L’economicisme en què amb tanta facilitat es cau impedeix veure el factor més important a llarg termini en les lògiques de poder: la població.
Observem l’estat del món sota aquella perspectiva amb dades del 2018.
Europa sense Rússia tenia 537 milions i perdent població que era compensada per la immigració extra europea. A aquest total, ja en altres circumstàncies, caldria afegir-hi els 144 milions de russos.
Al nostre costat, separats només per la Mediterrània, hi ha la gran Àfrica. El segon continent en importància demogràfica. Gairebé 1.288 milions d’habitants i creixent avui amb països com Nigèria amb 200 milions i Egipte i Etiòpia amb l’ordre dels 100 milions. Un país tan veí com Algèria té una població semblant a l’espanyola, 42 milions. Dues característiques destaquen del context demogràfic africà. El seu creixement, que continua sent alt; de fet, és la regió del món que més augmenta de població i la condició de ser majoritàriament jove. Àfrica és, exactament, tot allò oposat d’Europa i compta, a més d’un mar que ens separa, amb sobretot, una altra separació, la de la renda per càpita, unes 10 vegades superior a la banda europea. És impossible que amb aquest panorama no hi hagi un flux de població emigrant i creixent cap a aquest apèndix del gran continent asiàtic que és Europa. Contemplar passivament aquesta evidència és oblidar-se de com va acabar Roma.
Nord Amèrica i Amèrica Central amb una població de 587 milions d’habitants, diguem que la gran majoria pertanyen als Estats Units, 327 milions, i Mèxic amb 131 milions, el país de llengua espanyola més gran del món, 3 vegades més gran que Espanya.
Amèrica del Sud és la segona regió del món començant per la cua només té 428 milions d’habitants, dels quals gairebé la meitat, 211, pertanyen al Brasil. El conjunt està vivint gairebé sempre enmig d’una crisi econòmica o política, i amb una part d’aquests països s’han vist contagiats a través d’Espanya, per una determinada visió de la progressia, les taxes de natalitat s’estan alentint, sense que això signifiqui un millor creixement econòmic. En aquest sentit, si no canvia d’orientació, el seu futur no és favorable.
El pes demogràfic del món es concentra a Àsia amb 4.568 milions de habitants. Juntament amb Àfrica, constitueixen la gran majoria, si bé la seva natalitat és molt menor. Els dos grans gegants demogràfics són la Xina amb 1.420 milions d’habitants i l’Índia amb 1.350 milions. Però en un altre rang, encara que molt grans per a la mida europea, avui hi ha dos grans països islàmics: Pakistan amb 200 milions i Indonèsia amb 267 milions. També hi ha el segon país catòlic més gran del món: Filipines amb més de 100 milions. El Japó uneix al potencial econòmic els seus 127 milions de persones, però en plena dinàmica de regressió i envelliment.
Entre aquest continent i Àfrica hi ha la gran majoria dels habitants del món.
I a la proximitat relativa del gegant asiàtic trobem la petitesa del cinquè continent, només 41 milions de persones, menys que Espanya, repartits sobretot entre Austràlia i en menor mitjana Nova Zelanda. El futur i l’emigració des d’Àsia també trastocarà aquest espai buit.
A l’anciana Europa i en una mesura especial a Espanya, que té un dèficit vegetatiu des del 2015, se li ha oblidat que sense població no hi ha cap país. I també, segona màxima, que si canvia la població també es canvia el país.
