El títol no és res més que la descripció objectiva de la realitat. D’una banda, les dades de la Seguretat Social assenyalen que el sector d’autònoms, i sobretot el relacionat amb el petit comerç, ha experimentat una davallada extraordinària en el darrer any. N’han desaparegut de l’ordre de 20.000 i aquest fet ja es fa evident en molts barris de les ciutats on són visibles els rètols de botigues que es lloguen. Són petits comerços que tenen una importància vital perquè proporcionen un entramat essencial a cada barri i la seva desaparició, per una acumulació de fets com és la inflació, la menor demanda i la competència de les grans empreses que venen per internet, estan portant el que seria un dany irreparable. Només cal veure el que ha estat passant a França, on aquest fenomen està molt més avançat, i adonar-se que la desertització del petit comerç va molt més enllà d’una qüestió econòmica. Malgrat aquesta evidència el problema no forma part de l’agenda política.
Aquesta és una de les cares de la moneda. L’altra està en els antípodes i és el creixement dels oligopolis. És a dir, aquella estructura de mercat caracteritzada perquè un petit nombre de grans empreses dominen el sector. Les característiques clau d’aquest model són l’existència de pocs venedors amb grans quotes de mercat, la interdependència entre aquestes grans empreses, que s’observen, reaccionen, estableixen estratègies competitives, però també hi ha el risc que puguin concertar la seva acció. Tenen barreres d’entrada, fet que dificultarà que noves empreses ingressin al mercat. Més que una competència de preus el que fan és una competència en màrqueting, publicitat i diferenciació de productes i cerquen un cert lideratge en preus per aconseguir convertir-se en el líder de l’oligopoli. El problema és que l’usuari es veu sotmès a les regles que, concertadament o de manera espontània, determinen el joc comercial sense possibilitats d’optar.
El debat a Europa en aquest moment és precisament sobre l’existència o no de grans beneficis en part d’aquests sectors i el creixement de la concentració que es dona d’una manera creixent des de principis de segle. Així com els indicadors de rendibilitat almenys fins a arribar a la pandèmia i a la guerra d’Ucraïna.
En el cas concret d’Espanya hi ha uns sectors caracteritzats per l’oligopoli. Un d’ells és el de les telecomunicacions en el qual Movistar, Vodafone i Orange es reparteixen prop del 80% del mercat. El sector elèctric, gasista i del petroli també té aquesta característica on unes poques companyies controlen el preu, la distribució i la producció, fet que limita d’una forma notable la llibertat de competència.
Però segurament el cas percebut de manera més sensible per la gent és el sector bancari, molt concentrat i amb exigències cada vegada més costoses per a l’usurari que no té alternatives fàcils a l’abast. Les comissions que cobren pels serveis són creixents. En alguns casos, com les targetes revolving, els interessos superiors a dos dígits són ben discutibles. I cada vegada més amb l’excusa de la digitalització descarreguen sobre l’usuari més i més feina que en temps passats resolia el mateix banc. Si a això se li afegeix que l’encariment del preu dels diners no es tradueix en una major rendibilitat dels dipòsits, ens trobem davant d’un cas en el qual l’oligopoli té profundes repercussions de caràcter social i econòmic sobre el ciutadà, els treballadors autònomes i les Pimes.
Tot aquest escenari, que és motiu de debat als parlaments i a la Comissió Europea, es produeix a Espanya governada des de fa anys per un govern d’esquerres, sense que s’hagin adoptat mesures eficaces per protegir els interessos dels usuaris i per reduir la concentració empresarial. Sota el criteri, que com més gran millor i perquè dona més estabilitat al sistema, un argument reiterat, s’ha justificat la inacció.
Per exemple, a Espanya hi ha un abans i un després en la desaparició de les caixes d’estalvi. Aquestes compensaven la concentració bancària que era molt més petita i permetien la prestació de serveis molt més adequats a les necessitats del petit comerciant o estalviador. Incentivar la seva reconstrucció adaptada a l’actual segle podria ser un pas molt important que ni tan sols està plantejat.
L’esquerra espanyola només coneix un tipus de solució que és la d’augmentar impostos i gastar més. Però sense incidir mai en les estructures reals de poder que afecten negativament als ciutadans.
Loading ...
