Realment tot està bé en la llei que va aprovar Sánchez i que va entrar en vigor el juny del 2021 sobre l’eutanàsia i la legalització del suïcidi assistit? És jurídicament legítim que s’hagi produït, per exemple, aquesta acceptació del suïcidi sense esmentar-lo ni una sola vegada pel seu nom? No és una trampa? El fet que la tramitació de la llei fos duta a terme de manera que no comptés amb els informes preceptius del Consell d’estat i en aquest cas de la fiscalia, no hauria d’haver obligat al TC a una observació més atenta dels continguts? Té sentit que quan el suïcidis s’han convertit en una plaga (ja arriben a la taxa de 8,4 per 100.000 habitants), el TC no tingui res a dir sobre la seva acceptació per la porta del darrere?
En aquest cas, a més, el ponent ha estat el mateix president del Tribunal, Cándido Conde Pumpido, que una vegada més ha servit amb escreix als interessos del govern. Ja ho va fer quan la sentència sobre l’avortament, en la que ell i altres dos magistrats es van pronunciar malgrat que no podien fer-ho perquè estaven contaminats a causa de les manifestacions sobre l’avortament que havien fet en anteriors períodes de la seva activitat professional, i això la justícia no ho admet perquè es considera que el jutge que ja ha manifestat la seva posició sobre una qüestió no pot participar en la sentència d’aquella mateixa qüestió.
No ens ha d’estranyar això ni res del que pugui venir en altres camps per part del TC, que és simplement un apèndix més del govern. Perquè no només aprova les lleis que estan recorregudes i que són emblemàtiques per a Sánchez, sinó que a més arrodoneix els seus plantejaments.
Ara mateix, amb la sentència sobre l’eutanàsia acceptant de pe a pa tot el que diu la llei, nega el dret a què les institucions, per exemple hospitals catòlics, puguin fer objecció de consciència. Ho raona a força de dir que d’aquesta manera impedeix una prestació sanitària, perquè l’eutanàsia ha estat qualificada en aquest sentit. Y aquí s’obre un conflicte potencial amb l’Església, perquè la Conferència Episcopal Espanyola ja va manifestar en una nota doctrinal que “es legítima l’objecció de consciència institucional d’aquelles lleis que confereixen el seu ideari“. “L’Estat té el deure de reconèixer aquest dret i si no ho fa posa en perill la llibertat religiosa i de consciència”.
L’estat imposa una prestació sanitària, la de matar a les persones que ho demanen, contrariant principis fonamentals com són els de la llibertat religiosa i de consciència. És una manifestació més que la Constitució és paper mullat davant les interpretacions creatives del TC i aquest fet encara es fa més gran quan el TC defensa a més que l’eutanàsia és un dret fonamental perquè “la prestació de l’ajuda a morir incideix en la facultat d’autodeterminació de la persona”. En realitat aquest dret, que ja va utilitzar en el cas de l’avortament, no existeix en la Constitució espanyola. El que sí que hi ha, per exemple, és el dret fonamental a la vida definit a l’art. 15 de la CE. Però el TC de Conde Pumpido actua com a una nova cambra legislativa i estableix un nou dret a partir de la creativitat. Perquè entén que l’art 10.1, que parla de la dignitat humana i del lliure desenvolupament de la personalitat, dona peu a consagrar aquesta nova figura jurídica del dret a l’autodeterminació. Sota aquesta mecànica el TC no només aplanarà el camí de totes les lleis que faci el govern Sánchez, i farà encaixar la CE en les lleis en lloc de la inversa, sinó que pas a pas anirà modificant el contingut generant nous drets o supeditant drets fonamentals, com el cas del dret a la vida o de la llibertat de consciència, a altres drets de caràcter més funcional com “el de la prestació sanitària”.
El més greu de tot això és que aquest exalçament de l’eutanàsia i del suïcidi es produeix en nom de la llibertat que existeix, sense la qual no seria possible autodeterminar-se. Però aquesta és una afirmació falsa a partir del moment que l’única opció que hi ha en molts casos és que et mati un metge o morir patint perquè les cures pal·liatives no arriben a cobrir les necessitats del conjunt de la població que les demana.
De fet, és públic i notori pels recursos en aquest servei que hauria de ser, aquesta sí, una prestació sanitària generalitzada, a Espanya només arriben a la meitat del que caldria. No hi ha llibertat quan l’opció és tan bèstia com haver d’escollir entre patir o que et matin. Però encara és pitjor perquè el govern s’ha negat sistemàticament, i no serà perquè els pressupostos generals de l’Estat hagin estat escadussers, a dotar de recursos al sistema de cures pal·liatives.
El seu menyspreu pel patiment de les persones de les seves necessitats es fa palès en haver deixat caure la llei sobre els malalts d’ELA, després de mesos i mesos de tenir-la paralitzada al congrés. Alguns d’aquests malalts en una fase avançada de la seva malaltia només es poden mantenir en vida aplicant recursos molt costosos i això fa que al final, per manca d’ajuda, molts d’ells no els hi quedi altre remei que demanar que el matin, però ho fan per desesperació perquè en realitat el que demanen és ser ajudat per continuar vivint. Un dels activistes en aquest sentit, el malalt d’ELA Jordi Sabater, ja ha dit que al final si no és ajudat, es veurà obligat a demanar l’eutanàsia, malgrat que no és la seva voluntat perquè avui en dia viu gràcies a “5 àngels de la seva família” que l’ajuden a pagar els 200.000 euros en nòmines que necessita per poder ser atès.
L’eutanàsia és, sobretot en les condicions espanyoles, una amenaça per als més febles i amb caràcter més general generadora d’un creixent problema social que es pot resumir en els quatre punts següents:
- Lliscament cap a la pressió social i la manca de consentiment real:
Legalitzar l’eutanàsia porta a una pressió social subtil però constant sobre les persones malaltes o discapacitades perquè considerin l’eutanàsia com una opció, fins i tot quan no la vulguin realment.
Referència: “The Slippery Slope of Euthanasia” (El lliscament cap a l’eutanàsia) – Margaret Somerville, The McGill Journal of Medicine, 2001.
- Risc d’abús i discriminació:
L’eutanàsia podria exposar les persones més vulnerables, com les persones amb discapacitats o aquelles que no poden expressar clarament el seu desig, a un risc més gran d’abús i discriminació. Referència: “Legalizing Euthanasia or Assisted Suicide: The Illusion of Safeguards and Controls” (Legalitzar l’eutanàsia o el suïcidi assistit: la il·lusió de salvaguardes i controls) – Euthanasia Prevention Coalition, 2018.
- Impacte en la relació medicopacient:
L’eutanàsia podria erosionar la confiança en la relació medicopacient, ja que alguns pacients podrien témer que els metges estiguin impulsats a considerar l’eutanàsia com una solució més ràpida i econòmica en lloc d’esgotar totes les opcions de tractament. També modifica la mentalitat de l’estudiant de medicina que veurà la vida humana sota una perspectiva diferent. Referència: “Euthanasia and the Medical Profession” (L’eutanàsia i la professió mèdica) – John Keown, The Linacre Quarterly, 1997. - Possibles efectes en la percepció de la vida:
Que enllaça amb la transformació mental de la fi de la medicina, perquè La legalització de l’eutanàsia envia un missatge a la societat que la vida humana té un valor relatiu i que l’eliminació de la vida és una resposta acceptable a certs problemes, cosa que podria canviar la percepció general de la importància de la vida. Referència: “Euthanasia and the Sanctity of Life” (L’eutanàsia i la santedat de la vida) – Luke Gormally, Bioethics, 1995.
