprendre la nova ampliació és un senyal evident de com la guerra d’Ucraïna està tenint impactes que van molt més enllà del camp de batalla.

 Loading ...