Una crítica raonada a les polítiques del govern Sánchez. El deteriorament de l‟estat de dret i de la constitucionalitat

En política no crec en la demonització de l’adversari, perquè la possibilitat de construir el bé comú requereix la virtut de l’amistat civil entre els contraris.

Al mateix temps, ha d’existir una crítica raonada al poder polític, que ha de ser més exigent en la mesura que aquest es torna més intrusiu a la vida de les persones i amb una capacitat creixent d’influir decisivament en totes les dimensions de la societat civil. A un estat poderós només el pot compensar una crítica lliure.

El govern de Sánchez ha estat un exemple d’aquesta intrusió a tots els ordres de l’estat, i aquesta és una raó fonamental de crítica: el deteriorament de l’estat de dret i de la constitucionalitat.

S’ha produït un assalt des del poder executiu, afeblint els poders legislatiu, judicial i constitucional. S’ha erosionat la missió parlamentària de control i participació per vies diverses:

• L’ús abusiu del Decret Llei.
• El falsejament procedimental en la tramitació de les lleis, per tal d’escurçar els terminis, obviar la consulta a òrgans institucionals i disposar dels informes de les parts concernides.
• La Mesa del Congrés, controlada des del govern, ha establert la tramitació de les lleis en funció dels interessos de l’executiu, com mostra l’escandalós bloqueig de la llei sobre els malalts de ELA.
• S’ha furtat la capacitat de control del parlament, eludint la seva intervenció sobre els fons Next Generation, o suprimint la seva tasca quan més necessària era la seva funció de control governamental en el moment àlgid de la Covid-19, amb el resultat de la declaració d’inconstitucionalitat dels estats d’alarma.

En un altre ordre de coses, ha estat una característica continuada la manca de transparència. La inexistència d’un rendiment real de comptes, l’ocultació de dades en qüestions tan importants com el Programa Next Generation o la situació real dels treballadors fixos discontinus.

S’ha paralitzat en gran part el Consell General del Poder Judicial. Que l’oposició en bloquegi la renovació no justifica que al seu torn el govern bloquegi el CGPJ. El mal fet no es cura amb més maldat. Tampoc no ha assumit les recomanacions reiterades de la UE sobre la manera d’escollir-lo.

Potser el més greu sigui el descarat control polític que s’ha produït del Tribunal Constitucional, que de moment va culminar amb el desaforament de la sentència sobre el recurs de la llei de l’avortament, la denegació del qual va tirar endavant amb els vots de tres magistrats, inclòs el president , que clarament estaven sotmesos a una recusació objectiva per haver intervingut amb anterioritat en aquesta llei. No s’ha donat mai en el passat una arbitrarietat d’aquesta dimensió, que acabarà amb el TC davant la justícia europea. També els mateixos jutges s’han permès interpretacions jurídiques que li confereixen el caràcter de segona cambra legislativa, que òbviament no en té. El resultat és la degradació de la més alta instància constitucional, que fins ara, malament que bé havia preservat un prestigi mínimament raonable.

El TC està per dictaminar el que cap a la Constitució. A la sentència sobre l’avortament s’ha produït un altre fet insòlit. Com que no quadrava amb la legislació de l’actual majoria governamental, han prescindit de la jurisprudència del mateix tribunal dictada amb motiu de la primera llei de l’avortament. La sentència d’11 d’abril de 1985 va declarar la constitucionalitat de la llei que despenalitzava l’avortament en tres supòsits: risc per a la vida o salut de l’embarassada, violació i malformacions fetals, alhora que ponderava el dret a la vida del nasciturus, que considerava un bé constitucionalment protegit, i els drets de la dona embarassada.

La negació del principi que assegura que l’estat no imposi una ideologia pròpia i el seu fonament únic sigui la Constitució. Aquesta és una salvaguarda fonamental de l‟estat de dret. Tot i això, el govern ha imposat el feminisme i les identitats de gènere com a ideologies d’estat. Si allà on apareix la perspectiva de gènere i feminisme en els textos normatius de tot rang i condició, de lleis a instruccions, el substituíssim per un altre concepte ideològic, com ara marxisme, es faria evident que ens trobem en una situació incompatible amb un estat de dret. Intentar adduir que aquelles teories no componen una ideologia, és el mateix tipus de resposta que en altres èpoques havia aportat el marxisme. Ideologia és només el que prediquen els altres. El que és propi és una anàlisi del que és real pur i dur.

I aquella qüestió d’haver insuflat a l’estat una ideologia, que la reprodueix i afavoreix en tot, inclòs l’adoctrinament escolar, ha convertit el nostre estat de dret en un estat de lleis. La diferència no és menor. Per exemple, el franquisme era un estat de lleis, però no de dret. En el primer cas, tot se centra en l’existència d’un sistema legal, en què les seves normes són considerades supremes i s’espera que tots els ciutadans i les entitats s’hi sotmetin.

Per exemple, la llei sobre l’avortament és immutable. I el concepte de violència de gènere, per cert, jurídicament gairebé exclusiu d’Espanya, no es podria modificar. I tot allò que forma part de la nova ideologia de l’estat. En un estat de dret, la sobirania rau al Congrés que, d’acord amb els procediments establerts per la llei i la Constitució, ho pot modificar tot. Aquest sistema legal s’aplica de manera justa, equitativa i amb respecte als drets fonamentals de les persones. En un estat de dret, les lleis són eines per protegir els drets i les llibertats individuals, i la igualtat de tots els ciutadans davant de la llei, i no merament instruments per mantenir el poder dels grups de l’establishment.

Finalment, també es degrada l’estat de dret com a conseqüència de la deficient qualitat de bona part de les lleis que s’han aprovat, fins a arribar al cas extrem de la llei del “només sí és sí”.

Aquest és el balanç de l’àmbit dels drets i de la constitucionalitat del govern Sanchez, el dany del qual és tan profund que ha debilitat la naturalesa democràtica de l’estat, amb conseqüències que s’estenen més enllà d’aquest mandat. Afirmar el contrari, que no és així, exigeix demostrar que els fets que hi ha hagut no són tals; és a dir, només és possible en un univers paral·lel.

Publicat a La Vanguardia digital el 10 de juliol de 2023

 Loading ...